Didier Ruíz dirigeix 2015 com a possiblitat al CCCB, un projecte que porta les inquietuds i les pors d’un grup d’adolescents dalt de l’escenari i que anteriorment ja s’ha fet a París i Avinyó. Ens hem acostat a l’assaig per veure com és el treball amb aquests joves, i què els ha portat a l’escenari.
Escenari nu. Fosc. Dotze adolescents asseguts en cadires vermelles. Una d’elles s’alça i es col·loca al mig de l’escenari. “M’agradaria sentir un t’estimo de la meva mare. No m’ho ha dit mai. A mi no em surt dir-li perquè no s’ho mereix”. S’asseu. S’alça una altra. “El més difícil del t’estimo és que no saps mai si és veritat o no. Mai he sabut si qui m’ho diu és sincer”. I així van sortint. “Ja m’és igual si és perfecte o no. La situació fins ara era confusa, però fa dues setmanes li vaig dir t’estimo”. Falta una setmana perquè s’estreni 2015 com a possibilitat, dirigit per Didier Ruíz i coreografia de Tomeo Vergés. Nerea, Eduardo, Ingrid, Aaron, Jatin, Gayatri, Rihab, Wilson, Sonam, Jawhar, Alicia i Marisol podrien ser a la platja, o xerrant a una plaça del barri, però són al CCCB assajant, com cada tarda.
Abans d’arribar no sabem gran cosa de l’espectacle. A la programació del Grec hi diu: “durant els últims tres mesos, i de manera voluntària i desinteressada, els estudiants han participat en unes sessions de treball en les quals han après a moure’s sobre un escenari, a projectar la veu i a dominar el llenguatge per tal d’expressar amb claredat els seus pensaments”. Però de les sinopsis, o els programes educatius, al que després es fa amb els joves, sovint hi ha un pas. Sorpresa. L’equip d’en Didier ha aconseguit crear un ambient col·lectiu que permet aquests joves obrir-se, tenir ganes de parlar al món. “Segurament ens vindrà a veure gent de la nostra família, o amics, amb qui mai hem parlat de moltes de les coses que diem aquí, coses que no parles mai amb ningú”, revela una de les noies. Avui assagen un fragment de l’espectacle on es despullen i parlen sobre l’amor, amb una pregunta tan senzilla i alhora complicada com aquesta: “A qui dius t’estimo? Qui t’ho diu a tu?”. La seguretat amb la què surten al mig de l’escenari i s’obren deixa perplex. Després, en un descans, mentre els nois i noies berenen en Didier dirà: -“Què t’ha semblat? Oi que són fantàstics?”. -“Molt. Jo no ho faria pas”. I ell també ho haurà de reconèixer: “jo tampoc”.
Què ha permès que es despullin per parlar de la mort, de la por, del sexe, de la seva relació amb el seu barri, del futur, els seus orígens, l’arribada a Barcelona o el seu cos? “Ens han donat temps per poder dir el que sentim. Mai ens jutgen. Mai han rigut. No han considerat res malament”. Què és el que els fa sentir diferents aquí de l’institut, o en un altre espai? “Allà t’etiqueten, tant se val si canvies, si un professor t’ha col·locat una etiqueta, la seguiràs tenint els cursos següents. Aquí et pots explicar”. Quines eines us han donat, per explicar-vos? “A través d’exercicis teatrals, de veu i cos, hem anat sabent qui som, hem reflexionat sobre qüestions generals com la sexualitat o la cultura catalana i els nostres orígens, hem pogut obrir-nos per explicar al públic allò en què creiem”, diuen l’Alicia i la Nerea.
Són dos projectes molt diferents (aquí han estat seleccionats per La compagnie des Hommes), però això ens podria portar a Els Malnascuts (companyia jove de la Sala Beckett) i la seva reivindicació del teatre. No teatre per a adolescents, o no només, sinó teatre fet pels propis joves. Com reflexionava el director de la Beckett, Toni Casares, després d’acollir-los per segona temporada, és allò que “l’esforç ja no ha de ser de garantir l’accés a la cultura, sinó entendre que la cultura forma part de la nostra condició humana i, per tant, donar les condicions perquè tothom pugui desenvolupar el seu animal cultural”. O dit d’una altra manera, que “no s’ha d’acompanyar de la mà els joves al teatre, sinó donar-los eines per desenvolupar la seva pròpia capacitat cultural” i la importància que això es faci, també, des del teatre professional.
GRUPS DE TEATRE ALS INSTITUTS
Però a banda d’obrir les institucions culturals i els teatres als joves, encara una excepció, el sector teatral també reivindica des de fa temps l’obertura de les institucions educatives al teatre. Encara són pocs els instituts que inclouen les arts escèniques a la seva formació, però tres d’aquest centres són els instituts d’on provenen els 12 joves que participen de l’espectacle: el Milà i Fontanals, el Consell de Cent i el Miquel Tarradell. Els tres tenen en comú “un altíssim grau d’immigració i una ubicació propera a una zona urbana amb alt risc d’exclusió social”, però també un claustre implicat en el projecte educatiu. L’Alicia i l’Ingrid expliquen que el curs passat, a 3r d’Eso, ja van participar a un projecte similar dirigit per Constanza Brnic i dramatúrgia d’Albert Tola. Enguany, s’ha tornat a fer. El seu institut, el Consell de Cent, juntament amb el Milà i Fontanals, han presentat Ningú no em persegueix, un espectacle de teatre-dansa resultat de la creació col·lectiva intergeneracional de joves i avis dels barris del Raval i el Poble Sec.
I tornem a la Sala Beckett, perquè també dóna espai als alumnes de secundària. És el cas de l’INS Moisès Broggi, amb qui ha establert una col·laboració amb el seu grup de teatre. És un cas particular i interessant. Aquest centre dedica un dia a la setmana al treball per projectes amb l’art contemporani com a eix transversal. D‘aquesta manera, “s’intenta fomentar en l’alumnat l’aprenentatge interdisciplinar i significatiu, tot potenciant aspectes com la creativitat, l’expressió a partir de vivències pròpies, l’educació emocional o el treball cooperatiu”. A segon d’ESO, el projecte gira al voltant del binomi “Emoció i ciutat” i es concreta en tres grups de treball, entorn del cinema, la performance i el teatre. En el cas del grup de teatre, es forma una companyia que haurà de realitzar tasques de dramatització i anàlisi de peces de teatre jove amb l’objectiu d’acabar construint una peça de teatre que representi emocions en un marc urbà.
I tots aquests nois, van més al teatre, després d’aquests projectes? Segurament s’hauria de veure al cap d’uns anys. Ara per ara, però, podem preguntar-los si van de tant en tant al teatre i quina és l’última obra que han anat a veure. En aquest cas, pràcticament tot el contacte que hi han tingut, ha estat a través de l’institut. Més valor, si li cal, per estendre aquesta confluència entre educació i arts escèniques. Creieu que agradarà l’espectacle? “Sí, perquè és una oportunitat per demostrar que els adolescents no només ens quedem al sofà jugant a la Play i que no tots pensem igual, com s’acostuma a dir, sinó que cadascú té la seva manera de veure les coses”, diuen convençudes la Jawhar i la Rihab.
Text i fotografies: Mercè Rubià
