La conjunció entre la història personal i la història col·lectiva és una cruïlla molt transitada pels artistes, però no per això és menys perillosa. Qui s’hi troba corre el risc de posar les peripècies individuals al servei del moment històric per explicar-ne les lògiques polítiques i socials. Però Ladrillo portante de celda circular evita aquest parany amb una narrativa que combina la rigorositat històrica amb un retrat emocional profund.
L’objectiu de la dramaturga colombiana Liliana Hurtado quan la va escriure era un altre: “posar poesia a tant de dolor”. I amb la poesia de fil conductor, l’obra dona veu a les dones que han patit el conflicte armat colombià, i aborda dos dels vessants més cruels de la guerra: els desplaçaments forçats i les execucions extrajudicials, més conegudes com a falsos positivos. Ara es representa a la Sala Fènix gràcies al Col·lectiu Acàcies, una companyia formada per alumnes d’últim curs de l’Institut del Teatre.
Un viatge emocional
L’obra ressegueix el viatge emocional de la Mary, una dona que pateix les conseqüències dels enfrontaments entre el govern de Colòmbia i la guerrilla de les FARC, sense que se li reconegui la condició de víctima. Després que cremin casa seva i li ho prenguin tot, la Mary emprèn el viatge de la cerca dels seus fills. En el camí, en què també transita pel seu dol, topa amb una burocràcia acerba i unes autoritats més preocupades per silenciar el dolor que per reconèixer-lo.
L’afany d’aquesta mare per preservar la memòria de casa seva l’il·lustra la totxana: l’únic objecte que va poder salvar, i que encarna el record persistent de la seva felicitat passada. La posada en escena, dissenyada per Laura Garcia-Duran, reforça aquesta imatge amb una estètica austera on la totxana esdevé el centre físic i emocional de l’obra. Mentre la música tradicional colombiana interpretada en directe per les actrius i cantants Lídia Aguirre, Judit Barba, Berta Borràs i Anila Padrós —que comparteixen el paper de Mary—, transporta l’espectador a l’altra banda de l’Atlàntic i li ofereix un respir de la cruesa del periple de la protagonista.
Aquesta versió de l’obra incorpora dos relats de Liliana Hurtado i un fragment de l’informe final de la Comissió de la Veritat a Colòmbia, anomenat Cuando los pájaros no cantaban, que recull testimonis de les violacions dels drets humans durant el conflicte.
“Convertim en música, en paraules, en cos, el crit d’auxili de la Mary, aquest lament poètic”, assegura el director Nicolás Castro. El que va començar sent el seu projecte de segon curs de direcció fa tres anys s’ha acabat convertint en “un espai d’aprenentatge”, sosté Castro, que reivindica la necessitat de donar oportunitats als joves creadors i de posar en valor la dramatúrgia colombiana.
Amb Ladrillo portante de celda circular, el Col·lectiu Acàcies ofereix més que una reflexió sobre el conflicte armat colombià. L’obra és una crida a escoltar les històries invisibles i a reconèixer el paper de la memòria com a acte de resistència i dignitat.
Més informació, imatges i entrades a:
