Amb tres muntatges ben diferents, la paraula esdevé la protagonista d’aquesta segona etapa del Grec amb La clausura del amor, Els mots i la cosa i Juicio i muerte de un ciudadano. Des d’una ruptura, des de la filosofia o la lingüística, aquestes tres peces posen la paraula damunt l’escenari, sovint pràcticament nu, per gaudir-la sense artificis.
ENDINSAR-SE AL DOLOR D’UNA RUPTURA
La clausura del amor és la història d’un trencament amorós, la conversa entre dues persones que s’han estimat i que ara s’intercanvien monòlegs que expressen la violència d’un amor en procés de defunció. Els protagonistes, una parella que ja va triomfar a la pel·lícula Magical Girl, Bárbara Lennie i Israel Elejalde. “És el primer cop que tinc tantes paraules a la boca, dalt de l’escenari, i a la vida”, diu ella. I és que es podria dir que a l’obra només hi ha dues rèpliques, però dues rèpliques de 50 minuts cadascuna. Un diàleg en forma de monòleg que els travessa paraula a paraula; un diàleg constant a nivell corporal. “Sovint els espectadors es queden mirant l’altre, les seves reaccions”, asseguren. L’autor, Pascal Rambert, té clar que “la forma com usem el llenguatge en determinades circumstàncies, és més efectiu que la tortura física. Les paraules actuen sobre el cos amb duresa, i podem veure quin és l’efecte del llenguatge, que surt d’un cos, travessa un espai i arriba al cos de l’altre”.
A l’escenari només hi ha els dos actors, un tapís negre i llums de neó. La cerca d’un retrat fidedigne del dolor que s’assaja en només 10 dies. “Rambert té clar que només calen 10 dies perquè des del primer assaig fas un passi complet de l’obra. Només et passa notes per obrir-te la ment i parlar-te del cos. És molt intuïtiu i sap molt de l’actor. Et deixa prou lliure perquè l’espectacle segueixi bategant i no estigui del tot tancat”. Aquesta és, diuen, l’última oportunitat per veure l’obra dirigida per Rambert, que des que va estrenar al Festival d’Avinyó de 2011 l’ha portat a Tokio, Berlín, Nova York o Croàcia.
JOSEP MARIA POU ÉS SÒCRATES
“Sé que sempre hi haurà algú per passejar al meu costat i denunciar als corruptes, aquells que s’omplin les butxaques…”. Juicio i muerte de un ciudadano és un text de creació de Mario Gas (que també el dirigeix) i Alberto Iglesias. Un espectacle sense artificis amb la paraula com a protagonista, que parteix del judici a Sòcrates i la seva filosofia, però que esdevé actual amb l’evidència de corrupció i les febleses de la democràcia. I és que Sócrates va ser jutjat en plena democràcia per parlar de democràcia al país que va inventar la democràcia posant en qüestió el fet que els jutges fossin triats per sorteig i no per votació, denunciant la corrupció a Atenes o advertint contra el paper supersticiós i manipulador de la religió oficial. Finalment va ser acusat de menysprear els déus i corrompre la joventut. I és en aquest fet en el que se centra l’espectacle, en el judici i la seva mort, després d’ingerir una copa de cicuta. L’actor Josep Maria Pou encarna el gran protagonista, Sòcrates, acompanyat de Carles Canut, Amparo Pamplona, Pep Molina, Borja Espinosa, Ramon Pujol i Guillem Motos, que interpreten els fills, la dona, els seus detractors i amics.
QUAN EL PORNO ES CONVERTEIX EN POESIA
Una jove dobladora de porno està fastiguejada, tipa del llenguatge que s’usa en aquestes pel·lícules. Així que es decideix a demanar-li a un lingüista que, d’aquestes paraules, en faci alguna altra cosa. A partir d’aquí s’intercanvien cartes d’allò més pujades de to on repassen totes les formes de referir-se al sexe, els òrgans sexuals o la forma de practicar-lo. L’actor Ricard Borràs ha adaptat al català Els mots i la cosa de Jean-Claude Carrier, un autor del que -diu- sempre se’n parla per lloar aquells amb qui ha treballat (Luis Buñuel, Peter Brook, Jean-Luc Godard…), però que cal homenatjar també per la seva tasca. Un “auto regal” per celebrar els 40 anys guanyant-se les garrofes com a actor i traslladar l’amor per la llengua francesa de Carrier a la catalana. L’acompanya Pep Anton Gómez, que ha volgut teatralitzar al màxim el muntatge: “tenint en compte la importància de les paraules, l’important era intentar que no fos una lectura dramatitzada de cartes”. Tot i així, tots dos fan una defensa aferrissada de la paraula i es fan seva la idea de Carrier que la paraula sempre va per davant. “És el mascaró de proa del vaixell”, i encara més, “el preludi de la revolució”. Això sí, en el cas de França.
Text: Mercè Rubià
