Només cal donar una ullada a la documentada pàgina web de Jordi Bosch per apreciar la dimensió de l’actor de Mataró, un dels grans del teatre català. Als 68 anys i després de quatre dècades de professió, es dosifica una mica més, diu, però torna al primer pla amb Mort d’un comediant. La peça de Guillem Clua fa temporada, després d’estrenar-se al festival Temporada Alta, al Teatre Romea sota la direcció de Josep Maria Mestres i amb Mercè Pons i Francesc Marginet completant el repartiment.
Jordi Bosch
Teatre Barcelona: Parlem una mica, sense fer espòilers, de Mort d’un comediant.
Jordi Bosch: Cal anar amb compte, perquè el públic ha de descobrir coses, com sempre. És un homenatge al teatre a partir de la relació d’un actor ja retirat amb el seu cuidador. S’hi teixeix una amistat a partir de la història del teatre.
També hi ha espai a l’obra per aquesta teva vis còmica tan àmplia?
Podem dir que és una tragicomèdia, però és una mena d’espai de vida que té moments de tot, amb situacions per somriure, d’altres de bogeria i també més dramàtiques. I Guillem Clua sap tocar aquestes situacions. Sap arribar molt bé a les emocions i sense cap mena de pudor.
‘Mort d’un comediant’
Ja havia treballat amb Josep Maria Mestres com a director. I amb Mercè Pons?
Amb en Josep Maria fa molts anys que ens acompanyem, però amb la Mercè no havíem coincidit. Amb en Francesc vaig fer Tots eren fills meus, la meva obra anterior.
Que va tenir, per cert, un gran èxit al Lliure.
Sí, la recordo com un gran muntatge, una obra gran, d’aquelles que mantenen la vigència amb el pas del temps. Després em vaig prendre una temporadeta més tranquil·la, ja tinc una edat i m’ho volia prendre amb calma. A més, venia de fer Golfus de Roma, que també va ser una moguda important per a mi.
“La meva il·lusió era ser metge, però va acabar guanyant el teatre”
Posem ara la mirada enrere, força enrere, als inicis d’un jove de Mataró que va arribar a començar la carrera de Medicina.
Tot va començar quan tenia 14 anys a la Sala Cabanyes de Mataró amb Els Pastorets. La meva il·lusió era ser metge, però va acabar guanyant el teatre i m’hi vaig enganxar.
De Mataró també són actors com ara Joan Pera i Boris Ruiz. Els coneixia?
Amb en Joan Pera no tenia relació, perquè és més gran, però amb en Boris, sí. Som amics i he pogut fer teatre a Barcelona gràcies a ell.
A què es refereix?
Quan vaig acabar la mili, ell ja treballava a Barcelona i va parlar molt bé de mi, deia que tenia un amic que era molt bo. I així vaig posar un peu al teatre professional.
Jordi Bosch i Anna Lizaran, al Lliure de Gràcia © Josep Ros Ribas. Teatre Lliure (l’Arxiu Lliure del Teatre)
El salt definitiu va arribar amb l’entrada al Lliure, on, de fet, es va formar com a actor.
I tant! Hi vaig entrar el 1983, quan tenia 25 anys. Imagina’t quina emoció! Va ser espectacular. Després vaig tenir la sort de quedar-m’hi molts anys amb grans mestres del teatre. Encara m’hi sento com a casa.
Amb quin director d’aquella època va tenir més connexió? Lluís Pasqual?
Sí, amb en Lluís he tingut la sort de treballar en força muntatges i ha estat un director del qual he après moltíssim.
Actor versàtil, ha brillat en drama, comèdia i fins i tot musicals, i destacat per la seva gran vis còmica…
Soc dels que pensen que sempre hi ha espai per a la ironia, per al sentit de l’humor. Sempre m’ha agradat fer bromes en qualsevol situació. La ironia pot convertir-se en vis còmica i sempre m’han agradat els actors que la practiquen.
Jordi Bosch al musical Spamalot (2019)
Ha tingut referents en aquesta faceta o és una cosa natural?
Soc un enamorat del Tricicle, per exemple, de com eren capaços de fer riure la gent sense obrir la boca. També m’agradaven molt els Monty Python i, per a mi, fer Spamalot va ser un regal.
Tot i el repte que suposava fer un musical…
Sempre m’ha agradat cantar i, en el cas del meu personatge, n’hi havia prou que afinés. Ja era suficient, tot i que és cert que mai podré fer Els miserables. Amb Golfus de Roma va passar una mica el mateix.
Hi ha algun paper o personatge que li queda pendent? Algun de Shakespeare, com el rei Lear, per exemple?
Shakespeare sempre ens fa tilín als actors. Però encara em queda per poder fer el rei Lear.
Tot i la seva experiència?
Has de tenir 75 anys o més. Com més gran, millor. Crec que s’ha de veure un actor al final de la vida, sobretot en l’últim acte. El patetisme que agafa quan Lear es torna boig et fa un nus al cor. Has de veure una persona d’una certa edat perquè t’arribi. Si fem memòria, Laurence Olivier el va fer també al final de la seva carrera, com Ian McKellen. O Núria Espert amb Lluís Pasqual.
“M’agrada molt la poesia i també m’agradaria dirigir un text teatral”
El que no ha fet mai és dirigir, al marge del festival de poesia de Sant Cugat. No s’ho ha plantejat?
És cert. M’agrada molt la poesia i també m’agradaria dirigir un text teatral per veure aquesta feina tan polièdrica des de diferents punts de vista.
Segur que la direcció d’actors no li costaria.
Exacte. M’agradaria posar en pràctica tot el que he après, aquella part més pràctica de l’escenari. Com sempre, es tracta de trobar un projecte adequat per fer.
I ara torna al Romea, una de les seves cases teatrals. Es percep alguna cosa especial en un escenari tan il·lustre?
Hi ha molta energia actoral al Romea. En els teatres amb tanta història, es percep en algun moment, notes que hi ha alguna cosa càlida.
