Per a les darreres generacions, l’obra d’Àngel Guimerà queda ineludiblement associada a les lectures obligatòries de l’escola. I mal senyal si aquesta és l’única connexió que en traiem. Tret de l’adaptació musical de Mar i cel, per tots coneguda, o alguna producció de Terra baixa, molts trobem inexplicable que els escenaris professionals no parin gaire atenció a tot el vast univers emocional de Guimerà, capaç de traspassar fronteres de generacions i èpoques.
Això és justament el que va enamorar la companyia La Barni Teatre de l’obra La filla del mar: “Més enllà de reflectir la societat del seu moment, Guimerà és un grandíssim constructor de l’ànima humana encara vigent al nostre temps”, qui amb Gracia Fernández i Marc Sambola formen plegats la direcció de la companyia. Ells mateixos fa cinc anys van representar un taller de l’obra de teatre original. Amb el temps aquell taller va desembocar en una proposta musical que es va veure al Lluïsos d’Horta, ja amb dramatúrgia de Jaume Viñas i música de Sambola. Va ser allà on Daniel Anglès, director artístic del Teatre Condal, s’hi va fixar i a través de l’equip de Focus van decidir apostar-hi per estrenar-ne una nova producció.
La filla del mar que ara arriba dins de la programació del Festival Grec és també el debut de La Barni Teatre al capdavant d’un espectacle de gran format, amb una desena d’intèrprets i músics a escena: “Tot i que és cert que la companyia sempre s’ha mogut amb el mitjà i petit format, els intèrprets són hàbils amb el gran format perquè ja s’hi han trobat en altres espectacles”, ens recorda Vilavella. A escena trobarem, entre d’altres, noms com el de Mariona Castillo, Toni Viñals, Arnau Puig, Gracia Fenández i Albert Mora, a més de Clara Solé, que interpreta el rol protagonista i que, per cert, ha format part del projecte des dels inicis, fa cinc anys.
“És un musical de tall modern amb so popular, mediterrani; i amb melodies que, malgrat ser noves, ens transporten a un lloc comú i fàcil de reconèixer”, apunta Sambola, que ha difuminat la frontera del parlat i el cantat. Com ha de ser al teatre musical, les cançons apareixen quan els personatges ja no poden expressar-se de cap altra manera i el diàleg ja només pot ser música.
A escena, músics i intèrprets són un únic conjunt, és a dir, aquí no veurem músics en un fossat o en un racó de l’escenari. El so de l’instrument prové dels mateixos actors: ara un acordió, ara un violí, ara una guitarra… I la veu, que amb el piano i la percussió acabarà de donar una sonoritat gairebé orquestral. Óscar Peñarroya signa els arranjaments d’una banda sonora on tot el so és natural, pensada per emocionar-se i, si la història així ho exigeix, també patir una mica: “L’enginy d’un lletrista és trobar paraules que et porten a un lloc i, fins i tot, repetir-les, modificar-ne el significat. A La filla del mar la lletra camina, llisca… és bonica”, diu Sambola.
El que Guimerà ens planteja amb aquesta obra sobre la intolerància és com ens comportem davant d’algú nouvingut, diferent, i com aquesta reacció pot ofegar la llibertat dels altres. Com a societat, perquè l’arribada de l’Àgata, supervivent d’un naufragi, trasbalsa tot el poble, però també com a individus: “Doncs per què m’avorriu, a mi? Deu ser perquè no he nascut entre vosaltres? Perquè no sabeu d’on vinc?”, retreu a la gent del poble l’Àgata.
Si a Guimerà li escau el musical és perquè el llenguatge del dramaturg combina el detall més realista i minuciós de la psicologia de cada personatge amb l’abstracció més poètica que ens puguem imaginar. Una llibertat creativa pròpia del gènere i que La Barni Teatre ha gaudit talment com l’Àgata quan es capbussa a l’aigua.
Més informació, imatges i entrades a:
