El director rus Boris Rotenstein dirigeix La Gavina al Teatre Akadèmia en un muntatge que posa l’èmfasi en l’art i l’amor. Ho hem aprofitat per endinsar-nos a una de les obres més emblemàtiques de Txèkhov a través del seu muntatge i revisitar-ne d’anteriors amb Mercè Managuerra, Carme Elias, Hermann Bonnín i Enka Alonso.
Mercè Managuerra i Enka Alonso al muntatge del Teatre Akadèmia.
La Gavina parla de crueltat, d’amor, d’èxits i fracassos, de la lluita per fer-se un lloc al món de l’art, d’abandonar moltes coses (i família) pel camí, de taps generacionals, de no tenir allò que es vol… Segurament d’allò que ningú pot lliurar-se. Tampoc el text. I és que es diu que l’estrena va ser tant desastrosa que, fins i tot, l’actriu que interpretava el paper de Nina es va quedar sense veu intimidada per la reacció del públic. Més de cent anys després, però, sabem que s’ha convertit en una de les obres mestres de l’autor rus. És més, els últims anys diverses produccions l’han portat als escenaris catalans.
Què té d’actual un text estrenat el 1896 a Sant Petesburg? Mercè Managuerra, directora del Teatre Akadèmia i ara al paper d’Arkádina, en destaca la crisi social de l’art i l’amor. “Tenim artistes joves que treballen sense cobrar, companyies que donen impuls al teatre i arraconen l’art oficial”, diu convençuda, “aquesta és la força de la joventut que implica l’esperança, la inexperiència que et permet tenir prou fe per imaginar-te el món diferent de com el vius, veure possible una revolució dintre del món artístic”. Busquem a les palpentes una nova forma de viure, segueix Managuerra, però malgrat les proclames de Treplev, el que calen no són noves formes, sinó “la llibertat per lliurar-nos a la forma que sigui millor per cadascú en cada moment”. I és que La Gavina parla del trencament generacional i de com es tanquen les portes als que venen darrere. Això, que segurament cada generació viu com a especialment greu en el seu moment, aquí es viu amb el desencant permanent de Txèkhov. Hermann Bonnín, que va dirigir la peça el 1979 quan estava al capdavant de l’Institut del Teatre, explica que aquest és, precisament, un dels trets principals de les obres de l’autor rus; “sempre hi ha una societat burgesa ara a les portes del canvi que no s’hi adapta, una generació desencantada que va sobreviure una etapa de decadència, contraposada a una esperança jove tenyida de certa melanconia”.
Per Enka Alonso, que encarna el paper de Nina al muntatge de l’Akadèmia, una de les claus perquè el text segueixi sent contemporani és que Txèkhov, entre frase i frase, hi posa sempre un pensament. És per això, explica, que han fet un procés d’investigació de fins a nou mesos (al principi amb un assaig setmanal, després més intens) per tal de veure d’on surten aquests pensaments. “És a partir del material per improvisar que en surt la teva línia d’acció de pensaments i paraules”, assegura l’actriu, que també creu que al final, “hi acabes posant els teus”.
David Selvas va portar la versió de l’anglès Martin Crimp a la Villarroel el Grec de 2010.
Josep Maria Flotats, que va dirigir-la el 1997 just abans d’abandonar el TNC, explicava a la presentació que, per ell, “Txèkhov parla de la dificultat de creació i les dificultats del creador amb la societat en la que viu” i destacava que els personatges “són papallones que xoquen contra el vidre de la vida”. El titulars, però, en destacaven el gran repartiment: “Flotats dirige ‘La gavina’ en el Teatre Nacional con un reparto de purasangres” (La Vanguardia). Núria Espert era l’arrugant Arkádina i Ariadna Gil la jove i ingènua Nina. Els dos papers principals que més tard han estat interpretats per actrius com Rosa Renom, Carme Elias, Marina Salas o Alba Sanmartí. Per Elias, que va interpretar Nina sota les ordres de Bonnín i anys després Akadina amb la companyia del teatre Lope de Vega (2002), és una obra especial, perquè li va permetre veure el pas del temps en la seva carrera com a actriu, però sobretot perquè, assegura, són dos personatges d’aquells que totes les actrius voldrien fer, d’aquells que marquen una trajectòria.
L’actriu, que a més de pujar a escena en dos muntatges, n’ha pogut veure d’altres, en destaca també la dimensió diferent que ha descobert en cada funció depenent del director i els actors. “Del muntatge del Temporada Alta (2014) en recordo uns personatges tan agressius que se’t glaçava el riure”. Era una revisió del lituà Oskaras Koršunovas que se centrava en com la il·lusió pot canviar la realitat. Potser potser perquè, malgrat la duresa i el desencant de l’obra, els personatges tenen una vitalitat excepcional. O això és el que els veia Flotats, que en el seu muntatge volia lluitar contra “el pecat de molts muntatges de Txékhov” que el presenten com un autor romàntic, lent i una mica tou.
També va optar per revisar-la Daniel Veronese, que el 2013 va presentar-ne una versió al Teatre Lliure amb un repartiment farcit d’actors televisius. O David Selvas, que al Festival Grec del 2010 va dirigir una versió del dramaturg anglès Martin Crimp que, assegurava, “porta l’obra als anys 40 i n’esporga les escenes, a més de fer contemporànies les reaccions i extreure’n l’essència i la crueltat”. Per Selvas, el cor i el motor de l’obra és la família. Una família que, com totes, “té les seves fòbies, dinàmiques i passions”. Així, mentre abans Bonnín havia optat per una escenografia de Iago Pericot que recordés els aires de Moscou i que permetés destacar la poètica del text, Selvas va optar per una escenografia completament actual, amb una casa d’estiueig i audiovisuals. La seva intenció era que, amb moments musicals inclosos, el públic s’identifiqués amb la família i s’oblidés que estava veient un Txèkhov.
Instant del muntatge d’Oskaras Koršunovas al Temporada Alta.
Rotenstein, en canvi, ha optat ara per una escenografia gairebé nua i un muntatge que té una forma molt més simbòlica que naturalista. Els vestits, això sí, són d’època. Mercè Managuerra interpreta la decisió com una manera de poder veure “que allò llunyà és aprop i que aquests personatges es mouen i viuen com nosaltres”. “El que allunya l’obra per una banda, l’apropa per l’altre”, conclou.
Text: Mercè Rubià
