Una vintena de barcelonins interpretaran al Mercat de les Flors l’emblemàtica obra del coreògraf francès Jérôme Bel, The show must go on.
Bel vol explorar què passa en un espectacle, trencar la jerarquia entre actors i públic, experimentar amb el cos i el vestuari dels ballarins, amb les expectatives dels espectadors. I en el seu cinquè treball ho fa amb una coreografia “que podria interpretar qualsevol”, però sense renunciar a un alt nivell artístic que la converteix en una obra molt important pel món de la dansa, ha explicat el director del Mercat, Francesc Casadesús.
HOOLIGANS TEATRALS
En la seva estrena a París el 2005, al Théâthre de la Ville, un crític va arribar a donar una bufetada a un altre. “Va ser el dia que més por he passat dalt un escenari –ha explicat Dina Ed Dik, assistent de coreografia de l’obra–. El públic cridava: Aneu a dormir! Marxeu! Bel, si et trobo et mato!”.
“Però altres els feien callar!”, ha afegit Frédéric Seguette, que organitza l’espectacle a Barcelona, juntament amb Ed Dik. Com en un partit de futbol, el públic estava dividit en dues aficions defensant “visceralment” el seu color: per una banda, hi havia els que “no podien suportar el que veien”, es sentien estafats pels intèrprets no professionals i la seva manca de virtuosisme, per la quotidianitat dels seus moviments, per la dilatació del temps de l’espectacle.
Per altra banda, hi havia els meravellats pel joc de ruptura de l’artifici escènic que proposa Bel: un segon grup que va dominar quan van interpretar-la a Nova York. Un entusiasme que ha portat l’espectacle a girar arreu del món: des de Japó i Corea, fins a Amèrica del Sud. Deu anys més tard visiten Barcelona, després de ser al Regne Unit, amb Mèxic com a propera parada.
UN MIRALL DEL PÚBLIC
Els 20 ballarins que conformen l’elenc varien segons la ciutat que visiten, per així aconseguir crear, a l’escenari, “un mirall del públic”, un fet que trobaven difícil quan ballaven intèrprets europeus davant espectadors asiàtics.
Per a la versió catalana, el Mercat va organitzar un càsting que va reunir prop de 250 candidats. “Volíem fer un mapamundi de Barcelona, una fotografia de la multiculturalitat de la ciutat”, on no només hi ha hagut cabuda per cossos de diferents formes i edats, sinó també diferents capacitats, incloent un discapacitat psíquic i un participant en cadira de rodes, ha apuntat el director de la sala.
UN ESPECTADOR ACTIU
Un DJ sobre l’escenari punxa temes pop, coneguts, que sovint activen records i emocions que tenim a la memòria: des de The Police fins a Queen –que dóna nom a l’obra amb el títol d’una cançó–, passant per Edith Piaf, Lionel Richie, Mark Knopfler, Nick Cave, David Bowie, John Lennon i Paul Mac.
Aquesta quotidianitat musical dóna a la peça una riquesa a nivell de lectura: “Té moltes portes d’accés –ha explicat el ballarí Pere Faura, que va participar en una desena de funcions de l’obra–. Es pot fer una lectura a través de la memòria que evoquen les cançons pop, o es pot arribar a fer un anàlisi teòric dels espectacles teatrals”.
Els temes sonen sencers, de principi a fi, sense canviar d’un a l’altre com fan habitualment els punxadiscos de les de discoteques o les emissores radiofòniques –ha observat el ballarí–. Cada cançó serveix per tractar un tema concret, que es manté durant els minuts que dura, un fet que porta a l’espectador a “reflexionar” i no només “consumir”, a una postura activa mentalment. Una proactivitat que, segons ha explicat Seguette, a França fins i tot va portar a un home del públic, al finalitzar l’espectacle, a pujar a l’escenari i posar-se a ballar.
Text: Neus Riba
Fotografia: Mercat de les Flors
