A Don Giovanni (1787), Wolfgang Amadeus Mozart fa que la mort del Commendatore a mans del seductor Don Joan marqui el destí final del protagonista. De manera similar, a La forza del destino (1862) de Giuseppe Verdi, una altra mort “inicial” —encara que en aquest cas fortuïta— també segellarà el destí dels protagonistes. Basada en l’obra teatral del Duc de Rivas, Don Álvaro o la fuerza del sino, i ambientada a la Sevilla del segle XVII, aquesta òpera de Verdi ens presenta la noble Donna Leonora di Vargas, filla del Marquès de Calatrava, qui està enamorada de Don Álvaro, un noble d’origen inca que no és acceptat pel pare d’ella a causa del seu origen. Quan el marquès descobreix que els enamorats volen fugir en secret, intenta impedir-ho, però accidentalment Don Álvaro el mata. Just abans de morir, el marquès maleirà la seva filla.
A partir d’aquest moment, el destí dels dos enamorats pren camins diferents: ella ingressarà en un convent, i Álvaro s’allistarà a l’exèrcit per anar a lluitar a terres italianes. Allí, establirà amistat amb el germà de Leonora, Don Carlo di Vargas, qui vol venjar la mort del pare i acabar amb els dos amants. La “força del destí” farà que la identitat dels dos “amics” es reveli finalment, i Don Álvaro es veurà obligat a fugir de nou, tornant a Espanya per ingressar en un convent. Curiosament —per la força del destí, un cop més—, aquest serà el mateix convent on Leonora havia ingressat com a ermitana. Quan Don Carlo descobreix el parador d’Álvaro, el desafia a un duel que tindrà lloc a prop d’on resideix Leonora. Com és previsible en una obra plenament romàntica, els tres protagonistes acabaran tràgicament en l’últim acte.
Més enllà dels tòpics romàntics que es compleixen amb escreix —l’amor impossible que condueix tràgicament a la mort, les venjances d’honor, el destí inevitable, els duels de capa i espasa, els convents, etc.—, aquesta òpera presenta elements d’originalitat remarcables, especialment en el seu argument. Tot i que hi ha un triangle amorós, el tercer personatge del triangle no és algú enamorat de la mateixa persona que el protagonista, sinó un “venjador” que persegueix obstinadament els dos amants per castigar una mort ocorreguda al començament de l’obra. D’altra banda, mentre que els convents romàntics solen ser llocs foscos i tenebrosos, en aquesta òpera apareixen dos monjos del convent —Fra Melitone i Padre Guardiano— amb un rol còmic, especialment evident al començament del quart acte amb l’escena Fate la carità. Aquesta inclusió còmica és una raresa en Verdi, i qui sap si Fra Melitone podria haver estat un esborrany del futur Falstaff.
Entre els personatges esmentats (i altres de secundaris), n’hi ha un que plana sobre les desgràcies dels protagonistes sense personificació humana, però sí musical: el destí, representat repetidament en forma de leitmotiv. Aquesta influència dels “aires” wagnerians es reflecteix en els cèlebres acords de la roda del destí, que apareixen des de l’inici de l’obertura i ressorgeixen cada vegada que els protagonistes s’enfronten a un passat del qual fugen, però que al final els acaba atrapant.
El punt fort d’aquesta magnífica obra és la seva capacitat de fusionar partitura i llenguatge dramàtic. Tot i la fama de maleïda que arrossega des de la seva estrena a Sant Petersburg el 1862 —de fet, és coneguda com la innominabile—, poques òperes de Verdi arriben a aquest nivell de mestratge. El fat que persegueix els protagonistes es projecta teatralment i musicalment amb gran mestria al llarg de tota l’obra. Així, a més del leitmotiv del destí, hi trobem moments musicals sublims, com l’ària dramàtica de Leonora del segon acte, Madre, madre pietosa Vergine; la cèlebre escena La vita è inferno all’infelice —amb la bellíssima romança Oh, tu che in seno agli angeli, habitualment interpretada en recitals lírics—; el duet entre els dos rivals, amb la súplica sentida d’Alvaro a Invano Alvaro; la solemnitat d’Il santo nome di Dio Signore, La Vergine degli angeli, i, per descomptat, la bellíssima i trista ària final de Leonora, Pace, pace, mio Dio, amb els cinc maledizione finals, considerada una de les àries de soprano més patètiques i reeixides de tot el repertori verdià.
En definitiva, La forza del destino és una autèntica joia dramàtica i musical d’un Verdi que el 1862 es trobava ja en plena maduresa artística. Una òpera d’aquesta qualitat musical exigeix un muntatge i un repartiment a l’alçada, i el que presenta el Liceu ho és sens dubte. Estrenada fa més d’una dècada a l’Òpera de París, aquesta coproducció del Liceu amb la mateixa Òpera de París compta amb una posada en escena sòbria i funcional, amb moments certament espectaculars sota la direcció de Jean-Claude Auvray. Pel que fa a la direcció musical —un dels punts forts del muntatge—, hi haurà al capdavant de l’Orquestra del Liceu tot un mestre de les òperes verdianes, Nicola Luisotti, potser el màxim especialista en el compositor italià avui dia. En l’apartat vocal, destaquen amb majúscules la poderosa soprano Anna Pirozzi (Leonora), un tenor elegant i de veu ben timbrada com el jove Brian Jagde (Don Álvaro), i un dels millors barítons actuals, el contundent Artur Rucinski (Don Carlo di Vargas). Un muntatge que apunta a ser un dels èxits de la temporada liceista.
Més informació, imatges i entrades a:
