En els darrers temps els “escape rooms” o jocs d’escapada han sortit com bolets. Agafant-se al fenomen, Joel Joan i Hèctor Claramunt ja porten unes quantes temporades triomfant amb una obra teatral que passa en un d’aquests espais, en concret al barri d’Hostafrancs. Ja us podeu imaginar que l’experiència dels quatre protagonistes que intervenen en el joc, amb papers interpretats per Xavi Mira, Paula Vives, Biel Duran i Míriam Tortosa, no serà gens convencional, i la comèdia tindrà molts moments d’intriga, de suspens… El muntatge es titula, simplement, Escape room. Dalt l’escenari hi veurem dues parelles amigues de fa anys que han decidit anar a passar una tarda divertida i posar a prova la seva intel·ligència. Ja hi van amb la pell un xic sensible, perquè uns dies abans s’ha trobat en un contenidor del barri on té lloc el joc el cadàver d’un home esquarterat. Des del moment en què es tanca la porta de l’habitació, comencen a ocórrer coses estranyes. Evidentment, no us desvetllarem gaire cosa més del que els hi passa als quatre amics, però sí que us podem avançar que l’aventura posarà a prova la seva amistat.
Joal Joan, coautor de l’obra, va protagonitzar l’obra durant les seves primeres temporades
Barcelona, capital europea dels “escape rooms”, està immersa de ple a aquest fenomen. El teatre no el podia obviar.
Teníem ganes de passar-ho bé. Havíem treballat molt intensament amb El Crack. Van ser vint-i-quatre episodis escrits i dirigits. Un treball molt introspectiu on parlàvem amb crueltat de les meves misèries [riu]. Volíem canviar totalment de xip. Mantenir-nos instal·lats en la comèdia però fent una cosa que no demanés l’exigència terapèutica que representava El Crack. Vam veure clarament que Escape room era l’olla a pressió perfecta per posar-hi quatre personatges, amb un compte enrere, una urgència, i que passessin coses estranyes que normalment no passen en un escape…
En un “escape room” és important la trama, l’entorn, el context, els enigmes… Què aporteu de nou?
Bons personatges. Això sí, és una obra sense grans pretensions. Busquem que entretingui a la gent i que n’extregui alguna conclusió. L’objectiu era trobar uns personatges molt identificables. Que l’espectador els reconegués fàcilment. La història passa a Hostafrancs i està absolutament arrelada a la realitat i el que passa avui dia al nostre país. Desitjo que el públic hi connecti. Com dèiem a El Crack, que se senti interpel·lat. Que s’ho passi de conya veient aquests personatges en una situació límit.
Utilitzem el terror, el suspens, per generar expectatives i grans interrogants
La comèdia de terror sovint utilitza la sàtira sobre els clixés de l’horror. Com més bàsic és el terror, més riem?
El terror, el suspens, l’utilitzem com a ganxo. Que quatre personatges entrin en un “escape room” del barri d’Hostafrancs on hi ha un assassí en sèrie que està esquarterant cossos, és el gran tema del suspens. Utilitzem el terror, el suspens, per generar expectatives i grans interrogants. Aquesta situació de terror és una manera fantàstica per posar els personatges al límit. Només així surten les veritats. Quan la vida ens posa en una situació límit, descobrim realment qui som.
El simple fet de resoldre enigmes junts pot crear vincles enormes o trencar-los.
El joc ens fa molt perillosos. Pot posar a prova l’amistat fins a límits insospitats.
L’actor Roger Coma ha participat en la seva última temporada al Teatre Condal
Què comporta fer tots els papers de l’auca? És una lluita constant amb el desig de fer d’actor i res més?M’apassiona fer d’actor i res més. És una mica l’expressió del meu fracàs formar part del guió i la direcció. Si les coses m’haguessin anat com m’hauria agradat, potser estaria rodant amb Martin Scorsese. Tindria la tauleta de nit plena de guions per escollir. Ser exigent m’ha permès escriure. Plats Bruts, Porca Misèria i El Crack m’han proporcionat papers que molt sovint he vist en altres productes televisius i que aquí a casa nostra no acaben d’arribar. Amb els anys he descobert que em fa molt feliç. Escriure, pensar històries, inventar-me personatges, girs inesperats, mantenir a l’espectador corprès, és xulíssim. Escriure i dirigir és una mateixa feina. És cert que en uns inicis no entrava en els meus plans, amb els anys m’he sentit a gust fent aquesta faceta.
T’agrada ser propietari dels teus errors i no ser responsable dels errors dels altres.
[riu] Què és més important, fer un bon partit com a jugador o que l’equip guanyi? Molt sovint passa això en aquest ofici d’actor. Et trobes defensant coses que faries molt diferent però estàs al servei d’altres. T’hi impliques al cent per cent. Aquesta harmonia entre fer bé la teva feina i formar part d’un projecte que hi confies, és molt agraït i satisfactori.
L’obra també triomfa a la cartellera de Madrid
Escape room, ha arribat a Madrid i, ja prepara el desembarcament a Mèxic i l’Argentina.
I també a Itàlia i a Polònia. Quan la teva obra traspassa fronteres, això sí que és un èxit, això sí que te la posa molt dura. I has d’anar amb compte amb això, perquè t’ho pots arribar a creure. L’hem tocada molt bé amb aquesta obra, i ara vindrà la pel·lícula, que esperem que sigui un èxit, perquè a la indústria audiovisual catalana li fa falta un gran pelotazo.
Notícia: Escape Room fa el salt a la gran Pantalla
Ets dels actors que parles més obertament de política. Si el procés fos un “escape room” en quina fase es troba?
[riu] Estem al minut trenta dels seixanta que té un “escape room”. El moment de merda que diuen els ianquis. Quan els personatges es troben en el seu moment més baix. Amb l’esperança entre les dents. Aquell instant de les pel·lícules on penses que el protagonista no se’n sortirà i al final se n’acaba sortint.
Ens evadim de la realitat perquè ens decep?
La realitat la vivim i la patim cada dia. En aquest moment ens deceben moltes coses. Tot el que succeeix amb els nostres polítics. Estem tastant una por nova, una por que havíem superat, de la violència, en una Europa democràtica on els problemes se solucionaven parlant i votant. S’ha despertat una por que no teníem controlada. Estar en contacte amb aquesta por és el primer pas per vèncer-la. Ser valent no vol dir tenir por, vol dir transcendir-la, superar-la, fer-nos forts per a la següent etapa. Estem assumint aquesta nova realitat, aquest trauma que hem patit, i ens toca superar-ho o defallir i perdre.
Fotografies: David Ruano
Una obra divertida, actual i un guió molt bo i ben portat a l escenari. Totalment recomanable per passar una bona estona.