Un entrenador fa un petó a un nen, un gest d’entrada innocent que desferma una allau de reaccions. Amb una vintena de traduccions, El principi d’Arquimedes ha fet diana com a radiografia de la societat de la por, un text que torna a la cartellera, a partir del 19 de febrer, com la primera producció de l’Espai Texas. A més, Josep Maria Miró (Prats de Lluçanès, 1977) dirigirà aquest gener La majordoma al Heartbreak Hotel, entre altres projectes que ens explica amb la seva eloqüència proverbial.
Josep M. Miró
Què et sembla la tornada d’El principi d’Arquimedes?
Un retorn com aquest sembla un fet estrany, però no hauria de ser-ho, perquè assumiria que tenim un repertori i que els autors d’aquí també es tornen a revisar. És una obra que es va estrenar fa més d’una dècada, però amb el context actual sembla acabada d’escriure.
Teatre Barcelona: Se n’han fet prop de 50 adaptacions, on creus que rau la vigència?
Josep Mª Miró: Quan es va estrenar deia que era un text fruit de la caiguda de les Torres Bessones, el moment en què canvien els paradigmes de seguretat i de terror al món. La societat de la por que ja s’intuïa a l’obra ha anat creixent i s’ha instal·lat de ple. Si un periodista s’encarrega de l’actualitat, el dramaturg és un cronista del seu temps. Per mi l’Arquimedes és una obra que parla del meu temps, d’una època molt concreta.
Èric Balbàs, Sandra Monclús, Jordi Coll i Marc Tarrida, protagonitzen ‘El principi d’Arquimedes’
Com vius el fet que un nou equip prengui el relleu?
En Leo [Leonardo V. Granados, director] té 25 anys, en tenia 12 anys quan es va estrenar la peça. Em sembla boníssim que una persona tan jove com ell vulgui treballar un text meu. Tenim una comunicació molt fluida i tinc la consciència que l’obra està en mans d’un equip nou amb una mirada més jove i positiva.
També estrenes La majordoma, segona part del Tríptic de l’epifania que marca un canvi d’estil. A què es deu?
El primer d’aquests textos [El cos més bonic…] l’escric en el confinament i hi ha un punt d’inflexió per a mi: un moment de soledat, de tornar més al meu poble, també per l’edat. D’altra banda, segueixo el consell de Xavier Albertí de pensar i treballar els conceptes de llengua i teatralitat.
Com descriuries l’argument de l’obra?
És una dona que pren consciència de la indecència del nostre món i escapa d’una cadena de corrupció humana, passa de ser una esclava a ser una amazona. Un viatge de presa de consciència al llarg de tres dècades en què passen moltes coses. Un personatge terrible que alhora pot semblar fràgil, però l’autèntica transformació és la seva capacitat de verbalitzar les coses, de denunciar un món injust i corrupte.
Hi amagues una denúncia del present?
En algun moment de l’obra, la protagonista diu: “heu acabat infectant el nostre paisatge. Has omplert cada racó d’aquest país de cases i més cases”. Aquests dies se’m posen els pèls de punta quan penso en el tema de València. S’ha de ser molt desgraciat per construir en zones inundables. Hem assistit a un desastre natural, però també a una catàstrofe política i ètica. Ens hem de reclamar a nosaltres mateixos i a la comunitat mecanismes ètics, perquè anem cap a la destrucció. Cal recuperar la política com un espai d’autenticitat i de veritat. La majordoma està aquí enganxada amb El cos més bonic…, a la sensació de viure un canvi de cicle, un topall, alguna cosa conscient o inconscient d’apocalipsi en el sentit de canvi de paradigma, de tocar sostre.
Rosa Renom
Com heu treballat el personatge de La majordoma amb Rosa Renom?
És una actriu que transmet humanitat i, al mateix temps, desplega una força una mica feréstega. També té una llengua molt viva, molt genuïna. La Rosa no volia fer monòlegs, però quan va llegir el text va dir que sí, que tenia ganes de posar-se en aquest personatge, i fer-ho en un context d’hiperproximitat com és el Heartbreak.
Últimament, estrenes a sales privades. Sents que els teatres públics no donen suport al teu treball?
Sento que soc un autor més pròxim al teatre públic, i això limita més els meus interlocutors. M’indigna profundament que un teatre públic no et llegeixi, que et facin ghosting professional. Puc pensar que algú del privat és un maleducat si no et rep, però quan algú del sector públic no t’atén, falta a la seva obligació laboral. A vegades sento que tenim un país complicat.
Roberto G. Alonso i Jordi Cornudella
També torna Jo, travesti a La Villarroel.
És un espectacle que m’estimo molt, una carta d’amor al Roberto G. Alonso feta a la seva mida d’intèrpret. Em va sorprendre veure que el públic de l’espectacle és molt més transversal del que jo havia imaginat i això em fa molt feliç.
Al Grec 2025 presentes nova obra, El monstre, guanyadora del Premi Quim Masó. Què ens en pots explicar?
Tracta d’una comunitat que necessita generar un monstre per justificar-se, una figura expiatòria i amoral que posa en dubte tots els valors. El teatre és un lloc ideal per explorar els límits sense haver de donar respostes.
Algun altre projecte que tinguis al pap?
Estic escrivint un text nou que segurament veurà la llum el 2026 o el 2027. Amb Le Croupier preparem un espectacle que es diu Sicalíptiques. A més, Nerium Park s’estrenarà a Madrid al febrer. També tinc un parell d’encàrrecs que estic rumiant encara. Tan important com acceptar és saber dir que no, sobretot si no m’hi veig o crec que algú altre ho faria millor.
Més informació, imatges i entrades a:
