Una reunió que no surt com s’espera. Que s’allarga i no avança. Una època de revolucions esgotada i un Napoleó derrotat. Som a la tardor de 1814. Quatre grans potències de l’Antic Règim celebren una cimera per intentar assegurar-se el poder i evitar que les veus del poble es continuïn sentint… Si en la seva peça anterior, Els ocells, la companyia La Calòrica reflexionava sobre la funcionalitat de la democràcia, a Le congrès ne marche pas, un dels personatges escriu: “El congrés no avança, balla”. I pas a pas, aquesta comèdia política, escrita per Joan Yago, posa el focus sobre el poder i l’excés, i sobre la necessitat d’imaginar alternatives malgrat tot.
Teatre Barcelona: D’on neix la idea de tornar tan enrere, al Congrés de Viena de 1814?
Joan Yago: No neix de voler mirar enrere, sinó d’intentar entendre la nostra realitat a punt d’un col·lapse en tots els sentits: econòmic, informatiu, biofísic, planetari… Investigant sobre aquesta idea vam descobrir el llibre Tropicalisme i democràcia. I, llegint-lo, és quan, per primer cop, sentim parlar del Congrés de Viena. Vam començar a investigar i ens vam trobar amb aquest moment en què, després de la Revolució Francesa, Napoleó Bonaparte és derrotat i els reis i reines de l’Antic Règim uneixen forces per frenar qualsevol nou intent revolucionari del poble d’igualtat, llibertat o fraternitat, i estableixen un gran front comú de dretes. Aquesta idea de la dreta reunint forces, de l’Antic Règim celebrant-se a si mateix com a guanyador, com l’únic sistema possible, ens connecta molt amb el moment actual del capitalisme: el sistema neoliberal se celebra a si mateix com a únic sistema possible, però en realitat ja està tocat de mort. A l’obra el moment en què se celebra el Congrés de Viena com la gran festa de l’Antic Règim és, en realitat, la mort de l’Antic Règim. I ens agrada pensar que, en aquesta societat contemporània on vivim, probablement seguim lloant les glòries d’un sistema que ja és mort i acabat.
Menjar, ball, espies, conjures, sexe… Té alguna cosa a veure amb la imatge que tenim de la política actual?
Sens dubte. Hi ha una cosa fascinant del Congrés de Viena: és la primera cimera internacional de la història. Serveix molt bé com a metàfora de totes les altres que han vingut després. Aquesta gent no sabia, literalment, què havia de fer. Se suposava que havia de durar una o dues setmanes, però va acabar durat nou mesos amb un enorme dispendi de diners. I és clar, quan t’assabentes que la COP, la cimera anual de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, va ser organitzada pel net d’un monarca corrupte i amb mandataris arribant en jets privats per parlar de com eliminar els combustibles fòssils… automàticament recordes el Congrés de Viena. Allà van estar nou mesos ballant valsos, bevent xampany i tenint amors entre ells. No hi va haver gairebé reunions oficials ni conclusions.
Fins a entrar a la trentena, no vaig assimilar que tot el que fem és polític. A tu també et passa?
Sí. Tinc la sensació que les ministres de finals del segle XX ens van ensenyar que el que és personal és polític, i això és una gran lliçó. Però també crec que, en algun moment, els creadors i creadores ens hem acomodat en aquesta idea. Si el que és personal és polític, qualsevol obra pot ser etiquetada com a teatre polític. Som bons fent diagnòstics del que no funciona, però ens costa molt proposar solucions. Aquesta obra intenta proposar alguna cosa perquè, al final, preferim ser cursis que còmplices d’una postura eternament cínica i derrotista.
Has estat mai en una reunió que, en principi, semblava senzilla i s’ha complicat?
Sens dubte. Per sota de la crítica als governants, hi ha una crítica a la humanitat. Tots i totes, en el fons, no tenim ni idea del que estem fent, ni del que cal fer. Els assistents al Congrés de Viena sabien que tenien feina a fer, però preferien demanar una altra copa. És especialment criticable perquè aquesta gent eren mandataris de qui depenia la vida de milers de persones, però aquest comportament continua passant.
“Les històries ens poden inspirar, però anar al teatre no ens converteix en revolucionaris ni en millors ciutadans”
Les revolucions es poden fer en un teatre?
Crec que el teatre, per si sol, no canvia el món. Pensar que, pel fet d’anar al teatre, estem fent un acte polític que pot generar algun canvi per millorar la realitat és una idea equivocada, perquè aleshores mantenir una actitud política i revolucionària només estaria a l’abast d’aquelles persones privilegiades que poden pagar l’entrada. El teatre ens recorda que, si volguéssim, podríem intentar canviar el món. Les històries ens poden inspirar, però anar al teatre no ens converteix en revolucionaris ni en millors ciutadans. El teatre no ens fa millors. El teatre és un espai per entrenar l’empatia. Anem al teatre a escoltar les històries dels altres i això ens ajuda a aprendre i a conviure millor.
Si en aquesta obra s’obre la possibilitat d’imaginar alternatives, quina seria la teva? Qui seria Joan Yago en una altra vida si no fos autor de teatre?
Probablement hauria estat professor d’història, com la meva mare. La història em fascina perquè per imaginar futurs, cal recordar el passat. Mirar enrere és sovint informatiu i inspirador.
Més informació, imatges i entrades:
