Alexandre Dumas, fill, va conèixer la cortesana Marie Duplessis l’any 1844 i va iniciar-hi una relació que duraria tot l’any 1845. Duplessis, però, va emmalaltir i va acabar morint el 1847. L’impacte que Duplessis va causar en Dumas va inspirar l’escriptor a l’hora de crear Marguerite Gautier, la protagonista de la novel·la La dame aux Camélias, publicada el 1848. L’èxit immediat de la novel·la va fer que el mateix Dumas n’elaborés una versió teatral que s’estrenaria a París quatre anys més tard (1852). L’obra va tenir un èxit extraordinari, superior fins i tot al de la novel·la, i entre els molts espectadors que van presenciar-ne l’estrena hi havia Giuseppe Verdi, el qual va quedar tan fascinat per la història de Marguerite Gautier que immediatament va decidir de fer-ne una versió operística. Luis Maria Piave en va ser el llibretista, tal com ja ho havia estat en dues òperes anteriors de Verdi, Hernani i Rigoletto. L’òpera de Verdi es va estrenar a La Fenice de Venècia tot just un any després de l’estrena teatral de Dumas a París (1853). Piave, en adaptar l’obra de Dumas va realitzar tota una sèrie de canvis respecte al text original per evitar haver de pagar drets d’autor. Així, l’obra va passar a dir-se La traviata (la “perduda”), Piave va canviar el nom dels personatges (de Marguerite Gautier a Violetta Valéry; d’Armand Duval a Alfredo Germont, etc.) i va suprimir qualsevol referència a les camèlies del títol de l’obra de Dumas, que representaven una elegant metonímia de l’amor il·lícit.
La traviata explica, doncs, la història de Violetta Valéry, una cortesana que s’enamora d’un jove de bona família, Alfredo Germont, i de com ella ha de renunciar a aquest amor per petició expressa de Giorgio Germont, el pare d’Alfredo, per tal de preservar el bon nom de la família, ja que la filla petita es vol casar i la família del nuvi no en vol saber res dels Germont si Alfredo continua vivint amb l’antiga cortesana. El passat “pecaminós” de Violetta, doncs, la persegueix i ella accepta la petició del pare del seu enamorat i abandona Alfredo. Aquest se sent traït per Violeta i així li ho retreu quan tots dos es troben fortuïtament en una festa. Temps després, Violetta, sola, trista i malalta de tuberculosi, acaba morint en braços d’Alfredo, que al final ha tornat al seu costat en ser finalment informat pel pare del sacrifici que ella va fer.
L’argument de l’obra és eminentment melodramàtic, però el magnífic retrat psicològic dels personatges -sobretot del d’ella-, juntament amb la qualitat i la varietat de la música, dota d’una absoluta versemblança el conjunt dramàtic resultant. La personalitat de Violetta Valéry és la força motriu d’aquesta òpera: d’una cortesana alegre, segura de sí mateixa i disposada a gaudir materialment de la vida al màxim, a una persona que sobtadament s’enamora de la puresa de sentiments d’un ingenu Alfredo Germont i que tot seguit ha de fer un sacrifici per al bé de la persona que estima. Això musicalment es tradueix en un alegre bel canto a la primera part de l’òpera que dona pas a un dramatisme creixent amb un augment del pes orquestral a la segona part. Així, la vitalitat materialista de Violetta queda ben reflectida en el celebèrrim brindis (Libiamo ne lieti calici) de la festa inicial on es trobarà per primer cop amb Alfredo; aquest li confessarà el seu amor per ella (Un di felice, eterea) i ella quedarà impactada en tenir una sensació inèdita: que algú l’estimi i no només la desitgi; Violetta, doncs, començarà a enamorar-se d’Alfredo (E strano!, ah, fors’e lui), per bé que es resisteixi a perdre la llibertat de què havia gaudit fins aleshores (Sempre libera); en sentir la veu d’Alfredo (fora d’escena), però, s’adonarà que el seu enamorament ja no té marxa enrere.
Al segon acte, els dos enamorats viuen feliços als afores de París (Lunge da lei) fins que la visita de Georgio Germont, el pare d’Alfredo, desencadena el drama en demanar a Violetta que abandoni el seu fill pel bé de la família (Dite allà giovine). En acceptar ella el sacrifici, s’acomiada d’Alfredo sense dir-li que no tornarà; la música d’aquest moment és inoblidable: Amami, Alfredo. Els cinèfils, per cert, probablement recordareu aquest moment per l’escena de Pretty Woman en què Edward Lewis (Richard Gere) porta Vivian Ward (Julia Roberts) a veure La traviata al Metropolitan de Nova York i ella s’emociona d’allò més en el moment que veu i sent l’Amami, Alfredo!; (Pretty Woman, de fet, no deixa de ser una versió lliure de la història de La traviata, però amb happy end). Després de l’abandó, Violetta retorna a la vida llibertina d’abans, però amb un vel de tristor per l’amor perdut, i assisteix a una festa (fantàstics el cèlebre cor i dansa espanyola, Noi siamo zingarelle) on es troba amb un Alfredo amargat que li retreu violentament la fugida de casa, una violència que desencadenarà el drama de l’acte següent amb Violetta ja sola i malalta en un apartament de París i on l’estremidora i bellíssima ària Addio del passato representarà el comiat de la vida just abans de rebre la visita d’un penedit i angoixat Alfredo, el qual finalment haurà estat informat pel seu pare del motiu pel qual ella el va abandonar. Violetta acabarà morint en els braços d’un consternat Alfredo i davant la mirada d’un penedit Giorgio Germont.
Si exceptuem la festa del principi i la de la segona escena del segon acte, La traviata no deixa de ser un drama intimista, fet que afegit a la contemporaneïtat de la història, representa un punt d’inflexió en la trajectòria operística de Verdi. Certament, a partir d’aquesta obra, el compositor italià cercarà empreses més ambicioses, dramàticament i, sobretot, musicalment. Un canvi reflectit en el magnífic retrat psicològic de la protagonista, que supera i de molt l’esquematisme romàntic dels personatges verdians d’òperes anteriors (amb l’excepció de Rigoletto), i en l’evolució musical: no és només l’esmentat pas del belcantisme al dramatisme orquestral per part de la protagonista, sinó també en unes beceroles de leitmotiv que trobarem en el preciós preludi inicial, dividit musicalment en dues parts: el solemne i inquietant motiu de la mort i el de l’alegria del París de les festes de la Violetta cortesana. Per contingut dramàtic i músical, doncs, no són pocs els que consideren La traviata, si no potser la millor òpera de Verdi, sí la més interessant i la més ben travada, dramàticament parlant. I, per descomptat, la més popular gràcies als seus meravellosos i coneguts passatges musicals.
Un muntatge clàssic, sobri i perfeccionista
El muntatge d’enguany ja es va representar el 2014 al Liceu: una coproducció de la Welsh National Opera (Cardiff), la Scottish Opera (Glasgow) i el Teatro Real (Madrid), amb idea i direcció escèniques de David McVicar, la qual cosa és sinònim de muntatge clàssic, sobri i perfeccionista en tots els detalls: res no hi manca ni hi sobra i tot funciona escènicament com un mecanisme de rellotgeria (recordeu, sense anar gaire més lluny, l’Adriana Lecouvreur de la temporada passada). L’orquestra del Liceu la dirigirà el virtuós, dinàmic i “rossinià” Giacomo Sagripanti i pel que fa a l’apartat vocal, una òpera exigent com aquesta demana d’un repertori de qualitat com així serà en aquesta ocasió, ja que el trio protagonista és de primera categoria: la dúctil i vellutada veu de Nadine Sierra en el rol de Violetta, el millor tenor líric-lleuger del món com és Javier Camarena en el paper d’Alfredo i el potent Arthur Rucinscki -a qui acabem de veure a La Forza del Destino– en el de Giorgio Germont. Un dream team a l’alçada del repte d’interpretar l’òpera més interessant i popular de Verdi.
Més informació, imatges i entrades a:
