Col·lecció: del llatí col·lecctio, –ōnis.Conjunt ordenat de coses, normalment d’una mateixa classe i reunides pel seu especial interès o valor.
Héctor i Berna són un matrimoni sense fills, que posseeix una col·lecció per a la qual volen buscar un hereu i aconseguir així la seva supervivència. D’aquesta premissa parteix La colección, una obra que tracta sobre l’herència, el pas del temps, la nostàlgia, l’amor a les coses i la relació de l’ésser humà amb la mort. Juan Mayorga escriu i dirigeix un text inquietant impregnat de misteri i amb un gran sentit crític, que presenta també ressons del teatre de l’absurd i de Jardiel Poncela. L’espectacle, protagonitzat per Josep Sacristán, Ana Marzoa, Zaira Montes i Ignacio Jiménez, es podrà veure al Teatre Romea, del 3 al 29 de setembre.
José Sacristán i Juan Mayorga
Teatre Barcelona: Quin significat té per a vosaltres a la vida l’herència?
José Sacristán: El que he heretat és una forma de vida, d’entendre què és ser cabal i conseqüent, observar uns principis, i això no és poc. I el concepte que tinc del que jo pugui o no dipositar, no en visc pendent. Considero que el que arribo a tenir mai no té un significat per a mi que pugui canviar la vida de ningú. En el meu cas, el que he rebut és una mena de salconduit per caminar per la vida, i t’asseguro que cada dia m’ajuda permanentment.
Juan Mayorga: No he rebut cap herència material, però com que Pepe sí que he rebut un altre tipus de llegats. Els meus pares, els meus mestres, persones a qui respecte i admiro, sí que m’han donat allò que en diem un bon exemple, i aquesta és l’herència més important. I la qüestió de l’herència cada cop és, crec, més significativa per a mi perquè crec que a cada moment estem llegant alguna cosa. Simplement amb el comportament de cada dia estem lliurant una herència que, per descomptat, altres poden acceptar o rebutjar perquè una herència pot acceptar-se tant com rebutjar-se. Estic d’acord amb Pepe, el més important és un bon exemple, saber estar, saber dir, saber callar.
José Sacristán: “El que he heretat és una forma de vida, d’entendre què és ser cabal i conseqüent”
Juan, en quin moment t’has adonat que per a tu Hèctor havia de ser José Sacristán?
J.M.: No puc dir que hagi escrit el personatge d’Héctor per a José Sacristán, però sí que puc dir que avui no concebo cap altre rostre per a ell, un altre cos que el de Pepe per a aquest personatge. Vaig començar a imaginar La colección quan vaig llegir una entrevista a un matrimoni de gent gran, i un dels quals deia una frase que apareix a l’obra, i que diu el Pepe: “Tenint l’edat que tenim, i no tenint fills, és lògic que la gent es pregunti pel destí de la nostra col·lecció”. Vaig pensar que hi havia una obra de teatre, i, així, em vaig decidir a escriure un text sobre el desig, perquè el món dels col·leccionistes és un món de forts desitjos, però també sobre el pas del temps, sobre la nostra relació amb les coses. I finalment sobre els dos grans temes que són, al meu entendre, l’amor i la mort.
Havia escrit l’obra, però sabia que havia de trobar actors que fossin capaços d’encarnar aquests personatges, en particular els d’Hèctor i Berna . Vaig enviar el text a Josep Sagristà, com qui mana una carta als Reis Mags, i ell em va contestar l’endemà que volia que ens reuniéssim, ia més em va fer un preciós regal. Em va fer un llegat d’uns bellíssims programes de cinema, i el seu entusiasme em va entusiasmar.
José, recordes què va ser el que més et va atrapar del text la primera vegada que el vas llegir?
J.S.: Em va atrapar sobretot la fortuna, la sort, el privilegi de, sortint de l’univers de Miguel Delibes, trobar-me amb l’univers de Juan Mayorga. Allò horitzontal o vertical davant una certa obliqüitat; em va semblar formidable. El que més em va atreure és poder sortir aquí a dir unes coses que tenen a veure amb la humanitat en conjunt, encarnat en un personatge amb nom i cognoms, amb una pell, uns ullets i un nas i uns dits malparats. Poder donar vida a un personatge, al marge de parlar d’una sèrie de coses d’una certa transcendència, que tingui, per a mi, allò que anomeno la lucidesa del perdedor: el que sap que la guerra està perduda, però cal lliurar la batalla cada dia, perquè la vida segueix mentre segueixi.
La col·lecció és la gran protagonista de l’obra, encara que estigui absent. La col·lecció mai no es pot completar perquè, com assenyala Walter Benjamin, “el col·leccionista es col·lecciona a si mateix a cada peça”. Què us sembla aquesta afirmació? La compartiu?
J.S.: Totalment.
J.M.: Benjamin, a qui esmentes ia qui vaig dedicar el meu treball doctoral i després un llibre, és un personatge interessant perquè és marxista i col·leccionista; és algú que, per una banda, posa la propietat com a sospita, però, per altra banda, la seva passió, o una, és el col·leccionisme. I al col·leccionisme és fonamental la possessió, la propietat. De vegades dic que allò propi del col·leccionista no és tant la vista com el tacte, el poder tocar. Perquè això és meu, no només ho veig, sinó que ho toco perquè és meu.
José Sacristán i Ana Marzoa són Héctor i Berna, un matrimoni sense fills que busca un hereu per a la seva col·lecció
Una de les coses que diu Héctor té a veure amb una convicció de Benjamin: cada nova peça és començar de nou, perquè cadascuna transforma la col·lecció i alhora la peça es transforma en la col·lecció. I, sí, potser, podem dir que el mateix col·leccionista acaba sent una peça de la seva pròpia col·lecció. D’alguna manera es produeix una situació d’abisme.
La idea de què parteix l’obra és de la possibilitat de viure pensant deixar un llegat. Això deixa entreveure, realment, el gran conflicte universal de l’ésser humà amb la mort, tal com expressa en un moment determinat el personatge d’Hèctor?
J.M.: Tinc la impressió que ells s’han convençut que creuen que realment la col·lecció no és un assumpte personal, sinó que els excedeix; que és més important que la relació i que cadascun.I tornant a la teva primera pregunta i vinculant-la a això que dius, jo, sí, conforme passen els dies per mi, cada vegada em faig més càrrec de la idea que som una bufa i que, tanmateix, tenim una responsabilitat envers els que vénen; que és bo lliurar-los alguna cosa i que, potser, algú pugui continuar una cosa que hom ha dit o fet. Crec que des d’aquí pensen que la col·lecció els sobreviurà, que els ha de sobreviure.
J.S.: Insistir que la meva idea d’aquest Hèctor està impregnada d’una sensibilitat molt particular, perquè simplement no són només els objectes, que ell es resisteix a anomenar-los peces, són coses. I aquestes coses són sons, són olors, som nosaltres. En definitiva, la universalitat, tota la dimensió còsmica d’aquest Hèctor reduir-la a un de Chinchón: que això ho explica un de Chinchón al qui li passen aquestes coses. I té aquesta sensibilitat de poder parlar de tot això. Perquè la col·lecció no és només sumar objectes, la col·lecció som nosaltres mateixos. La suma del que anem tenint, coneixent, sentint, estimant, odiant, emmalaltint, aixecant, caient, tot això. Després sí, materialitzar-lo en tenir uns objectes, però aquests excedeixen des del que és purament físic i material; hi ha alguna cosa que és la pròpia vida, la idea de la mort fins i tot.
En un moment de l’obra conversant amb Berna, l’Héctor diu: “És pervers, l’amor a les coses és diabòlic”. Encara que a l’obra aquesta frase adquireix diferents matisos, creieu que aquest aferrament a allò material, a la gran era del consumisme, és cada vegada més fort?
J.S.: Des del meu punt de vista, parlo com a advocat defensor d’Hèctor, quan ell fa aquesta confidència estrictament personal està una mica mostrant un costat que ni ell mateix s’acaba de creure. Té dos fronts emocionals: per una banda, la bellesa dels objectes i, de l’altra, el seu amor per aquesta dona, Berna. Quan aquest home fa aquesta confessió mostra un grau de debilitat en què se sent confortat; és un estratagema, cosa que argumenta en un moment determinat per donar sortida a aquesta dualitat que tots tenim a dins: què hauria passat si, però el que ha passat és el que ha passat i un és conseqüent amb això. És com si el borratxo maleeix el fabricant de wiski.
J.M.: Jo crec, igual que Pepe, que quan ell està dient això està presentant una posició molt fràgil de la que probablement no està convençut i immediatament Berna el treu d’aquesta idea. Perquè és cert que la relació amb les coses pot ser diabòlica, demoniaca, i que quan deixem que les coses dominin la nostra vida, en aquest món materialista, de miralls i de velocitat, ja que probablement això passa sovint. Però ell és en un altre ordre de coses. Per a ell, allò important no és la possessió de les coses, sinó, com dirà en cert moment, la possessió del món. D’alguna manera, ells veuen a la col·lecció la història universal. I en aquest sentit, hi ha un salt d’allò material a allò espiritual.
Zaira Montes i Ignacio Jiménez completen el repartiment de ‘La col·lección’
J.S.: Hi ha un exemple que a mi m’agrada utilitzar que és el Rosebud de Ciutadà Kane. Aquest gran col·leccionador de vides, pobles, països. Ho té tot. I l’última cosa que diu és el nom del trineu en què lliscava. El Rosebud d’aquest Hèctor, en definitiva, és un àlbum de fotos de boxejadors noquejats o maltractats.
Un amant del teatre, què és el que més anhela col·leccionar?
J.M.: Crec que moments memorables. Jo vaig col·leccionar programes de teatre, i encara m’emociona veure un programa d’una obra que vaig veure als 16 o 17 anys. Però crec que allò que col·leccionem els espectadors d’aquest art fugaç, però que, no obstant, persisteix, són moments. El teatre és un art efímer, però hi ha un lloc on descansa, on es custodia que és la nostra memòria i també la nostra imaginació.
J.S.: Doncs jo col·leccionaria espectadors (somriu), que no està malament.
J.M.: Te’ls emportaries a casa?
J.S.: Col·leccionar espectadors. No, rescatar allò que té aquell moment del fet teatral. Jo no faig distingeixos entre el cinema, el teatre i la televisió, ni per gèneres ni per mitjans. No hi ha categories. Fer-ho bé és igual de difícil a qualsevol dels mitjans. Quan em diuen que el teatre no es repeteix, el teatre no es repeteix perquè no es pot, no perquè no s’hagi de fer. Perquè moltes vegades podríem dir: «Per què ho estem fent tan malament?» O en preguntar a algú: «Quin dia vas veure la funció? Dimecres». Doncs has vist la presa que no val. I després, sobretot, hi ha un senyor que és a la fila 32 i no sap si plores, si rius, quina cara tens, mentre que una càmera posada davant teu a mi m’imposa molt de respecte. El que sí que té el teatre és la continuïtat de l’acció, i tot el que passa quan hi ha complicitat amb els companys i la proposta és d’intencions, més enllà de qualitats o de talents, perquè això no sempre es dóna.
Quina experiència viurà el públic que entri a La colección?
J.M.: Crec que aquest espectacle serà, sens dubte, memorable per l’enorme treball de José Sacristán i Ana Marzoa, juntament amb els excel·lents Nacho García i Zaida Montes, que, crec que, estaran d’acord amb mi que ha estat un viatge extraordinari compartir-hi la sala d’assajos. Sagristán i Marzoa tenen tal saviesa, tal intel·ligència i compromís amb el seu ofici que tota frase en boca sembla bona, tot gest resulta interessant. I això és fonamental perquè considero que el teatre és l?art de l?actor i que els altres estem acompanyant. El que ells fan en escena serà molt important per a molts espectadors i quedarà a la seva memòria.
Juan Mayorga: “La colección és un espectacle que demana la complicitat molt activa de l’espectador perquè ell imagini amb nosaltres”
A més, vull pensar que aquest és un espectacle que concita les quatre forces que intento convocar al meu teatre, que no sé si arribo, però són les del teatre que estimo. Hi ha acció perquè hi ha desitjos en marxa; hi ha emocions molt fortes; hi ha pensament, i hi ha poesia perquè la poesia és aquest no acostar-se directament a les coses, sinó envoltar-les. És un espectacle que demana la complicitat molt activa de l’espectador perquè ell s’imagini amb nosaltres.
J.S.: Sí, estic totalment d’acord amb Juan. Fer dipositari de tot això a l’espectador a través d’un ésser humà perfectament reconeixible en una primera instància, del qual després es poden desprendre lectures o interpretacions, parlant al públic de temes que tenen a veure amb la condició humana. No tinc res contra altres expressions o formes del teatre, però, en aquest cas, considerant la poesia, l’acció, l’emoció i el pensament, el que busco és aconseguir que s’elevi el missatge per sobre de l’estatura de l’ésser humà . Si no aconsegueixo això és que m’he equivocat.
Més informació, imatges i entrades a:
