Per N. Boladeras (@NilBoladeras) / A. Martí
Joan Vázquez està d’aniversari. Amb 20 anys no són na’ l’actor i cantant commemora a la Sala Barts la seva carrera artística i, al mateix temps, fa un cert ajust de comptes en to d’humor -a vegades dolç, d’altres àcid- aprofitant la perspectiva del temps i l’experiència dels anys viscuts.
TEATRE BARCELONA: Dues dècades de carrera artística, això fa vertigen?
JOAN VÁZQUEZ: Fa més alegria que vertigen (riu). Em ve molt de gust celebrar que fa vint anys que som aquí, d’alguna manera.
En aquest espectacle fas com una mena d’ajustament de comptes, revises moments bons i d’altres que no ho són tant.
Tot té un toc de comèdia. Amb el Roger Julià hem escrit la dramatúrgia (ell també n’és el director) i hem fet monòlegs que barregen des d’anècdotes de càsting, de funció… i en aquest viatge hi ha coses més gracioses i d’altres que menys. Però tot és en clau de comèdia amb molta, molta música.
Tot va començar amb un Rent l’any 1999… què t’ha donat aquest musical?
Encara no m’ho crec. Vaig acabar el batxillerat un juny i el càsting era al juliol, ho vaig veure en una plana del diari. Em van agafar i al setembre estava fent les últimes audicions i la sorpresa va ser que havia volgut fer això des dels 13 anys i, sorpresa, ara m’agafaven. Això sí que va ser vertiginós! (riu) Recordo el primer dia, el 4 de novembre de 1999 (com ara que farem l’estrena el mateix dia, però vint anys després). Sentia que els meus companys estaven molt més experimentats que jo i em va tocar molt, perquè amb Rent aprens a estimar la vida d’una manera molt peculiar. També em va canviar la vida perquè vaig veure que podia dedicar-me a això. Estic molt content.
Què tens en comú ara amb aquell noi de fa vint anys?
La il·lusió. I les ganes de seguir lluitant i buscar reptes i noves coses. Ho desitjo igual que aleshores.
Aquí estaràs envoltat de bons amics i cantant el que t’agrada. Aquest és el punt de partida, però el públic que s’acosti a la Barts què s’hi trobarà?
Es trobarà un espectacle de comèdia, amb molt d’humor i molta música. Coses que jo he cantat i coses que m’hauria agradat cantar, com el típic número de musical que no has fet mai perquè fas un altre personatge o d’altres musicals que no he fet.
De tot el que has fet, si t’haguessis de quedar amb un sol personatge, quin seria?
M’agradaria tornar a fer de Claude (Hair). En el seu moment no el vaig gaudir del tot, crec que ara mateix l’entendria millor, el tornaria a fer per això. El que tinc més al cor és el Paquito (Paquito Forever), perquè la seva història m’ha motivat molt, m’ha donat una visió de l’art i la superació, d’aconseguir el que vols… L’espectacle m’ha donat moltes alegries, per mi hi ha un abans i un després, li tinc molt d’agraïment al paper. El vull continuar fent sempre que pugui.
Què va significar per a tu portar-lo a Londres?
Un subidón. Havia portat el Sondheim abans, però allà ja el coneixen, cantes temes que el públic de Londres ja coneix. Però el Paquito suposava portar un xou de Barcelona a Londres i pensàvem: aquest personatge es traduirà? Entendran la dimensió del Paquito? La meva sorpresa va ser que trascendia les fronteres, que de la història d’un personatge molt andalús i català allà es quedaven amb el somni, que és un home que en un moment de la dictadura franquista surt i s’estableix a Nova York, i això també va trencar la frontera del públic anglès. Va ser molt reconfortant.
Com et veus d’aquí a vint anys?
Fent el que m’agrada. Encara no sé què serà, però m’agrada molt ser a l’escenari creant les coses que em vénen al cap, és el que m’agrada d’aquests últims cinc anys, projectes on he estat el motor. O bé per una idea que tenia al cap o bé perquè tenia la necessitat de parlar d’allò. M’agradaria que en aquests anys que vindran el públic sigui empàtic amb les coses que creo. I si hi ha projectes grans que siguin interessants, també m’agradaria fer-los. A veure què passa, queda camí per fer.
El que has viscut i viuràs va molt lligat amb la situació del musical en aquest país. Quina salut li augures a aquest gènere?
Espero que molta salut. En aquest espectacle parlo del Paral·lel perquè va ser on vaig començar a veure musicals abans de dedicar-m’hi: al Condal, a l’Arnau… Vaig veure coses que em van inspirar molt, com Blues de la nit. Als anys noranta es deia que Broadway s’escrivia amb B de Barcelona, hi havia un gran auge. S’ha anat mantenint, hi ha èxit i la gent respon. És un gènere que ho té tot: pot ser emocionant, reivindicatiu… I una cosa que tenim molt bona és que pugen generacions molt fortes de gent que s’hi vol dedicar i que també crea els seus propis projectes, pot ser una bomba important; així com el circuit alternatiu.
Per una altra banda, estàs també desenvolupant la teva faceta de crooner.
Ara els discos es treuen per singles, o això m’han explicat. Vam treure’n un, amb videoclip inclòs, i ara n’estem preparant un altre. M’agrada molt aquest estil de música, el meu pare escoltava molt Frank Sinatra. La majoria d’estandars de Sinatra són peces de musical i hi ha com aquest creuament de les dues coses en mi. Durant el 2020 l’acabarem i sortirà. El format només amb música també m’agrada molt.
