La Judit Martín (L’Hospitalet de Llobregat, 1976) recupera al Teatre Borràs el seu espectacle d’èxit Not Talent, on parla sobre el fet de no tenir talent, tot i que ella, de talent, en té molt. A part dels seus sold out teatrals i de l’èxit que desperta en les seves aparicions al Polònia i l’Està Passant de TV3 o al Versió RAC1, la Judit destaca també per la seva manera d’improvisar sobre l’escenari. És una artista capaç d’omplir el teatre de riallades amb només una història i molta imaginació.
Teatre Barcelona: Not Talent és un cant a tota aquella gent mediocre que, un dia, sense saber ni com ni el perquè, va assolir l’èxit més absolut. Com sorgeix el concepte del “no talentisme”? Teatre Barcelona:
Judit Martín: Tot va començar fa molts anys quan vaig descobrir un museu a Boston: el Museum Of Bad Art. És un museu que col·lecciona i exhibeix tot de pintures i escultures dolentes, però tan dolentes que acaben per ser bones, per entendre’ns. Totes les obres que exhibeixen són comprades a mercats de segona mà, les han trobat a les escombraries o coses per l’estil. És a partir d’aquí que em comença a interessar molt aquest tema.
Vaig començar un estiu a RAC1 fent una secció sobre això. No em vaig centrar només en pintures o escultures sinó també vaig començar a parlar de pel·lícules famoses, com The Artist, o grups musicals, com la Florence Foster Jenkins o The Shacks, que eren un grup de germanes dels 60 que no sabien tocar cap instrument i que posteriorment Kurt Cobain les va descobrir i les va convertir en un grup súper indie. Tot això sempre m’ha interessat moltíssim.
A tu, de talent, no te’n falta. I no només per la trajectòria que tens al darrere, sinó perquè s’ha de tenir prou talent per a interpretar un personatge que no en té gens…
A mi em fascina molt aquesta gent sense talent, i per això m’interessen molt com a personatges. A mi ara em van bé les coses, però quan vaig començar ho feia fatal. Vaig trigar molts anys a aprendre a improvisar, clown, o comèdia. Fa força temps que treballo a la ràdio i vaig trigar també molts anys a poder sentir-me còmode i passar-m’ho bé. Penso que tot es pot aprendre si li poses hores i interès. D’això també en parlo a l’obra, hi ha una part de molta veritat, i l’obra ve d’aquesta situació de fracàs que jo també he viscut durant molt de temps.
Creus que tothom quan comença és Not Talent?
No puc teoritzar sobre això. Però sí que et puc dir que d’alguna manera estic reivindicant a tota la gent sense talent. Hi ha pel·lícules, per exemple, que agafen actors no professionals i el resultat és molt curiós. Parlo de casos com el de la Carla Simón, el Marc Ferrer o el film Sis dies corrents de Neus Ballús i Margarita Melgar, que han aconseguit amb actors amateurs fer coses amb una veritat tan absoluta que un professional mai pot assolir.
Però no només parlo d’aquest tipus de talent, l’espectacle també fa referència a la gent mediocre, a aquells que han arribat estar a dalt de tot perquè s’han sabut moure’s i vendre’s. Són dos vessants interessants del “no talentisme”.
Lara Diez Quintanilla i Judit Martin al programa Polònia de TV3
Gran part de la teva trajectòria professional s’ha basat a utilitzar l’humor per reivindicar algunes qüestions importants, en forma de sàtira política, social… Això també ho fas a l’obra. Per què vas triar aquesta via per expressar-te?
No soc una persona a qui li interessi massa l’actualitat, ni l’humor d’actualitat, ni l’humor de política. Però, curiosament, és on més feina faig i d’això visc: tant al Versió RAC1, com al Polònia o a l’Està Passant. He d’estar al dia, però no és una cosa que m’interessi gaire. El que sí que m’interessa és tot allò que m’envolta, la societat actual, l’art… m’interessa molt el feminisme. D’això també parlo al Not Talent.
Ho fas al final de l’obra, de manera breu, però alhora potent…
No m’interessa que el feminisme sigui el nucli d’una obra, no em crida l’atenció. Quan parteixo d’unes idees tan grans, no m’inspiren. Però sí que trobo important tocar-ho “de rasquis”, i volia fer-ho.
És curiós, perquè Not Talent es mou a través d’un tema més banal, el “no talentisme”, a altres molt més profunds o rellevants i això l’espectador no s’ho espera.
Tampoc ho vaig buscar així. És una cosa que va venir lligada, vaig pensar que si parlava de tot això també havia de parlar d’allò altre, encara que fos de manera col·lateral.
Un debat que ha guanyat molta força durant els últims anys: els límits de l’humor. Com gestiones aquests límits quan parles de certs temes?
Em passa molt a la ràdio. Improvisem bastant i tenim personatges molt bèsties (fatxes, racistes, masclistes…) i de vegades penso: “Hòstia! Vigila”, no et passis de frenada. A través d’aquests personatges pots dir moltes burrades perquè, realment, el que fas és riure’t d’aquests xenòfobs, homòfobs o masclistes.
Al Not Talent he meditat més sobre que parlar i sobre que no, no m’interessa massa l’humor que juga molt en la línia de la provocació. D’això en parlo a l’obra: de la gent que busca provocar per provocar, però que està buida de contingut. D’aquells que només busquen repercussió, cridar l’atenció i poc més. A mi això, per la meva manera de ser, no m’interessa i no ho sé fer. N’hi ha que ho fan, com el Ricky Gervais, i em sembla molt bé per ells. A mi, però, els límits de l’humor no em preocupen perquè no acostumo a rondar aquests camins.
Més informació, imatges i entrades a:
