L’Òscar Muñoz ens torna a guiar per La nit just abans dels boscos un espectacle itinerant del Círcol Maldà, després de l’èxit al Teatre Romea.
El primer que veureu de l’Òscar serà la caputxa rere la que s’amaga el personatge, a la foscor dels carrers del gòtic –on comença l’obra–, entre bassals i ombres; el segon: els ulls. Uns ulls amb relleu, que ens distancien de veure’l com un actor, envoltats d’ulleres de cansament que fan que el situem vivint al carrer; una barba poblada, de les que expliquen històries, que creixen com els arbres i on, també, hi comença la tardor. I les taques de suor a la dessuadora i l’olor a cervesa que tenen també alguns dels desconeguts que ens creuem, a vegades, pel carrer de la ciutat. A vegades ens demanen una moneda, altres els veiem dormint dins un caixer. Altres vegades no els veiem.
UN PETIT SECRET
El grup rep amb cares somrients el protagonista de La nit just abans dels boscos, que ens assalta al moment menys esperat, i inicia un discurs gairebé suplicant d’empatia abans de portar-nos cap l’interior de les Galeries Maldà. Les mirades còmplices s’entrecreuen quan passa pel carreró un vianant, aliè al muntatge i aliè al petit secret col·lectiu que tot just s’ha creat, sorprès per la insòlita escena d’un encaputxat parlant amb un públic nombrós en un carreró estret, com un peculiar guia nocturn davant un grup d’estrangers catalans.
La mirada camaleònica de l’actor travessa un ventall d’emocions, partint d’una simpatia prudent, i de l’afable necessitat de contacte posterior, a una bogeria que frega la ràbia violenta, que surt de l’estómac, tot passant per lúcides elucubracions que filosofen amb el llenguatge gestual d’un boig i narracions d’històries que són, gairebé, com contes.
I GRANS VERITATS
El text que Bernard-Marie Koltès va escriure el 1977 ens parla amb actualitat, amb estranya familiaritat, tocant tecles de les veritats callades col·lectives, parlant-nos d’un petit clan de salauds techniques qui décident, froids et calculateurs –uns bastards tècnics que decideixen, freds i calculadors, les nostres vides. Ens parla de la soledat des de la soledat, de l’amor, l’atracció, i el desamor. Però, sobretot, ens parla de l’exclusió; sobretot, de la mare i de la manca d’aquesta.
La nit just abans dels boscos torna després de l’èxit el 2013 al Teatre Romea (i els seus voltants) i d’haver portat també a la Fira de Tàrrega aquest viatge que l’Òscar Muñoz ens convida a fer com ell, despullats de tot equipatge, sols, cara a cara amb un grup de desconeguts que ens miren als ulls: una mica com és la vida, una mica com passa a la ciutat.
Si voleu un bitllet, ja podeu reservarlo:
Text i fotografies: Neus Riba
