La Cubana torna a Barcelona amb les piles ben carregades i garanteixen dues hores i mitja de diversió a tot aquell que es deixi caure pel Tívoli fins el 3 d’agost per acomiadar Campanades de boda. Així ho han deixat ben clar avui al matí a les fonts de Montjuïc, Jordi Milán (autor i director) acompanyat de l’equip d’actors, on han emulat el gran casament hindú celebrat allà mateix ara fa un any per presentar les funcions de comiat.
Estan convençuts que l’espectacle ha millorat durant aquesta llarga gira, i engresquen al públic barceloní afirmant que és un d’aquells espectacles que “quan s’estrenen estan bé, però les darreres funcions estan millor”.
Èxit rotund de públic
Els avalen els impressionants números que acumula l’espectacle després de més de dos anys de representacions: 15 ciutats on han fet gairebé 800 funcions per a un total de 500.000 espectadors.
Aquest èxit comporta que moltes altres xifres d’aquest muntatge sonin a pel·lícula de Hollywood, per exemple s’han gastat gairebé 55.000 rams de flors, s’han confeccionat 12.500 pameles i 2.000 tocados, s’han llançat 500 quilos de paper de seda i s’han fet gairebé 140.000 fotografies a espectadors, en una divertida iniciativa que ha comptat sempre amb la complicitat de la premsa local.
La complicitat amb el públic com l’aconseguida a través de les fotografies és una de les claus d’aquest èxit. Una complicitat que comença per adaptar el guió a la ciutat on es representa (noms, dites, expressions, acudits…), fins a fer parlar els actors amb l’idioma o l’accent de cada comunitat. Sense oblidar la participació del públic durant les funcions o les col·laboracions d’actors de cada ciutat.
L’espectacle
Assistim als preparatius i al casament de la Violeta i en Vickram. Ella és la tercera generació d’un pròsper negoci familiar dedicat a la venda de flors, ell un actor indi, els dos es van conèixer quan ell actuava al Tívoli en un espectacle de Bollywood.
Aquest argument és el punt de partida d’aquesta paròdia dels casament, una “comèdia-vodevil-constumista” sobre un d’aquells moments en què tothom juga el seu paper i qui més qui menys fa poc o molt teatre. Tot plegat amb l’inconfusible segell de La Cubana.
