Tot el que desconcerta, excita la curiositat. Ho deia Alexander Herrmann, un dels grans il·lusionistes europeus del segle XIX. I encara que els humans hem canviat força els últims 200 anys, continuem quedant-nos ben bocabadats quan algú ens fa un truc de màgia. Ja sigui un joc simple de quatre cartes o un sofisticat enginy amb una gran infraestructura, la incredulitat s’ha mantingut intacta. És aquesta ingenuïtat curiosa la causa principal que la màgia hagi persistit com una de les arts escèniques més reeixides a casa nostra.
Potser sense el prestigi d’altres gèneres i sense els grans focus mediàtics, els mags han continuat omplint escenaris de places i teatres d’arreu. Perquè per si no ho sabíeu, aquest és un país de màgia: a Barcelona es va crear la primera associació de l’Estat i hi ha El Rei de la Màgia, la botiga especialitzada més antiga del món. A més, hi ha nascut una de les figures més populars de l’actualitat, el Mago Pop. I és la terra de Joaquim Partagàs, Li-Chang, Josep María Ferràndiz, el Mag Lari i el Màgic Andreu, tots referents ineludibles.
Malgrat que aquests noms, passat i present de la nostra màgia, facin patxoca, la realitat és que avui dia no existeix un circuit estable on aquesta art escènica es programi amb certa regularitat. Aquest fet no minva una afició que no para de pujar, però que no sempre ho té fàcil. “Hi ha molta gent interessada. Es consumeix màgia i s’està anant més al teatre que mai, però en l’àmbit professional és un gremi precari”, explica Pau Martínez, copropietari d’El Rei de la Màgia, centre neuràlgic de la màgia nacional. Un altre habitual de la botiga, on se celebren espectacles de petit format, és Pere Rafart, subcampió mundial en l’especialitat de cartes de màgia de prop, una competició on també han triomfat Ramó & Alegría.
Hi ha altres punts vermells a Barcelona —la botiga Magicus, l’escola MagiaBCN, fundada per la Maga Giselle i Luko Corleone, o el recent festival Vila Màgica, a Gràcia—, però el bon moment no s’ha traduït en un elevat nombre d’espectacles als teatres. Una gran majoria de mags continuen guanyant-se la vida en esdeveniments privats: des d’actes d’empresa fins a bodes i comunions. Això fa que calgui gratar una mica per trobar-los, però xous de primer nivell sempre acaben sortint. Exemples? El Mag Lari —“Qui va obrir el camí”, segons Rafart— continua rodant el seu Strafalari per tot el país, parant a Barcelona al desembre. O Jorge Blass, que s’està unes setmanes al Poliorama abans d’acabar la temporada. I acabem amb Jordi Pota, un dels grans dinamitzadors de la màgia catalana, que presenta l’A què juguem?, una proposta per equips i molt semblant a un concurs televisiu. “És un espectacle interactiu que no és exactament un xou de màgia, sinó una cosa més global”, assegura. El podreu veure a la Sala Golem.
Més informació, imatges i entrades:
