Judit Martín és d’aquelles persones que no falla. Sigui quina sigui la seva proposta, l’encertarà, perquè gaudeix dalt de l’escenari i això, per ella, és l’èxit més gran. Ara, juntament amb Alba Florejachs i Mónica Ballesteros, inauguren amb Pongo el teatre de l’Espai Texas de Gràcia. Les actrius conviden el públic a portar pongos que es converteixen en el punt de partida d’aquest espectacle. Un homenatge, a través de l’humor i la improvisació, a tots aquests peculiars objectes de dubtosa utilitat. Figures de ceràmica, records de viatges o regals d’amics invisibles, que aprecies i menysprees alhora i que mai saps on posar, però dels quals tampoc pots desfer-te’n.
Judit Martín a ‘Pongo’
Teatre Barcelona: Els pongos són atractius?
Judit Martín: Són tan variopintos i tan lletjos que, de vegades, arriben a ser bonics. Té aquesta cosa d’amor-odi. A més, hi ha pongos que amaguen històries increïbles. Dubtàvem de si la gent estaria disposada a portar coses de casa seva, però la veritat és que no ens hi caben a l’escenari. Aquests objectes són una llavor, l’incentiu per crear improvisacions.
L’espectacle és improvisat i també és interactiu amb el públic.
No obliguem a ningú a participar. Hi ha gent que ve sense pongo, només com a espectador, altres en porten un i qui vol explica la seva història. Amb els pongos, que descobrim a cada funció, generem una història i el públic va descobrint amb nosaltres… Tot plegat posa en valor la impro.
“En improvisació la prioritat és la història i els personatges que surten han d’estar al seu servei”
Un cop puges a l’escenari passes a ser desenes de personatges diferents. Com és aquesta transformació?
M’agrada i fa molts anys que improviso. He treballat a partir de títols, a partir de moltes premisses… és la urgència del públic i del moment, que t’obliga a crear personatges del no-res. En improvisació, la prioritat és la història i els personatges que surten han d’estar al seu servei. Això és el que m’ha obligat a crear tants personatges i poder tocar tantes varietats. Si jo els hagués hagut de pensar des de casa, des de mi mateixa, potser no hauria tocat tants pals.
Improvisar és el format que més t’agrada?
M’he format a dalt de l’escenari i he fet alguns cursos d’improvisació. M’he criat en la impro i, per tant, és el meu fort. El que em costa més és quan he de passar per un guió, això em passa per exemple al Polònia. Tot i que ara ja no tinc problema. El guió m’inquieta, sempre penso que oblidaré el text i això em crea una angoixa molt més gran que amb la impro, on saps que no hi ha res. M’encanta no tenir límit.
Judit Martín i Alba Florejachs a ‘Pongo’
Fa molts anys que improvises al teatre, a la televisió, a la ràdio… Et veiem a tot arreu. Com conviuen tots aquests personatges?
Al teatre hi ha una història amb inici, desenvolupament i final, una història amb una quarta paret per entendre’ns. No té res a veure quan improviso a la ràdio, allà he d’estar present amb un personatge que interactua amb més personatges o amb el presentador. En canvi a l’Està Passant sempre treballo amb un personatge concret. Cada lloc suposa maneres de treballar diferents i amb totes m’he hagut d’anar adaptant i trobant la meva manera de fer. De vegades penso que estic a punt que la gent m’odiï per estar a tot arreu [riu].
T’ho passés bé i això la gent també ho rep.
Els nervis són el gran enemic de la comèdia i quan veus un còmic que ho està passant malament, tothom pateix molt. Aconseguir passar-t’ho bé és el més bonic.
“A la tele has d’anar amb compte per no buscar-te problemes”
Fa uns mesos, vas estar al centre de l’huracà arran d’un gag a l’Està Passant…
A la tele has d’anar amb compte per no buscar-te problemes. Has de saber on ets, a quin mitjà, i ser conscient que t’exposes al fet que la gent s’emprenyi o fins i tot et demandi. He après que si actuo en un bar, puc dir el que em doni la gana, però quan treballes en un mitjà públic, te la jugues més. Per ara, no tinc cap problema amb treballar a la tele amb algunes línies vermelles al voltant.
Judit Martín, en la seva impro més polèmia al programa ‘Està passant’ de TV3
I ara, ho estàs de nou, pel fet d’assenyalar la precarietat laboral.
La precarietat laboral és a tot arreu, especialment en tot allò que es disfressa de creatiu i que és vocacional. Juguen amb la il·lusió. La gent ho amaga però, de vegades, quan rasques una mica, acabes descobrint persones que treballen en grans empreses cobrant dos duros. La putada és que denunciar aquestes coses té un preu. Si ho fas, te la jugues, les empreses es creuen i has d’estar disposat a anar a processos judicials, advocats… Jo sempre animo la gent a denunciar perquè és terrible, però cadascú fa el que pot i jo també ho entenc.
Judit Martín i Mónica Ballesteros a ‘Pongo’
Quin és el pongo més pongo que tens o hagis tingut mai?
Una planta dels diners. No es mor mai, me la van regalar uns amics i la trobo horrorosa. La vaig tenir al balcó per si venien de visita, però allò no es moria ni a puntades de peu. Aquest estiu passat es va mig podrir i vaig pensar que era l’oportunitat per llençar-la. Però no ho vaig fer i, de fet, la vaig revitalitzar. Des que me la van regalar les coses m’han anat superbé. Ara em va fer por llençar-la i buscar-me la ruïna. Ha rebrotat i li han sortit flors. Però és un pongazo, sí.
Més informació, imatges i entrades a:
