La distància que ens separa dels altres pot ser física, emocional o temporal, però també hi ha vincles invisibles que ens connecten, des de persones amb el mateix nom fins a avantpassats llunyans. Inspirat en aquesta idea de connexió, Juan Diego Botto presenta 14.4, dirigida per Sergio Peris-Mencheta, una obra que explora la història d’Ahmed Younoussi i estarà del 19 de febrer al 9 de març al Teatre Lliure.
Teatre Barcelona: 14 quilòmetres és la distància que separa Àfrica d’Europa. Què et va inspirar a posar el focus aquí?
Juan Diego Botto: És un projecte que neix a partir de Sergio Peris-Mencheta. Ell va conèixer Ahmed fent un curtmetratge, i en aquell moment li va dir: “algun dia explicarem la teva història”. Han passat molts anys i som aquí. Quan em vaig asseure a escriure la seva història, el primer que em va dir va ser: “per sobre de tot, no vull fer pena; no vull que la meva vida faci pena”. Això va ser la guia amb què em vaig asseure a escriure, sempre inspirat a no tenir una mirada condescendent, ni paternalista, ni occidentalista amb Ahmed i amb el fenomen migratori.
Vas ser un exiliat durant la infància perquè el teu pare va ser un desaparegut de la dictadura argentina. Aquests dos conceptes, exili i immigració, que ja vas unir en l’obra Un trozo invisible de este mundo també amb Peris-Mencheta, tenen molts punts en comú, però m’agradaria ressaltar-ne un de molt important: ningú abandona casa seva per gust. Per què creus que hi ha tanta controvèrsia ara amb aquest tema?
El que hi ha és molt d’odi. Crec que hem deixat que la dreta i l’extrema dreta imposin el seu discurs sobre el fenomen migratori, fent-lo responsable de tots els mals. La controvèrsia com dius o l’odi té a veure amb què es fa servir per guanyar adeptes a la causa de l’extrema dreta. A ells els serveix com a cavall de batalla, com a senyal d’identitat, i sempre necessiten crear un “nosaltres” enfront d’un “ells”. Un “ells” diferent, de fora, perillós, amenaçador. Dins d’aquest fenomen, em crida especialment l’atenció l’ús dels nens com a amenaça principal: nens que han arribat sense els seus pares, coneguts com a MENAs (Menors Estrangers No Acompanyats), vistos com el gran monstre. Aquí tenim la història d’un d’ells, Ahmed, que no deixava de ser un nen que va venir sol, buscant la possibilitat d’una vida digna.
“Hi ha por a fer polítiques més valentes, especialment en temes com la migració”
Parles del creixement de l’extrema dreta: Trump, Meloni, Le Pen, Milei, Abascal… A què creus que es deu aquest auge?
No ho sé; si ho sabés, tindria una clau electoral important, però no la tinc. Crec que hem anat acceptant marcs propis de l’extrema dreta, cosa que ha dificultat reconèixer els trets d’identitat de l’esquerra. Hi ha por a fer polítiques més valentes, especialment en temes com la migració, on tot Europa ha assumit aquest discurs dur per no desagradar a l’electorat, i això és el principi del final. També penso en el tema de l’habitatge, on la nova Llei d’Habitatge ha estat molt limitada i gairebé cap comunitat autònoma l’ha aplicat. La gent no pot pagar els lloguers o dedicar més de la meitat del sou a pagar un lloguer o una hipoteca.
Parles d’Europa i de la pàtria. Què és per a tu la pàtria?
La pàtria per a mi, lluny de ser el continent, és el contingut. Té a veure amb els éssers humans que habiten un espai, i la finalitat de totes les polítiques hauria de ser millorar la vida d’aquests éssers humans. Quan es parla de pàtria, gairebé sempre es fa referència a símbols de pertinença: els toros, la bandera, les Forces Armades. Però per a mi, la pàtria són els amics, el teu cercle proper, la gent que estimes, la teva filla, la teva parella, la teva família. Pensar en la pàtria en concret i no en abstracte és pensar en això.
Hi ha persones que són reticents a veure drames en el cinema, la televisió o el teatre. Què els diries per animar-los a venir a veure aquesta obra?
El primer que els diria és que riuran molt. Sempre intento que el teatre que escric tingui molt de sentit de l’humor i molta ironia. Aquest espectacle en té i, tot i que parlem de temes durs i hi ha moments emotius, també hi ha moments en què crec que l’espectador riurà i s’ho passarà bé. Però, per sobre de tot, el teatre ofereix una experiència única i irrepetible que et pot deixar alguna cosa, una pregunta o una sensació que et faci sortir diferent de com has entrat. I això és el millor i més important que es pot demanar a un espectacle.
Més informació, imatges i entrades a:
