Sempre és millor dir tota la veritat? Estem preparats per entomar-la? Quins motius ocults hi ha darrere els qui sempre volen esbombar la veritat? Aquestes són algunes de les preguntes que planteja Henrik Ibsen a L’ànec salvatge, un text pràcticament desconegut de l’autor noruec dirigit per Julio Manrique al Teatre Lliure.
A diferència d’Un enemic del poble, Una casa de nines o Hedda Gabler, textos que hem vist versionats recurrentment als escenaris, L’ànec salvatge és un text pràcticament desconegut a casa nostra. Per Julio Manrique, és tot un regal. “El públic no vindrà només a veure com l’hem fet, com passa amb els clàssics, sinó també per conèixer l’obra. És emocionant perquè és gairebé com estrenar un contemporani”.
L’ànec salvatge comença amb la tornada a la seva ciutat natal de Gregor Werle (Pablo Derqui), fill d’un cònsul ric i poderós (Werle, Andreu Benito), després d’un llarg ‘auto exili’. El retrobament amb Hialmar (Ivan Benet), fill d’un ex-soci del pare a qui aquest va arruïnar, acabarà desenvocant en una tragèdia després que la veritat vegi la llum. I és que Gregor és “un idealista que intenta reobrir el passat massa pendent de les idees i poc de la realitat”, explica l’actor.
DIR O NO DIR LA VERITAT
Explicar o no la veritat: aquest és el conflicte de l’obra. “En paraules d’Ibsen: la veritat és una droga, i si la veritat no està ben administrada, té conseqüències letals” explica Benet, que considera que l’obra planteja “la necessitat de saber tota la veritat i res més que la veritat o bé viure en un món de fantasia i engany”. En aquest sentit, Laura Conejero -que interpreta el paper de Gina-, creu que en aquest cas els integrants de la família “no tenen la necessitat de saber la veritat ni de ser salvats per ningú” i a més, els arriba en un moment en què són “relativament feliços” i “no estan preparats per rebre-la”. Derqui, en una defensa aferrissada del seu personatge, no es pot estar de respondre: “és molt perillós dir que la gent no està preparada per saber la veritat”.
En aquest sentit, Manrique considera que el moment actual té molt a veure amb aquestes preguntes. “Els gurus i predicadors que van de salvadors, en realitat què busquen? En nom de les idees al llarg de la història s’ha generat molt de dolor. En un moment actual en què es necessiten molts canvis i revolucions, és més necessari que mai que no ens agafi l’ànsia de casar-nos amb qualsevol. Qui es posi al capdavant ha d’estar a l’alçada i tenir idees útils. El missatge d’Ibsen és humanista: les persones estan per sobre de les teories. I jo hi coincideixo”.
MODERNITAT I MÚSICA EN DIRECTE
Manrique considera que la peça està “a cavall entre el realisme i el simbolisme en una atmosfera molt hipnòtica”. Marc Artigau i Cristina Genebat n’han fet una adaptació que “manté tota l’essència tot i modificar el text” amb la voluntat que el públic s’oblidi que està veient un text escrit el 1884. La versió busca una “modernitat atemporal” per tal que, segons el director, “l’atenció estigui centrada en l’acció”.
Carles Pedragosa hi posa la música en directe -piano, violí- per tal d’acompanyar l’acció i “convertir-se en un narrador més”. L’escenografia, de Lluc Castells, amb qui Manrique ha treballat en la creació de l’espectacle des de l’inici, és “molt contundent” i transmet el fred i la neu de Noruega.
Jordi Bosch, Miranda Gas, Jordi Llovet, Lluís Marco i Elena Tarrats completen l’elenc d’aquesta obra que es podrà veure al Teatre Lliure de Montjuïc fins al diumenge 9 d’abril.
