La Sala Atrium acull l’estrena de Ramon, un monòleg tragicòmic que reflexiona sobre la por al compromís, els límits de la llibertat i la impossibilitat d’aturar el pas del temps.
Ramon és un projecte personal de dos amics i companys de professió: Mar Monegal i Francesc Ferrer.
En paraules de l’autora, Mar Monegal, Ramon, també és un regal, un regal en forma de monòleg fet a mida i de manera artesana expressament per Francesc Ferrer, l’actor protagonista, que amb aquest espectacle celebra els 15 anys de professió, és també el seu 25e espectacle professional com actor, i coincideix amb un canvi de dècada. Segons diu ell mateix fer els 40 inevitablement fa mirar enrere i fer balanç.
Així Ramon és un repte interpretatiu per un actor que estava en un moment en què necessitava tornar a reconnectar amb la professió.
I és també un encàrrec del Francesc a la Mar. Al Francesc, li feia especial il•lusió celebrar el seu 25è espectacle interpretant un monòleg i li va encarregar a la Mar un text on, a part d’actuar pogués tocar la guitarra en directe.
A partir d’aquesta premissa, la Mar va escriure Ramon, un monòleg que explora la idea de pèrdua en totes les dimensions de l’individu i que refexiona sobre la por al compromís i la sensació d’eterna joventut amb la que viu gran part de la generació dels 80.
L’argument de l’obra és aparentment senzill:
El Ramon s’acaba de separar de la Patri i, mentre busca pis, s’instal•la a l’habitació d’adolescent de casa dels seus pares. Allà retroba la guitarra, la bicicleta estàtica i tot de cassetes que el transporten als anys 90.
Des de la seguretat de la seva habitació, rememora el seu passat, però el que no s’imagina és que, en el present més immediat, la seva vida està a punt de canviar i convertir-se en una autèntica muntanya russa.
La pèrdua i la memòria són dos denominadors comuns de l’espectacle, que compta amb una posada en escena dinàmica i imaginativa, on les projeccions, i la música son elements clau.
En paraules de Francesc Ferrer Ramon és també és una mirada: la d’algú que lluita per mantenir infranquejablement la seva llibertat i el compromís amb ell mateix. Algú que té por d’assumir responsabilitats però que lluita per no perdre les seves conviccions.
És un homenatge al teatre. A l’ofici. Als escenaris. A la música. A la infantesa. A l’adolescència. A l’amor. A l’amistat. A la mare. Al pare. Una revisió dels primers 4o anys de vida d’una persona que malgrat tot, vol seguir somiant, vol seguir creant, vol seguir lluitant.
