Les arts escèniques han tingut sempre la salut mental com a temàtica d’interès. La narració de vides i experiències singulars, l’existència, la marginalitat, la bogeria, les pors. Però quina és la raó i alhora fa la diferència amb el que està reflectint la cartellera teatral en aquests moments i l’eclosió d’espectacles relacionats amb aquest tema?
No hi ha dubtes que la salut mental ha irromput a les nostres conversacions com potser no s’havia donat anteriorment i que, per altra banda, la creació artística local està també relacionada amb les polítiques públiques on la salut mental està cada dia més present. Però hi voldríem anar més enllà.
Observant amb una mica més d’intuïció que de rigor històric, ens atrevim a conjecturar que al drama existencial, al patiment individual i a la nostra comprensió generalitzada en la qual vinculem la salut mental al diagnòstic psiquiàtric, estem sumant una perspectiva política, col·lectiva i quotidiana. Estem evolucionant cap a una mirada on la salut mental no és només territori reial a Dinamarca ni té lloc a les 4.48 de la matinada. Les arts escèniques estan fent una revisió de la idea que com a societat tenim de la salut mental.
Prenem com a exemple quatre espectacles a la nostra cartellera que recentment s’han situat en aquesta òrbita:
A l’espectacle A la deriva (Marta Montiel/Elies Barberà/Lara Díez Quintanilla), podem sentir testimonis a través d’un dispositiu Verbatim d’una diversitat de veus, diversitat de perfils, diversitat d’experiències i diversitat, com expressa el poema de la Princesa Inca, de veritats, o més aviat, absència d’elles.
‘A la deriva’ de la Lara Díez Quintanilla
Tant a Calidoscòpica (Sònia Gómez/Encarni Espallargas) com a Cr#sh (tothom pot caure) de la Cia Mea Culpa emergeix una perspectiva social i estructural de la salut mental, la primera vinculada a la productivitat i la segona a la competitivitat però, un altre cop, des de la diversitat. La primera, i ens identifica que així sigui, posa l’accent en la potencialitat que pot arribar a tenir l’estigmatitzada bogeria o trastorn mental i la segona, molt necessària, interpel.la directament la vulnerabilitat pròpia de l’adolescència.
‘Calidoscòpica’ de Sònia Gómez
I, finalment, Elling (d’Ingvar Ambjørnsen amb direcció d’en Pau Carrió) on sorgeixen altres temàtiques que potser fins ara s’havien considerat un subproducte de la salut mental i que cada vegada més reconeixem com a fonamentals, com ara les relacions socials, particularment l’amistat i la seva rellevància en el nostre benestar emocional.
‘Elling’, dirigida per Pau Carrió
I per què aquest gir argumental és tan important?
Com apuntà Erich Fromm, racionalitzar la vida no és intel·lectualitzar-la, sinó humanitzar-la. La cultura, i especialment les arts escèniques, tenen aquest poder de reconnectar, tornar-nos a mirar, abraçar-nos, conèixer les nostres diferències, respectar-les. Aquest gir ens apodera com a societat, de manera col.lectiva, a participar de les solucions, a reflexionar sobre la salut mental en un sentit ample, a situar-la dins del nostre univers humà i ciutadà, no només en el de la institucionalitat.
Si explorem més enllà de les programacions estables, ens trobem també amb un emergir d’esdeveniments culturals que vinculen arts escèniques i salut mental. Com exposa Karen Zaiontz al seu llibre Theatre & Festivals, els festivals són gairebé sempre simptomàtics del moment social en el qual es desenvolupen. A Barcelona, per exemple, en tenim un que aquest any celebra la seva desena edició: L’Altre Festival Internacional d’Arts Escèniques i Salut Mental, el qual té la particularitat de programar no només espectacles que tenen la salut mental com a eix temàtic, com els abans mencionats, sinó projectes on apareixen les arts escèniques com a eina rehabilitadora o espais híbrids que simplement reivindiquen la inclusió i l’accessibilitat en un sentit ample i experimental. Aquesta edició (31 de maig-2 de juny a la Fabra i Coats), tornant als orígens, està dedicada a l’alteritat, convidant la ciutadania a alternar la perspectiva pròpia per la de l’altre. Aquest tipus d’esdeveniments són un complement més que necessari a la cartellera. Per una banda, emfatitzen allò que està passant al llarg de tot l’any, profunditzen en la temàtica des d’una diversitat de mirades i, sobretot, esdevenen espai de trobada entre propostes que, malauradament per la nostra salut mental, continuen tenint un espai diferenciat al sector cultural i artístic… però això és un altre article. En aquest, preferim centrar-nos en l’impacte positiu que les arts escèniques poden tenir en aquest àmbit tan significatiu de les nostres vides.
