Per Jordi Sora / @escenadememoria
La repetició d’un gest o d’un moviment crea una estranya fascinació en l’observador. Especialment quan es prolonga i els ballarins una i mil vegades executen una pauta. D’una banda hi ha la qüestió de l’esforç físic i la imatge visual que generen. Com si es tractés d’una fotografia que pren vida: un instant fugaç que ha estat captat, atrapat en un dispositiu que ens permet veure com es belluga en bucle. Una mena de ”gif” animat. Per altra banda, hi ha el tema de l’impacte que aquesta figura circular genera en l’espectador: fent avançar i projectant en el passat, tot alhora, la història que inventem just abans i després d’aquest instant. Pensem: és un gest que segur venia precedit d’un altre i que és l’anunci del següent. Si més no, aquesta és la lògica de la fletxa del temps que habitualment busquem en una representació teatral. El coreògraf Arno Schuitemaker és un mestre en aquest tipus de material i la Sala Hiroshima la seva casa natural a Barcelona. Arriba el 17 i 18 de maig amb un desig: If you coul see me now.
Ningú es porti a engany: una cosa és plantejar la coreografia amb aquella insistència dinàmica i una altra ben diferent és el capítol del sentit de les obres del creador holandès. Aquesta és la seva grandesa: la llibertat de significat que la contemplació dels seus -sempre- excel·lents intèrprets provoca. Els vam veure fa poc parlant de la naturalesa evasiva de l’amor a I will wait for you. Poques circumstàncies humanes tan poc predictibles com aquesta, contrària al principi de seguretat amb el qual bastim la quotidianitat. I alhora tan imprescindible: ens enamorem, ens deixem arrosseguem pels sentiments, malgrat la sensació de desprotecció que ens genera. Doncs bé: la lectura que l’artista en feia convidava a diverses conclusions, precisament per la utilització del llenguatge repetitiu: es podia tractar d’una reflexió sobre com caiem en el parany, malgrat experiències anteriors; potser per a un altre espectador era la reafirmació que es tractaria d’un constructe il·lusori; com també advertia davant de la banalitat com sovint emprem la idea d’estimar per sempre. Moltes interpretacions possibles amb el mínim de gestos diferents per a expressar-ho. Aquesta és la clau del seu treball coreogràfic.
If you coul see me now parteix de la idea d’un club nocturn, on conflueixen l’amor, la soledat i l’espera. Tres temes recurrents: tres estadis d’una mateixa cosa. Ens apleguem en un espai musical, amb composició de Wim Selles, amb el desig que passi alguna cosa més que ballar. Des d’aquest punt de vista, les tres accions esdevenen indestriables: no hi hauria possibilitat, sense el joc d’aguaita que sorgeix del sentiment de solitud. Qualsevol de nosaltres hem viscut aquest experiència: una nit, una discoteca i una presència. De zero a mil. En un crescendo interpretatiu que els tres ballarins aniran completant fins que tot s’esvaeix en la nebulosa del record.
Es tracta d’una experiència, no gens exagerada aquesta expressió per definir-la: una projecció, una autèntica transferència. Els ballarins, de fet, som nosaltres malgrat que no ens movem del seient. Una subtil manipulació emocional: sensualitat i bellesa es manifesten davant nostre amb aquella gestualitat infinita, repetitiva. Ens observen també. Així ho fem amb els altres. Ells a nosaltres. Esperem. Som aquí, sols. Alliberats per l’esperança de l’amor que vindrà: la propera tempesta.
