Nascuts a Sitges l’any 1980, de la mà de Jordi Milán i Vicky Plana, La Cubana és una de les formacions de teatre català més longeves i estimades. Algunes de les seves creacions, com Cómeme el Coco Negro, Cegada de Amor, Les Teresines, Una nit d’òpera o Campanades de Boda, formen part de l’imaginari col·lectiu. Practiquen un teatre còmic, inspirat en la vida quotidiana, exhuberant, colorit. “Són molt exagerats i criden molt!”. S’ho diuen ells mateixos a la comèdia-funeral Adeu, Arturo en cartell al Teatre Coliseum. Parlem amb Milán, l’incombustible director de La Cubana.
Jordi Milan director artístic de La Cubana
Vam patir per si no vèiem a Barcelona el vostre nou espectacle.
L’hem hagut de remuntar tot. El bitxo ens va enganxar fent funcions d’Adeu, Arturo al Teatro Calderón de Madrid. Ja l’havien vist tres-centes-i-pico-mil persones, però sabíem segur que volíem fer-lo aquí per celebrar els quaranta anys de companyia.
Un quarantè aniversari que va ser el 2020.
Però els portem celebrant des de l’any passat, amb l’exposició a Sitges [que es podrà veure al Palau Robert la tardor de 2023]. Som gent que ens agrada la festa i el merder, celebrar la vida. No ho podem evitar.
“Som gent que ens agrada la festa i el merder, celebrar la vida”
La pandèmia no ens ha canviat la nostra manera de fer. Sempre hem estat molt avesats a improvisar i adaptar-nos al que ens trobem. La mateixa gira d’Adeu, Arturo s’adaptava 100% a cada ciutat, com si hagués sigut creada ex profeso per a cada lloc, amb cançons, escenes i acudits locals.
Ara l’adapteu… al Procicat.
Ja he fet quatre versions adaptades a tots els tipus de normatives que han anat posant. La idea, però, no ha canviat. Amb els anys hem après que, de vegades, val més esborrar i començar de nou. Repensar-ho tot. Si no podem fer les coses com les fèiem ens inventem un nou sistema.
A Madrid disfressàveu a totes i cadascuna de les persones que entraven al teatre. Servidor anava de tuno.
Ens agrada tocar a la gent, disfressar-los o manegar-los com hem fet sempre… Ara no podem, però tenim imaginació suficient per donar-li la volta i fer-ho d’una altra manera. La manera tal com vam estrenar l’espectacle a Espanya avui és impossible de representar, però per nosaltres l’essencial és explicar històries on el públic vegi que ells són els inspiradors, els guionistes. Ens agrada que la gent participi, sí… Però fem teatre, no juguem a fet i amagar. Podem jugar de moltes maneres.
No us fa por riure de la mort?
En realitat parlem de la vida, de l’important que és viure el moment, practicar un carpe diem constant i deixar-te de punyetes. L’Arturo va viure fent sempre el que li donava la gana. Era contrari a tots els ritus post mortem, tot aquell teatre que es fa quan desapareixes d’aquest món.
Com l’Arturo, vosaltres tampoc pareu a descansar.
No, no… [Riu]. No en sabem. Durant la pandèmia hem treballat molt. Som molt optimistes i positius, així que estem preparant quatre projectes nous, tant de teatre com de televisió.
Televisió?
N’hem fet anteriorment i ens agrada. Però sempre ens hi apropem a partir del teatre, que és lo nostre. Hem ideat projectes molt interessants i estem a l’espera vejam si algú ho compra.
Arribarà l’esperada segona temporada de Les Teresines?
Està escrita, però de moment la tenim guardada al calaix. Fa riure… a totes les protagonistes els toca la loteria i es converteixen en milionàries.
‘Les teresines’ de La Cubana a TV3
Les Teresines són quasi més famoses ara que al 92. Filmin les ha posat al seu catàleg, i el compte de Teresinologia encara causa sensació quan analitza l’actualitzat amb frases de la sèrie.
Ho trobo divertit. Han estat un fenomen gran, i mira que en aquell moment jo no hi creia gaire. Vam gravar la sèrie pim-pam, i quan es va estrenar no va agradar massa. No està gens desactualitzada, però els joves us hi apropeu des del kitsch. Però elles estan molt vives, segueixen mostrant la Catalunya profunda.
Ha canviat, Catalunya, en aquests trenta anys?
Si i no. Les Teresines continuen intactes. Tots tenim un esperit teresino i l’essència queda. No cal anar gaire lluny per descobrir teresines i teresinos del segle XXI.
Per exemple?
No em facis dir noms, però ells ja ho saben. Ser Teresina és una filosofia, una forma de pensar i de ser.
“Ser Teresina és una filosofia, una forma de pensar i de ser”
Les vostres xarxes són un museu d’història del teatre.
Som escombriaires! Ens agrada guardar-ho tot, i tenim uns grans arxius digitalitzats i molt ben ordenats. Durant la pandèmia ens vam entretenir a publicar vídeos i notícies de coses que ni ens en recordem que havíem fet. Rodes de premsa, entrevistes de tele, espectacles fets a mida per esdeveniments. Els anys et fan tenir memòria selectiva i esborrar molts records, i en veure-ho hem reflexionat molt de si ara podríem fer tot allò…
I què?
L’únic que tenim clar és que avui dia La Cubana no podria haver nascut. Érem un grup de teatre amateur de Sitges que vam tenir la gran sort, amb molta feina i molt de treball al darrere, de viure 40 anys fent teatre artesanal, d’una manera molt atípica que no es correspon amb com funciona aquest món. Fèiem realitat qualsevol parida mental que ens fes riure, inspirant-nos en successos que llegim als diaris, històries que sentíem de la gent… Ens penjàvem d’edificis, ens ficàvem a aparadors, muntàvem sarau al mig del carrer…
“Avui dia La Cubana no podria haver nascut”
Actualment, hi ha gent jove molt més preparada i amb moltes més idees que tots aquells que vam néixer als 80. Però no és el mateix: hi ha molta normativa i tot està molt controlat. Ara ja no es promociona la bogeria, que és molt important per la creació. Sense bogeria és difícil que sorgeixi res interessant. Els joves d’ara tenen la matèria primera, però no la poden desenvolupar. Ho tenen fotut, la veritat.
Als vuitanta tot estava per construir…
Però nosaltres només pensem en el present, el futur ha anat venint. No hem premeditat mai res… Un espectacle ha portat a l’altre i hem anat fluctuant enmig de tots els merders. Les crisis ens han anat passant per davant. I aquí estem.
Escena de l’espectacle ‘Una nit d’òpera’ al Teatre Tívoli de Barcelona
També us ha crescut la família.
Per La Cubana ha passat molta, molta, molta gent. Però tenim un nucli i un equip creatiu que som els mateixos des del principi: els germans Castells i Planes, que fan les escenografies; en Raúl Pascuali, que fa el disseny gràfic; la Cristina López que fa els vestuaris; en Leo Quintana dissenya les coreografies; en Joan Alonso, amb les caracteritzacions; o jo que tinc les idees, dirigeixo i escric els guions. Els actors van i venen, hi ha diferents etapes, però sempre hem sigut molt d’integrar molta gent nova.
Per Andreu Rami | @andreuramib
Més informació, recomanacions i entrades a:
