La cenerentola (1817) és una òpera basada en el conte clàssic de Charles Perrault, La ventafocs, en què se’ns narra com aquest personatge, que a l’òpera de Gioachino Rossini es diu Angelina, és maltractat i menystingut pel seu pare, Don Magnifico, baró de Montefiascone, i per les seves germanastres, Clorinda i Tisbe. Gràcies a la seva bondat, però, Angelina acabarà conquerint el cor de Don Ramiro, príncep de Salerno, el qual es presenta al castell del baró -per bé que d’entrada intercanviant papers amb el seu servent Dandini- amb l’expressa voluntat de casar-se amb “la dona més bella del món”. Ramiro, en veure Angelina queda “seduït i enamorat per la seva senzillesa”; evidentment la noia també queda impressionada pel Príncep; no cal dir que al final la parella s’acabarà casant. Angelina, però, malgrat esdevenir princesa no exercirà cap mena de revenja sobre la seva família pels maltractaments rebuts, sinó que els perdonarà i, en un dels finals més cèlebres de la història de l’òpera, afirmarà, al més pur estil Scarlett O’Hara (“juro que mai més no tornaré a passar fam”), que ja no tornarà a passar més hiverns cantant trista a la vora del foc –Non piu mesta-, reblant així un final feliç i una bella imatge en què el bé s’imposa damunt del mal.
Aquest conte popular, en la versió rossiniana no compta amb els aspectes màgics de la narració de Perrault (ni carruatges màgics, ni sabates de cristall ni fades bones), però sí amb la “màgia” de la música de Rossini -el compositor es trobava en el moment àlgid de la seva carrera-: un extraordinari domini de la melodia, un enorme sentit del ritme -espectaculars com sempre en les seves òperes els crescendi i els trinats impossibles-, així com una orquestració que “parla” dramàticament, tal com ho feien les òperes de Wolfgang Amadeus Mozart -importantíssima la influència del geni de Salzburg sobre el compositor italià- i posteriorment, les de Vincenzo Bellini i Gaetano Donizzeti. Així, a més de l’esmentat final, aquesta òpera ens regala moments tan memorables com la trista i bellíssima ària d’Angelina, Una volta c’era un rè, l’esperançadora ària d’Alidoro, Là del ciel nell’arcano profundo, o el meravellós duet d’amor entre Angelina i Ramiro quan es troben per primer cop i s’enamoren un de l’altre: Un soave non se che; tot això sense oblidar la brillant i famosa “simfonia” inicial perquè… hi ha hagut mai un compositor d’obertures operístiques millor que Rossini??
Un repte vocal
Representar aquesta òpera és un gran repte vocal, ja que el ventall de veus que hi intervenen és extraordinari: baix còmic, baríton, tenor líric (però prou lleuger per poder lluir coloratures), mezzosoprano, soprano. El Liceu, però, presenta un elenc vocal que sens dubte estarà a l’alçada del repte: la sensacional i “rossiniana” mezzosoprano Maria Kataeva interpretarà el rol de Ventafocs, mentre que el gran Javier Camarena serà el príncep de Salern; una parela d’”Alidoros” de luxe, com són Erwin Schrott i Marko Mimica, acompanyaran els dos protagonistes, així com el millor baríton francès del moment -amb permís de Ludovic Tézier-, Florian Sempey, que farà el paper de Dandini, l’ajudant del príncep.
‘La cenerentola’ es podrà veure al Liceu aquest 2024. Imatge: Yasuko Kageyama
El muntatge és una producció del Teatro dell’Opera di Roma, que ja fa temps que gira pel món, i que està imaginat escènicament per la dramaturga romana Emma Dante. La direcció musical anirà a càrrec de l’impetuós i “rossinià” Giacomo Sagripanti, el qual ja va dirigir fa unes temporades en el Liceu Il viaggio a Reims, del mateix Rossini.
‘La cenerentola’ es podrà veure al Liceu aquest 2024. Imatge: Yasuko Kageyama
Una òpera que tant ofereix una exhibició musical com deixa l’espectador amb una sensació tan agradable com agradable és el final de la història entre Ramiro i Angelina.
Més informació, imatges i entrades a:
