Per Aída Pallarès / @aidapallares
Varsòvia, any 2008. Dins d’una sinagoga, un home troba una exposició de fotografies. Retrats de nens jugant, de perruquers, de prostitutes. Totes tenen una cosa en comú: Just al darrere, una llegenda indica el lloc on s’havien fet. Encuriosit, l’home agafa un mapa i decideix anar a la recerca d’aquests espais. Es passa el dia donant voltes però no troba res. Ni edificis ni carrers. Tot havia desaparegut. L’únic que queda és una pedra, cremada, amb el nom d’alguns dels supervivents de l’anomenat ‘Gueto de Varsòvia’. El més gran i mortal d’Europa durant la Segona Guerra Mundial, des d’on centenars de milers de jueus van ser deportats als camps d’extermini de Polònia i els pocs que s’hi van revoltar van ser destruïts la primavera de 1943.
Anys després aquest home, el popular dramaturg Juan Mayorga, decideix escriure la seva experiència. Transformar aquell viatge en una peça teatral, fer una obra contra la dictadura de l’oblit. Una obra per recordar, per aconseguir que Europa sigui un espai de refugi. “Em vaig adonar que aquell mapa que m’havien donat a l’hotel, era un mapa d’absències, de buits” explica Mayorga. I, per tant, afegeix, “les fotos eren documents de vides interrompudes”. Aquest va ser el punt de partida d’El cartógrafo, l’obra escrita i dirigida pel mateix Mayorga i que es podrà veure al Teatre Goya en el marc del Festival Grec. El text, interpretat per Blanca Portillo i José Luis García-Pérez, explica la història d’una llegenda: la d’un cartògraf que, amb l’ajuda de la seva néta, intenta fer el mapa d’un món en perill. Una llegenda i un mapa que Blanca, el personatge interpretat per Portillo, intenta buscar a la Varsòvia contemporània. L’obra, per cert, està escrita per a dotze actors i, per això, Mayorga no dubta en declarar que “el que fan José Luis i Blanca Portillo a escena és un autèntic esdeveniment per a l’aficionat al teatre.”
“L’obra és, també, una resposta al conflicte entre recordar i oblidar” diu Mayorga. El mapa del cartògraf és, per tant, un mapa contra l’oblit on es recorda tot allò que mai s’hauria d’oblidar. L’objectiu? “M’agradaria que l’espectador faci memòria, deixi de costat la dictadura del present i sigui conscient de la ferida oberta que encara hi ha a Europa”. No és, de fet, la primera vegada que Mayorga lluita contra l’oblit. Ja ho va fer, per exemple, a Himmelweg, una de les seves peces més internacionals i que aquí vam poder veure a la Sala Atrium dirigida per Raimon Molins i interpretada per Guillem Gefaell, Raimon Molins i Patrícia Mendoza. L’obra, escrita l’any 2002, també s’inspirava en un fet real: quan el juny de 1944, la propaganda nazi va organitzar una visita de representats de la Creu Roja al camp de concentració de Theresienstadt, a l’actual República Txeca.
“Molts em poden dir que vivim en l’època de la memòria, que s’han filmat moltes pel·lícules al voltant d’aquest tema, molts museus, moltes commemoracions, tot i així, crec que s’ha oblidat allò fonamental: la lògica que va conduir a les càmeres de gas” deia Mayorga ara fa tres anys, en una entrevista d’Anna Maria Iglesia. Poc després, i encara més contundent, afegia que “Auschwitz no és només un projecte d’extermini, sinó també un projecte d’oblit. Crec que aquesta lògica no ha estat derrotada, és una lògica que persisteix i cal combatre-la cada dia.”
La pregunta, doncs, no es fa esperar. Què té la Segona Guerra Mundial que tan atrau a Mayorga? Per què forma part del seu univers creatiu? “No volia fer obres sobre la Shoah, però a Himmelweg i El cartógrafo, els seus personatges em van “assaltar” explica. Aquesta no és, però, l’única resposta: “Auschwitz tot ho ressignifica, ens porta a preguntar-nos què va fallar. Per què la civilització, la cultura, la ciència o les escoles no van resistir a la barbàrie?” continua. I si les lògiques sacrificals que van culminar a Auschwitz han perviscut? No estem, més de setanta anys més tard, envoltats d’altres tipus d’indiferència cap al dolor de l’ésser humà?
Diuen a El Cartógrafo que “en el teatro tot respon a una pregunta que algú s’ha fet. Com en els mapes”. Potser no hi trobarem respostes, potser sortirem del Goya amb més preguntes que mai, potser recordarem que també el mapa de la nostra història està ple de buits, està ple d’oblits. Ple de ferides obertes impossibles de tancar. Varsòvia, Auschwitz, la plaça de toros de Badajoz, Belchite, Corbera d’Ebre.
