Redactor: Iván F. Mula / @ivanfmula
Recentment guardonat amb el Premi Max, Julio Manrique estrena amb coproducció de La Brutal i La Villarroel un nou espectacle com a director: L’habitació del costat (The vibrator play). Escrita per l’autora nord-americana Sarah Ruhl, l’obra és una comèdia entre profunda i poètica ambientada en l’època victoriana.
JULIO MANRIQUE: Quan la vaig llegir per primera vegada, vaig tenir la sensació que era un text amb una mirada i una veu completament noves. Una peça que mostra un món particular, original i irreductiblement personal. D’altra banda, el fet d’estar ambientada en l’època victoriana era un altre dels atractius del projecte, ja que això suposava un repte fascinant.
TEATRE BARCELONA: Què té el text, exactament, que el fa tan especial?
Sarah Ruhl té una manera molt particular d’entendre l’escriptura. No l’interessa massa el conflicte com a mecanisme dramàtic. El que busca és més la idea de transformació. A la seva obra, realment, l’argument és més una anècdota que dispara una sèrie de divertides situacions on el més important són els estats que acompanyen els personatges i que els transformen. Aquesta possibilitat de canvi convida també al públic a fer aquesta transformació.
Els personatges, doncs, tenen més pes que la lògica narrativa…
En certa manera, sí. Perquè l’autora treballa amb estructures molt semblants a les dels contes de fades i és la lògica narrativa dels contes la que ella utilitza. Una lògica on, en realitat, les coses passen com per art de màgia. Quan vam entrar a treballar el text per primera vegada, era com obrir una caixa de música.
Aquesta mirada diferent i el fet que sigui un repte, és el que busques en les obres quan decideixes dirigir un text?
Busco que m’emocionin i m’atrapin per alguna banda. No necessàriament busco que cada vegada sigui un text original o molt diferent de les altres coses que hagi fet abans. Busco que, d’alguna manera, em parlin personalment. De vegades, no sé exactament per on em parlen i ho acabo descobrint un cop he passat per tot el procés. Confio bastant en aquesta mena d’aparents casualitats que no ho són del tot.
Com ha estat el procés, en aquest cas?
Aquest text me’l va ensenyar el Juan Carlos Martel que coneixia l’autora. Ell viatja bastant sovint als EUA. I em va captivar perquè (en aquest cas, sí) tenia aquest element d’originalitat. Vaig tenir la sensació que aquesta dona escriure des d’un lloc molt lliure, lluminós i diferent.
Normalment, els textos te’ls trobes o també els vas a buscar?
M’ha passat de tot. De vegades, anava buscant alguna cosa i m’he acabat trobant amb una altra. Altres vegades, m’he trobat amb alguna obra que gairebé m’ha caigut directament a les mans. En certes ocasions, sí que hi ha hagut una recerca més intencionada. També m’ha passat arribar a textos a través d’una lectura que no tenia res a veure amb un material teatral com una novel·la o el visionat d’una pel·lícula.
És L’habitació del costat (The vibrator play) exactament una comèdia?
És difícil d’explicar. No és una obra que puguis tancar en un sol gènere perquè la trairies. Té alguna cosa de vodevil poètic i de comèdia de portes esbojarrada. Però, alhora, també és un drama emotiu amb profunditat i tristesa. És una mena de conte màgic que, finalment, apel·la al misteri i et convida a redescobrir el món des d’una mirada màgica.
Creus que al teatre contemporani els gèneres estan cada vegada més barrejats?
Sí, cada vegada més. Són més híbrids i els autors s’encasellen menys. Es permeten més coses com deixar aparèixer les influències i que ho esquitxin tot amb llibertat. Jo trobo que això és meravellós. Perquè l’art d’explicar històries és un art bastard.
Es diu que els actors que també són directors són més exigents o, al contrari, que són més empàtics. Tu quin tipus de director ets?
No sóc la persona més indicada per respondre aquesta pregunta però, segurament, dec ser una barreja de les dues coses. D’una banda sóc bastant exigent. Sé que puc arribar a ser, fins i tot, pesat, perquè m’agrada la meticulositat. Però vull creure que també sóc bastant empàtic. Crec que sé posar-me a la pell dels actors i les actrius amb els quals treballo.
La trajectòria de La Brutal és molt interessant però també força heterogènia. Teniu present un segell determinat com a companyia quan escolliu els projectes que posareu en escena?
No tancant la cosa a un estil que tothom pugui reconèixer o a fer les coses sempre d’una determinada manera. Això, probablement, trairia l’esperit de La Brutal que és, per definició, també heterogeni, admet les barreges i fuig dels encasellaments. Aquest muntatge és una coproducció amb La Villarroel i, per tant, demanava que fos una cosa que ens agradés a nosaltres però també que pogués abraçar a un espectre ampli de públic. Aquest text vam sentir que conciliava les dues coses. A més, pel fet que es tracti d’aquesta mena de tripi de amor amb disfressa victoriana, boig, naïf i, alhora, tan pur, vam pensar que aportava una onada de bon rotllo molt saludable que ens venia molt de gust transmetre en aquest moment.
Redactor: Iván F. Mula / @ivanfmula
