Per Jordi Vilaró / @jordivilaro70
Wolfgang Amadeus Mozart va compondre aquesta òpera el 1791 (dos mesos abans de morir), però les bondats de l’emperador romà Tito Vespasià ja havien estat musicades anteriorment gràcies a la popularitat del llibret que va escriure Pietro Metastasio, un dels llibretistes més famosos del segle XVIII. Després de la renúncia d’Antonio Salieri i de Domenico Cimarosa a compondre una òpera que formés part de les celebracions per l’entronització de l’emperador Leopold II, aquest encàrrec va recaure sobre Mozart, el qual va acceptar-lo tot i trobar-se en un moment convuls de la seva vida: problemes econòmics, una salut malmesa, dificultats per acabar La flauta màgica i un encàrrec recent de crear una missa de Rèquiem.
Mozart va haver de tornar a compondre una opera seria (òpera sobre un tema de molta dignitat, basada en temes històrics o mitològics), un gènere que ell ja havia deixat enrere d’ençà d’Idomeneo, re de Creta, a favor del drama giocoso de la trilogia dapontiana (La nozze di Figaro, Don Giovanni, Così fan tutte). A causa de les dificultats esmentades i de la celeritat de l’encàrrec, Mozart va demanar al seu deixeble Franz Süssmayr que en compongués els “recitatius secs” (aquella part parlada amb música de clavecí de fons, pròpia de les òperes dels segles XVII i XVIII) mentre que ell compondria la música (orquestral i coral), les àries i les escenes col·lectives. Mozart va acabar l’òpera en tres setmanes!
Bandejada durant molt de temps com una obra “de més a més”, “poc interessant i precipitada”, o com la mateixa emperadriu diria després de presenciar-ne l’estrena, “una pòrcheria tedesca” (una porqueria alemanya), la seva popularitat s’esvairia del tot després de 1830 i no tornaria a representar-se fins ben entrada la segona meitat de segle XX. Tanmateix, malgrat el que els detractors en poguessin dir, aquesta òpera té un interès dramàtic i musical absolutament extraordinaris.
Un argument no especialment complex
L’argument no és especialment complex. Vitellia, filla d’un emperador destronat pel pare de qui ara ocupa el tron, Tito Vespasià, se sent humiliada per no poder ocupar el lloc que li pertoca, i encara més després de veure com l’emperador tria Berenice, filla del rei de Judea (una estrangera!), per casar-s’hi. La despitada Vitellia demana a Sesto, amic de Tito, però profundament enamorat d’ella, que mati l’emperador, ja que si ho fa accedirà a casar-se amb ell. Sesto, amb el cor dividit entre l’afecte per Tito i la passió que sent per la seva estimada, accedeix finalment a atemptar contra el seu amic (acceptació que Sesto ens transmet per mitjà d’una de les àries més belles de la història de l’òpera: Parto, parto, ma tu ben mio).
Quan Tito, però, renuncia a Berenice i posteriorment a Servilia -germana de Sesto, que està enamorada d’Annio- per finalment casar-se amb Vitellia, aquesta vol aturar l’atemptat, però ja és massa tard i el capitoli crema per obra de Sesto. Aquest és arrestat i en confessa tota la culpa per encobrir Vitellia. Molt a pesar dels sentiments que sent pel seu amic, Tito, com a emperador, es veu obligat a condemnar a mort Sesto per haver traït el poble de Roma. Vitellia, en saber de l’acte de generositat de Sesto cap a ella en encobrir-la, confessa la seva culpabilitat a l’emperador i Tito, en comptes de condemnar-la, es mostra comprensiu i la perdona, alhora que n’acaba facilitant la boda amb Sesto. Al final tothom lloa la magnanimitat i la clemència de l’emperador romà.
A diferència del que succeeix en les òperes anteriors de Mozart, La clemenza di Tito mostra un notable desenvolupament psicològic dels personatges protagonistes. Els seus dolorosos dilemes i sentiments contraposats els fa interactuar i, a la fi, els acaba transformant: Vitellia odia Tito, però alhora en vol el tron i quan veu el sacrifici de Sesto per ella decideix bandejar la seva ambició per salvar-lo; Sesto, que estima Vitellia, es veu obligat a atemptar contra el seu amic, i Tito es debat entre l’amor que sent pel seu amic i el deure que té com a emperador de castigar-lo per l’intent de regicidi. La fidelitat amorosa de Sesto, la generositat final de Vitellia i, sobretot, la clemència de l’emperador menarà els protagonistes a la felicitat, al retrobament de l’equilibri perdut per les passions (esperit clàssic en estat pur).
I és justament en aquest punt que la dimensió ètica de l’obra depassarà el simple paral·lelisme al·legòric entre Tito Vespasià i el nou emperador austríac, Leopold II, com bona part de la crítica sempre ha postulat (i encara postula). La generositat d’un monarca que se sacrifica pel poble i que alhora fa millors als qui l’envolten, no té tant a veure amb la imatge del nou emperador, sinó més aviat amb l’ideal de bondat que emana de la maçoneria. La humanitat i bonhomia de Tito, l’equilibri entre la justícia i la clemència que demostrarà al llarg de l’obra -que significativa que és en aquest sentit la seva meravellosa ària Del più sublime soglio!- l’acosta al personatge de Sarastro (La flauta màgica), model de conducta maçònica per excel·lència, més que no pas al nou monarca Leopold II.
A tot aquest entramat psicològic cal afegir a més una música que reflecteix esplèndidament la complexitat dels conflictes exposats: des de la festiva obertura que tan bé transmet l’essència musical i dramàtica de la història (els primers acords, per cert, són idèntics als de l’obertura de Thamos, König in Ägypten, una protoòpera que Mozart va compondre vuit anys abans d’Idomeneo, el seu primer gran èxit operístic) fins a l’insòlit dramatisme del final del primer acte, quan un Sesto del tot torbat pel que acaba de fer presencia l’incendi del capitoli mentre un cor de rerefons manifesta la seva indignació.
Tot plegat passant per àries tan extraordinàries com les esmentades Parto, parto, ma tu ben mio, Del più sublime soglio o el celestial duet Ah, perdona al primo affeto, que recorda per delicadesa i bellesa la cèlebre Canzonetta sull’ aria de La nozze di Figaro.
L’equip artístic d’aquest muntatge
El muntatge que es podrà veure al Liceu va estrenar-se el 2011 i el dirigeix David McVicar, garant d’imaginació, solvència i servei al text (no a l’inrevés, com acostuma a succeir amb els “regietheater”). I si parlem de solvència i prestigi en la direcció escènica, la musical no queda pas enrere, ja que l’exdirector de l’òpera Nacional de Washington, Philippe Auguin serà l’encarregat en aquesta ocasió de dirigir l’orquestra del Liceu. Curiosament, dues sopranos que van compartir escena al Liceu interpretant els rols de Donna Anna i Donna Elvira respectivament al Don Giovanni de fa tres anys, ara s’alternaran en el paper de Vitellia: la grega Myrtò Papatanasiu i l’americana d’origen basc Vanessa Goikoetxea.
La mezzosoprano francesa Stéphanie D’Oustrac és un dels atractius vocals del muntatge, ja que a més d’una gran cantant és una excel·lent intèrpret que promet oferir un Sesto d’allò més interessant. Al seu costat, l’atractiu tenor italià Paolo Fanale serà Tito i l’exquisida belcantista Lidia Vinyes-Curtis farà d’Annio. I un darrer apunt pel que fa a l’apartat vocal: la Servillia del segon cast anirà a càrrec de la sempre brillant Sara Blanch.
