Redactor: Oriol Puig / @ori_uri
Miguel Delibes, home extremadament pudorós, es va amagar darrere de la figura d’un pintor (Nicolás) per, canviant noms i detalls, enfosquir l’autèntica naturalesa del retrat. Però des de l’aparició de la novel·la, que ara es pot veure per primera vegada com a versió escènica, sempre es va saber que es tractava d’una novel·la biogràfica. Señora de rojo sobre fondo gris, adaptada per Pepe Sámano, José Sacristán i la jove actriu i escriptora Inés Camiña, és el relat d’una història d’amor en un camí desenfrenat cap a la mort, que ens situa en aquella Espanya amb trets inequívocs, que ens parla de la felicitat i de la seva pèrdua, i que arriba a la intimitat de cada ésser humà, i la seva emoció, pel camí recte i simple de la veritat. La veu greu de Sacristán, més enllà del monòleg, revela sentiments, emocions i decisions personals sobre la vida, l’amor i el dolor.
Com ha estat retrobar-se amb les paraules de Miguel Delibes?
Tornar a Delibes, ara amb el seu àlter ego Nicolás, suposa lliurar-me a una tasca que bé podria ser o significar la culminació d’una aventura de treball i de vida que ve durant ja més de seixanta anys. Señora de rojo sobre fondo gris és un plaer com a actor. Em permet retre homenatge al meu amic Miguel Delibes, que és una cosa que em satisfà profundament. És un privilegi. No solament era un gran escriptor, era un gran home. La seva mirada sobre la condició humana per a un actor sempre és un privilegi.
Señora de rojo sobre fondo gris és una declaració d’amor?
En tota regla. L’obra és una declaració d’amor com poques vegades s’ha contemplat. Delibes utilitza un pintor, Nicolás, per explicar la seva vida amb la seva dona Ángeles de Castro, i retratar la personalitat d’aquesta dona que ho va ser tot per a ell i, sobretot, escriure el procés de la malaltia que la va conduir a una mort inesperada als 48 anys d’edat.
“Cuando alguien imprescindible se va de tu lado, vuelves los ojos a tu interior y no encuentras más que banalidad, porque los vivos, comparados con los muertos, resultamos insoportablemente banales”…
El buit que deixa l’ésser a qui estimes. És una reflexió feta des d’aquesta tribuna tan particular que tenia Miguel Delibes per mirar l’ésser humà, tan propera, tan clara, tan diàfana i tan sincera.
L’esperança sempre és permanent en l’obra de Miguel Delibes, és una forma d’enfrontar la mort des de la lucidesa, el rigor i l’acceptació.
És particularment esperançada, en el fet que el que preval, importa i és indestructible és la seva idea de l’amor, la lleialtat i del bon fer, comportant-se exquisitament.
Va tenir la sort d’haver tractat a Miguel Delibes, i d’interpretar a altres personatges seus. Què li va ensenyar?
Jo crec que gent com Delibes ens ensenya a això, a mirar. A mirar i a mirar-nos, que bona falta ens fa. Era un home cabdal.
Als seus 81 anys, José Sacristán segueix confessant que intenta escapar de l’experiència i dels riscos. També la comoditat?
De vegades l’experiència, la professionalitat, són enemics mortals de la creativitat. En aquest ofici la trobada amb cada personatge ha de ser un salt al buit.
Alguna cosa hi ha d’experiència que serveix i que s’aprofita…
Per a mi és molt més interessant anar descobrint, investigant, sorprenent-me i corrent riscos. La investigació és inesgotable. Cada dia apareixen aspectes i matisos nous que sense transgredir i sense tracionar l’esperit de l’obra van enriquint. Com la vida mateixa, res és d’un sol color ni res és permanent.
Millor triar o ser triat?
Tinc la sort de poder triar. Estimo la meva professió, i quan puc triar un personatge com aquest, és un plaer immens.
Sembla que es planteja dir adéu. És un comiat Señora de rojo sobre fondo gris?
És possible que sí. És molt possible que això sigui, si no un adéu, un fins després.
