Josep Maria Pou (Mollet del Vallès, 1944) és un dels actors més veterans i aplaudits de l’escena amb més de 50 anys pujat als escenaris. Va debutar a Madrid, l’any 1968, sota la direcció d’Adolfo Marsillach i al llarg de tots aquests anys ha treballat amb noms com Calixto Bieito, Josep Maria Flotats o Mario Gas, entre altres. Ha protagonitzat aclamades obres com El rey Lear, Àngels a Amèrica, Golfus de Roma, Celobert o La Cabra o qui és la Sylvia? amb la que va que ser reconegut amb el Premi Nacional de Teatre, el Premi Internacional Terenci Moix i diversos Premis Max. Amb el seu darrer treball a escena, El Pare, ha omplert el Teatre Romea durant tres mesos i ara emprèn una llarga gira per Catalunya. L’obra explica les vivències d’un home de setanta-sis anys a qui, per culpa d’una demència, li falla la ment i comença a distorsionar la realitat i a canviar la relació que té amb els seus éssers estimats.
Teatre Barcelona: El teu últim paper fins avui ha estat l’Andreu, protagonista d’El Pare, un senyor d’avançada edat que, malgrat la seva malaltia, es resisteix a demanar ajuda. Aquesta és una situació que, per desgràcia, viuen moltes persones grans al nostre país.
Josep Maria Pou: Totalment. No m’ha calgut fer una gran prospecció per preparar l’obra, només he hagut de mirar al meu voltant i estar atent a les mirades per trobar a persones grans amb problemes de tota mena com l’Alzheimer, que és aquesta malaltia gravíssima que afecta el personatge que interpreto i també als seus familiars. El que sí que he fet és llegir, però ho he fet per egoisme, per curiositat o per prevenció perquè tots ens hem de fer grans i tots ho podem patir. Em passa una cosa amb aquest personatge i és que l’estic interpretant, cada dia, des de la por. La por, que això em pugui passar a mi, em col·loca en un estat de sensibilitat i d’inestabilitat que em va molt bé per encarnar al personatge.
Et fa por el pas del temps?
No especialment. Ho porto molt bé. Tinc salut i vaig pel món amb la mateixa curiositat, entusiasme i ganes de fer coses que quan tenia 18 anys. Lògicament, contra la transformació i la decadència física no es pot lluitar, però anímicament estic bé. Sí que és cert que, d’uns anys ençà, he començat a ser conscient que el que tinc per davant és molt menys que tot allò que tinc per darrere i, el cert és que, m’ha agafat desprevingut perquè mai ho havia pensat. I sí, en algun moment he pensat que “ja n’hi ha prou”, que són 55 anys sense parar de treballar. He fet de tot, en l’àmbit professional, ja ho he viscut i crec que ja he complert amb allò que havia de fer com a actor. En aquest moment tinc un gran debat intern entre les ganes de retirar-me de l’escena pública, i recuperar les hores que durant aquests anys no m’he dedicat, i la curiositat de saber que encara hi ha alguns personatges o funcions que m’agradaria fer.
Josep Maria Pou va entrar en contacte amb el teatre des de ben petit
Vas descobrir el teatre a casa teva i de molt petit.
Jo soc de Mollet del Vallès, la meva família era molt aficionada al teatre i des de petit també m’hi portaven. El meu pare era d’un grup del teatre del poble i jo l’ajudava amb el que podia. Em cridaven “el Pou petit” i en alguna obra m’havien deixat dir alguna frase. També va ser molt important la gran biblioteca del meu pare, allí vaig començar a llegir teatre, entre altres coses. Amb 14 o 15 anys vaig arribar a la Universitat Laboral de Tarragona i vaig començar a fer teatre universitari com a actor i com a director.
Però tu anaves per a periodista.
En aquella època, a la universitat, va sorgir l’oportunitat de crear una emissora de ràdio i en les meves hores de lleure em vaig dedicar a fer un programa de ràdio amb música i informació cultural. Mai havia tingut la intenció de dedicar-me al teatre, però amb 16 o 17 anys vaig descobrir que la meva vocació real i ferma era periodisme. Vaig suspendre voluntàriament la universitat, suposo que per por d’enfrontar-me als meus pares, perquè vaig veure que em dirigia cap a un tipus de carrera tècnica, d’enginyeria o peritatges industrials que no tenia res a veure en mi. Quan vaig tornar a Barcelona tenia clar que volia ser periodista i vaig començar a demanar feina, a fer proves i, fins i tot, vaig guanyar un concurs per ocupar una plaça com a locutor a Ràdio Barcelona, però per unes circumstàncies no ho vaig poder acceptar.
El que m’agradava era comunicar. M’agradava el periodisme radiofònic i al cap de poc em va començar a encuriosir la televisió. De fet, sempre he continuat vinculat d’alguna manera als mitjans: vaig fer un programa a Ràdio Nacional durant 14 anys, he estat col·laborador en algunes emissores i he tingut una columna a El Periódico.
Ser actor també té una part de ser periodista.
Clar. Ser actor no deixa de ser una manera de comunicar i d’explicar les coses a una comunitat que escolta, no a través d’un micròfon, però sí en viu i en directe i disfressat sota un personatge.
Com a periodista, a qui t’hagués agradat entrevistar?
A totes les persones que admiro. A grans creadors, com Shakespeare, Beethoven, Hitchcock o Cole Porter, però també a qualsevol ciutadà anònim del carrer que tingui una història que m’interessi.
Entre el 1985 i el 1999 va Pou va realitzar, juntament amb Concha Barral, un programa de musicals a Radio Nacional de España: ‘Calle 42’
Tornem al punt on ens havíem quedat. A finals dels 60 el servei militar et porta a Madrid.
Exacte. Quan vaig arribar a Madrid vaig pensar que el millor que podria fer és aprofitar el temps. Vaig intentar matricular-me a l’escola de periodisme, però estava fora de termini i finalment vaig trobar plaça a la Escuela de Arte Dramático.
Però tu no volies ser actor.
En aquell moment no, però hi havia unes assignatures de vocalització, dicció o tècnica de veu que vaig pensar que m’anirien molt bé per seguir després amb la meva trajectòria radiofònica. Un cop allà vaig començar la meva formació i em va sorprendre la reacció de professors i alumnes a descobrir que tenia certes capacitats per la interpretació. Em van donar matrícula d’honor i em vaig adonar que potser allò era el que jo estava destinat a fer. Però, malgrat això, en cap moment vaig pensar que la meva vida seria ser actor. Recordo que a l’acabar el meu examen final de carrera va venir una de les persones del jurat i em va dir: “me gustaria hablar contigo, sinó té importa passar-te por mi despacho”, era el director del Teatro Maria Guerrero, José Luís Alonso. Vaig anar-hi directe i em va oferir un paper a l’obra que inaugurava la temporada d’aquell teatre: Romance de lobos de Valle Inclán.
Aquest va ser el teu inici, però com veus els joves que comencen ara?
Jo vaig tenir molta sort i mai vaig haver de picar portes. Crec que els joves ho tenen molt més difícil ara perquè l’estructura d’incorporació a aquest ofici, i l’ofici en si, ha canviat molt. No sé si llavors era més o menys precari que avui, però abans quan entraves en una companyia de teatre t’hi quedaves treballant perfectament durant 8, 9 o 10 anys. En aquella època hi havia molt més teatre privat que teatre públic, hi havia moltes més companyies i només s’havia de picar a les portes i parlar amb els empresaris que les gestionaven, que eren els primers actors i actrius que invertien els seus diners. T’entrevistaven i, amb una mica de sort i si hi havia plaça, entraves a fer un meritoriatge. És curiós perquè llavors havies de fer mèrits i ara són els mèrits el qui t’obren les portes a través dels càstings oberts.
“Avui hi ha més oportunitats per treballar que no pas abans, però al mateix temps és més difícil arribar a l’èxit”
L’ofici s’ha democratitzat més i que crec que avui hi ha més oportunitats per treballar que no pas abans, però al mateix temps és més difícil arribar a l’èxit i fer-te un nom. També em sembla molt bé la manera en la qual les noves generacions s’estan movent. No s’estan a casa esperant la trucada de feina, sinó que s’ajunten tres o quatre i es converteixen en emprenedors. Actualment, també existeix un ecosistema de sales petites que permeten que els joves tinguin espais i puguin presentar els seus treballs públicament. Això afavoreix que tinguin l’oportunitat per créixer. Abans no existia això. El teatre no serveix per a res sinó hi ha un espectador que ho estigui veient.
Tu hauries estat un d’aquests “joves emprenedors” si haguessis nascut fa menys anys?
Si, segurament. Jo soc molt curiós, inquiet, ho vull fer i provar-ho tot. Segurament, si tingués 20 anys, hauria estudiat a l’Institut del Teatre i estaria lluitat amb un grup d’amics per fer una companyia i buscar l’espai per aconseguir mostrar el nostre treball al públic.
Per a les noves generacions les xarxes socials també són un aparador públic.
Aquest és el punt més negre de la meva biografia (riu). Voluntàriament, vaig decidir fa uns anys que no en volia saber res. Tenen grans avantatges, però també grans defectes. Entenc que és una eina molt important per a les noves generacions d’artistes, però són perverses. No entenc, i em consta que és cert, que hi hagi repartiments que es conformen en funció del nombre de seguidors que tenen les actrius i els actors a les seves xarxes. Em sembla molt bé que cadascú es publiciti i es doni a conèixer a través d’elles, però res més enllà. El més rellevant per mi és el talent, la preparació o les pròpies capacitats.
Hi ha una gran diferència entre ser actor, i entendre la vida d’una manera determinada, i treballar d’actor. Avui en dia existeixen molts joves artistes confosos que només volen ser famosos i protagonitzar sèries a les grans plataformes, però n’hi ha d’altres que tenen la necessitat d’explicar una història i s’arrisquen a portar les seves produccions, petites però compromeses, a sales de proximitat a canvi de pocs diners. Les motivacions són ben diferents.
Josep Maria Pou, Premi Gaudí d’honor (2017)
Com a actor, al llarg de la teva trajectòria, has rebut molts reconeixements. Pesen molt els premis?
Els reconeixements i els premis sempre s’agraeixen. La meva relació amb els premis ha variat al llarg de la meva vida. Rebre’ls durant la primera etapa d’una carrera, serveix per reforçar la confiança, són senyals que marquen que vas per bon camí. Arriba un moment, però, quan ja ets un professional amb recorregut, que els reps com a mostres d’estima. El que no m’agrada, això sí, és la competició amb els meus companys. No m’agraden les nominacions perquè sembla que hi hagi guanyadors i perdedors, i cap dels nominats hem escollit ni ens hem presentat a cap competició.
Sempre has dit que ets “un home de ciutat”. Nova York, per exemple, és un lloc molt important per a tu. Quan hi vas viatjar per primer cop?
Nova York, juntament amb Londres, és una ciutat que m’ha marcat molt. El meu enamorament amb aquesta ciutat va néixer de jove gràcies al cinema. Quan tenia 13 anys em passava hores veient pel·lícules a la sessió continua i les que passaven a Nova York em fascinaven. Hi vaig viatjar per primera vegada l’any 1975 i semblava que hi hagués viscut tota la vida. Els seus carrers, la seva vida, la seva gent… era el món ideal. Des de llavors cap any he deixat d’anar-hi a passar temporades. Em puc passar hores caminant per Nova York o Londres descobrint racons que no conec, fins al punt d’haver d’anar al metge amb els preus destrossats. Però el que em fascina més és el teatre que es fa a Broadway, a l’Off Broadway o al West End de Londres. En aquestes ciutats es fa el teatre que a mi m’agrada veure.
No has estat mai temptat d’anar-hi a viure?
Sí més d’un cop, però fer-ho significava renunciar al meu ofici. He passat mesos vivint allí, però mai m’hi he quedat perquè soc conscient que ser actor en ciutats com aquestes és molt complicat i més sent estranger. La forma de vida viure dels novaiorquesos i els londinencs m’agrada molt, em fa sentir molt còmode.
Ets sents més lliure a Londres i a Nova York?
Molt, molt més. Sens dubte. Sempre m’ha passat i no només durant el franquisme sinó també durant l’Espanya de la primera democràcia. Ara m’està passant una cosa contrària, crec que és qüestió de l’edat, quan estic allà sempre sorgeixen les ganes de tornar. Aquests són símptomes de vellesa i m’emprenyen una mica. No m’agradaria perdre l’esperit aventurer, m’agradaria no deixar mai de viatjar.
Jordi Dauder i Josep Maria Pou a ‘La corona d’espines’ (Teatre Romea, 1994)
Tornant a la teva carrera. A finals dels 80 tornes de Madrid a Barcelona.
L’any 1987 vaig venir per primera vegada a Barcelona a fer teatre en català. Jo vivia a Madrid i em van contractar del Centre Dramàtic de la Generalitat, en aquell moment dirigit per Hernan Bonnin al Teatre Romea. Vaig estrenar És així si us ho sembla de Pirandello (1987) i va tenir molt d’èxit. Després va arribar Lorenzaccio (1988), amb el Flotats, o La corona d’espines (1994). Vaig començar a combinar la feina a Madrid i Barcelona. Tornar a Barcelona va ser fonamental i va canviar l’orientació de la meva carrera.
Hi ha algun personatge que t’hagi marcat especialment?
Potser no tant en aquella primera època, però sí més endavant. El 2003 el Calixto Bieito, llavors director del Romea, em va proposar fer alguna obra. “La que tu vulguis”, em va dir. Ho vaig tenir molt clar: Celobert (Skylight) de David Hare. L’acabava de veure a Londres i aquell personatge em va enamorar, va ser molt important perquè crec que em va convertir en un actor més adult. Un any després va arribar El rey Lear també amb Bieito. Aquesta és un personatge que marca la carrera de qualsevol actor i em vaig sentir molt afortunat de poder-lo interpretar amb cinquanta-pocs anys. És un personatge clau en l’àmbit personal i professional.
Dirigit per Ferran Madico, l’actor compartia escena amb Roser Camí i Jaume Madaula (Teatre Romea, 2003)
A partir de llavors molts personatges han estat crucials per mi: el professor d’Els nois d’història (2008), Sòcrates (2015), el capità Ahab a Moby Dick (2018), Cicerón (2019) o el personatge que interpretava a Justícia del Guillem Clua (2020). Aquest conjunt de personatges que he fet aquests últims anys, que són més que humans, han ajudat a donar una imatge meva al públic molt potent.
L’Andreu, el protagonista d’El Pare, també ha calat molt tant en el públic com en mi. Et confessaré que alguna vegada, durant aquests últims tres mesos i estant a sobre l’escenari, he arribat a pensar que tota la meva carrera estava predestinada a fer aquest personatge als meus 79 anys. Aquest personatge m’està donant molta felicitat, em sento molt complet fent-lo. No és cap pedanteria, però poques vegades m’havia sentit tan implicat emocionalment amb un personatge. No tinc cap símptoma d’Alzheimer, però entenc tan bé aquest a aquest home que s’adona que està perdent la seva dignitat i que no pot fer res per revertir-ho. En aquest moment de la meva vida, no em costa gens tècnicament donar-ho tot en cada frase que dic. Quan veig la catarsi que es produeix amb el públic a cada funció, m’acolloneix. Mai havia vist res similar.
Són personatges que has triat tu?
No, m’han escollit ells a mi. Et diria que els últims personatges que jo he triat van ser a Els nois d’història, perquè va ser un projecte personal amb el qual vam tornar a inaugurar el Teatre Goya, o el Fastaff que he interpretat recentment a Erresuma Kingdom Reino (2022) en una coproducció del Teatre Arriaga de Bilbao amb l’Español de Madrid, inèdita a Barcelona. La resta han vingut a suggeriment d’algú.
“M’agrada el teatre que ajuda al públic a comprendre’s millor com a persona”
Sempre has dit que tries les obres no pensant en el teu lluïment, sinó pels temes que tracten i que tu voldries veure com a espectador. Quins són els temes que t’interessen?
Tots aquells que tenen a veure amb “ser o no ser”, és a dir, tots aquells que plantegen els problemes del ésser humà. M’agrada el teatre que ajuda al públic a comprendre’s millor com a persona i a entendre el seu entorn. El teatre que col·loca l’individu dins la societat. El teatre que obre portes.
Són els temes que interessen al públic d’avui?
Jo crec que sí. L’important és que el públic s’hi reconegui amb allò que veu a l’escenari. Aquest és el teatre que m’agrada: el que remou, el que aconsegueix que el públic surti del teatre transformat.
En una entrevista has comentat que “el teatre és un mirall que es posa davant de la societat per tal que es miri i que actuï en conseqüència”. Com a director artístic de teatres com el Goya o el Romea, quina responsabilitat tens envers el públic?
He intentat programar les obres que he considerat que millor servei poden fer al públic a l’hora d’entendre el moment històric i social que estan vivint. Però no només això, també he mirat de combinar aquestes obres amb altres del repertori de clàssics universals que m’han semblat interessants.
Josep Maria Pou protagonitza ‘El Pare’ (Teatre Romea, 2023) al costat de Rosa Renom Victòria Pagès, Josep Julien, Pep Pla i Mireia Illamola
Has comentat en alguna ocasió que mai anunciaràs la teva retirada, que mai ningú sabrà que aquella serà la teva última funció. Com t’agradaria que fos aquell dia?
M’agradaria que fos un dia íntim, molt meu. Vull gaudir de la meva última funció a soles, és a dir, sense que ningú ho sàpiga. Només jo sabré quina serà l’última nit que trepitgi l’escenari. Sempre m’ho he imaginat així, tot i que mai se sap que pot passar fins llavors perquè a certa edat poden sortir complicacions com la salut… Quan penso en aquest dia em ve al cap una frase molt teatral: “Hacer mutis por el foro”, que significa desaparèixer discretament pel fons de l’escenari, sense que ningú se n’adoni. Vull marxar sense cridar l’atenció, mentre l’acció a escena continua.
