La companyia xilena La Re-sentida porta al Festival Grec la seva crítica mordaç a les esquerres i la política al amb La imaginación del futuro. Una ficció transgressora i políticament incorrecta que descontextualitza la història del seu país per trencar-ne els tabús i dessacralitzar-la. L’obra ja ha passat per ciutats com Berlín, Avinyó, Singapur, Amsterdam, Toronto, Rio o Miami.
Comencem pel que no és. La imaginación del futuro no és un homenatge a Salvador Allende. El seu director, Marco Layera, ho deixa clar perquè anar-hi amb aquesta idea pot portar (com els ha passat a Xile) moltes decepcions o crítiques (com a Avinyó, on els francesos encara tenen Allende com a icona referent de l’esquerra). I ara el que és: una crítica a l’esquerra xilena que “està donant l’esquena al poble i als ideals”, i així, “està oblidant el seu llegat i tornant a matar a Allende”. La figura icònica del president és, doncs, “una excusa” per parlar sobre la classe política actual, en un país que viu “la pitjor crisi institucional des de la dictadura”, perquè “s’ha descobert que l’esquerra de Bachelet està sent finançada per empreses de la dreta propera a Pinochet”, asseguren.
“…Estas son mis últimas palabras y tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano, tengo la certeza de que, por lo menos, será una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición”. Amb l’últim discurs d’Allende, gravat just abans del seu suïcidi i durant l’atac d’avions i tancs de l’exèrcit al palau de La Moneda (aquí a ritme de reggaeton), comença l’espectacle. Hi veiem la taula del president i un grup de moderns ministres arribats del present per tal d’intentar assessorar Allende, salvar el seu govern i que el país s’estalviï els disset anys de dictadura de Pinochet.
La tercera obra de La Re-sentida, doncs, no és tampoc historicista ni pretén la veritat històrica. És una ficció on es descontextualitza la història per empunyar armes com el sarcasme, la crueltat, l’absurd i la ironia. I és que aquests joves, nascuts als 80, han crescut considerant Allende “un màrtir”, però creuen que hi ha preguntes que s’han de plantejar, qüestions com si el seu somni va ser viable o si el país estava preparat per assumir-lo. “L’obra genera reflexió i discussió; per això ha de servir el teatre”, deixa clar Layera.
La Re-Sentida tracta temes que els afecten i inquieten com a generació. La seva primera obra va ser Simulacro, amb un subtítol és ben provocador: 200 años de independencia y nada que celebrar. Una crítica contra els mitjans de masses i els aparells ideològics de l’estat “que s’uneixen per parlar dels avenços econòmics de Xile i els nostres herois bèl·lics”. Un discurs de nació triomfadora, on la construcció de les identitats -diuen- té com a base el consum i no la memòria col·lectiva del país.
El títol de la segona tampoc no es queda curt: Tratando de hacer una obra que cambie el mundo (el delirio final de los últimos románticos). O, com explica Layera, una reflexió sobre què vol dir ser artista en aquesta societat des de les contradiccions de la seva generació. “Obeïm una herència cultural (filosòfica i ètica) que sembla que no concorda amb la realitat dels nostres temps”, diuen. I és que tot i que li atorguen una “gran responsabilitat política” al fet teatral i els agradaria pensar que “les ideologies no han mort”, saben que pertanyen a una generació “sense causa i conviccions permeables”. Poden sostenir doncs, que el pes de la postmodernitat no ha caigut a les seves espatlles? Vet aquí la qüestió.
Text: Mercè Rubià / Fotografies: La Re-sentida
