Per Albert Martí
L’Aquitània Teatre ja ha anunciat que prorroga Kràmpack, una comèdia que torna a resultar tot un èxit més de dues dècades després de la seva primera estrena. Hem parlat amb Jordi Sànchez, el seu autor i protagonista original.
TEATRE BARCELONA: 24 anys de Kràmpack, la primera cosa que feies al teatre i amb un èxit brutal. Et senties desbordat?
JORDI SÀNCHEZ: No, desbordat no. Em sentia il·lusionat. Era la primera cosa que fèiem i ho fèiem amb moltes ganes. No podíem saber que tindria l’èxit que va tenir però no, no em sentia desbordat. Va ser tan bèstia que ens vam trobar que van sortir com quatre o cinc productors per fer la pel·lícula. Ara bé, va ser un èxit molt gran a Barcelona, però a Madrid va ser un fracàs. No teníem pressupost per fer-ne promoció.
Kràmpack és una obra generacional?
Sí, podríem dir-ho així. Respon a un moment donat i fèiem això perquè parlàvem d’aquests temes i ens importaven: l’amor, la descoberta de la sexualitat…
Et ressonen aquests temes i descobertes 24 anys després?
Suposo que sí, al final parlo del mateix. Ara, per exemple, estem fent una altra cosa amb el Pep Antón Gómez que parla de relacions laborals però, en aquell moment, parlàvem d’això perquè és el que ens venia de gust. La proposta de tornar a fer Kràmpack parteix dels propis actors i actrius que l’estan interpretant, així que ha estat més senzill.
L’heu adaptat als nostres dies, però?
Bé, s’han fet petites modificacions: les pessetes han passat a ser euros o hem tret referències al servei militar. També hem vigilat una mica en com parlàvem de segons quins temes, ara tothom està més a la que salta. Parlant amb el Pep vam decidir treure algunes frases que parlaven d’una manera concreta sobre l’homosexualitat, no era gens ofensiu, però volíem evitar entrar en polèmiques. No ho sé, haurem de mirar-ho bé… si fem la versió castellana potser ho mantenim.
T’agrada explicar històries des de la comèdia, perquè des del drama no te’n surts, en paraules teves. Com funcionen, en el teu cas, els mecanismes de l’humor? La realitat entra millor?
No sé com funcionen, és la meva manera d’explicar històries. Amb el drama no me’n surto, no. Parteixo de referents que coneixes i de coses que tens ganes d’explicar i que t’importen… a veure, si fas obres d’assassinats no! (riu)
T’importa el que puguin dir-te a les xarxes socials?
És molt desagradable que 800 persones t’insultin, és clar. I és molt pesat, dia rere dia. Em costaria treballar com els professionals que es nodreix de la realitat immediata per fer la seva feina, com l’Andreu Buenafuente per dir algú. Jo he decidit no opinar de res, públicament. Una vegada a Facebook vaig fer una publicació contra la tauromàquia i em van caure molts pals i comentaris dient-me de tot. Ara em callo. No vol dir que no ho segueixi pensant, només que ja no ho dic.
Tornem als inicis. En aquell moment, deixaves la teva feina d’infermer, entraves a l’Institut del Teatre i Sergi Belbel et trucava per fer El Mercader de Venècia. Vas pensar, aleshores, que series actor?
No, no vaig pensar que seria actor. Vaig pensar que em podia guanyar la vida i tenir diners i encara que no ho sembli, això és un pas molt important. Fins llavors feia substitucions d’infermer a la Vall d’Hebron que em permetien poder fer càstings i assajar. No, no vaig pensar que seria actor, només que, ara sí, podia fer el que m’agradava.
Fa un temps comentaves que t’era complicat compaginar els rodatges televisius i cinematogràfics amb el teatre com a actor. T’agradaria pujar-te més a l’escenari?
Bé, tinc la feina entre Madrid i Barcelona i la família a Barcelona. És complicat. Treballo cinc mesos l’any fent la sèrie de televisió, tinc un horari privilegiat i després puc concentrar-me en escriure, en els altres rodatges… No ho trobo a faltar, a la vida vas triant i aquest equilibri, de moment, és el que em funciona.
En els darrers 4 anys has fet un total d’11 pel·lícules estrenades, com a actor i actor de doblatge. T’estàs convertint en un home de cinema?
No sé si sóc un home de cinema, vas evolucionant, no? Vas veient que pots fer altres coses que, fa uns anys, potser no veies factibles. Són diferents cares d’una mateixa moneda.
I la salut del teatre, com la veus actualment?
Sempre ha estat en crisi, oi? Llavors, ara suposo que no és res de nou… A mi, personalment, em costa estrenar a Barcelona, vaig fent funcions a altres llocs però encara em costa assentar-me aquí, és complicat. Però bé, ara estan aquests nois fent Kràmpack i és molt il·lusionant veure tota l’energia que hi posen i com se la fan seva, la gent ve i riu…
Et sorprèn que la reacció del púbic segueixi sent tant positiva com aleshores?
La gent segueix relacionant-se, pensant, segueix buscant-se, té dubtes i problemes… No em sorprèn.
