La dansa i la fusió entre disciplines com el teatre, la dansa i el circ agafen embranzida la segona i tercera setmana del Festival Grec i ocupen bona part de la programació amb espectacles com En avant, marche!, Incisions, Hakanaï o Fuga.
En avant, marche! significa la tornada al Grec d’Alain Platel i la companyia que dirigeix, Les ballets C de la B, que l’edició passada va meravellar públic i crítica amb Tauberbach. Ara porta al Teatre Lliure una vivència sobre les bandes musicals d’origen popular que -segons el director del Festival, Ramon Simó- aconsegueix crear “una delícia d’espectacle” que entra a tots els territoris: dansa, música i teatre. A més, Platel s’ha aliat amb la Banda Municipal de Barcelona que, amb la incorporació d’un grup de joves músics, viu un moment dolç i de reinvenció i està participant en propostes ben diferents com aquesta o el concert amb el grup Oques Grasses.
Incisions és un tríptic del coreògraf Tomeo Vergés. Un olotí amb companyia a França que ha partit d’una història familiar per fer, “com totes les autobiografies”, una “autoficció”. Comença, com moltes altres històries, amb el casament de l’àvia amb un segon marit, després que el seu no torni de la guerra, però que continua de manera ben diferent quan, en tornar el primer marit, decideixen viure els tres plegats. Inspirant-se en el cinema, Vergés aconsegueix que una mateixa escena, canviant-ne les velocitats, passi del burlesque al cinema fantàstic.
Hakanaï significa provisionalitat, efímer, en japonès. Aquí és un espectacle, un petit poema visual amb una particular posada en escena on tot és en directe: la dansa -és clar-, però també la música i els efectes visuals. Com si fos un concert, l’artista visual interactua amb el ballarí i el músic. La mateixa Compagnie Adrien M / Claire B presenta Cinématique, on ja no només juguen amb la imatge, sinó que ja hi ha una important presència narrativa enmig d’una escenografia creada per la llum origina un paisatge oníric en transformació constant.
Fuga és circ, teatre i dansa. Un espectacle que se serveix de les tres disciplines per preguntar-se sobre les limitacions que tenim o ens imposen, i la lluita per alliberar-nos-en. És, segons diu Ramon Simó, “la voluntat d’anar fins al límit d’un mateix per veure on és la llibertat”. Una peça plena de plans verticals i horitzontals, ritmes minimalistes i imatges poètiques.
