Firma el manifest per la protecció del patrimoni cultural i dels espais escènics de Barcelona

Pocs dies després d’informar de la imminent desaparició del Club Capitol, un altre teatre de la ciutat ha anunciat que també tanca les seves portes. Es tracta de La Vilella, una petita sala situada al barri del Poble Sec. L’espai alternatiu que ha acollit peces tan interessants com Et vindré a tapar, Ball d’hivern o My Low Cost Revolution, entre moltes altres, ha explicat els motius del seu tancament definitiu a través del comunicat que compartim a continuació:

“L’any 2013, Cia. Sargantana obríem il·lusionats La Vilella teatre com a evolució del treball fet des del 2009 a l’estudi Sargantana. Veníem d’un 2012 on semblava que el panorama teatral a Barcelona despertava, i vam decidir fugir del mobbing immobiliari que patíem, buscar un nou espai que ens permetés potenciar el treball de recerca, creació, formació i exhibició començats i seguir aportant el nostre granet de sorra des d’un nou espai.

Des dels inicis de La Vilella vam fixar unes línies artístiques i uns indicadors que ens permetessin avaluar la salut del projecte:

– Implicació de la societat en forma de socis en el projecte.

– Poder seguir desenvolupant recerca, creació, formació i exhibició seguint els valors de risc, recerca de llenguatges i aplicació a temàtiques político-socials que ens afectessin com a societat.

Coneixíem la dificultat del projecte, a l’estudi havíem pogut explorar moltes de les idees que creixien amb La Vilella, però creiem fermament en la necessitat d’un projecte com aquest. I ho seguim creient. Però quan les dificultats et dirigeixen a haver d’abandonar ideals i línies simplement per sobreviure, tot perd el seu sentit.

Per això, 7 anys després d’obrir, ha arribat el moment d’abaixar la persiana. En aquest període hem pogut constatar que la crisi que semblava millorar l’any 2012 segueix existint, i que és d’una magnitud molt superior a la que s’entreveu. Tan sols l’autoexplotació d’una part molt important del sector fa que les arts escèniques segueixin en peu. En totes aquestes temporades nosaltres mateixos hem patit aquest camí de l’autoexplotació i hem conviscut amb moltíssimes companyies que sobrevivien gràcies a invertir, com nosaltres, els seu temps, la seva energia i els seus diners en projectes amb els quals creien. Però no creiem que un sector professional pugui mantenir-se en aquestes condicions sense el perill d’esdevenir cada vegada més amateur, i no ens sentim còmodes afavorint-ho com a espai.

Any rere any hem anat reformulant el projecte, transformant-lo per trobar la millor forma de perseguir aquells ideals que ens van portar a obrir i que no hem volgut perdre. Ara, més que mai, toca fer balanç a partir dels indicadors del projecte, i a través de la quantitat de socis podem dir que no hem aconseguit el mínim necessari per a poder portar a terme un projecte professional i seriós. Veiem que, tot i acabar cada temporada amb mitjanes al voltant del 60%, la quantitat de públic d’arts escèniques és insuficient i que la majoria de professionals estan absorbits per la pròpia supervivència.

Si prenem com a referència l’indicador de la recerca i creació, podem afirmar que no hem aconseguit trobar la forma de mantenir una proposta de recerca escènica professional a Barcelona. La primera senyal d’alarma va saltar per nosaltres l’any passat quan vam haver d’aturar «La cuina», el laboratori de la companyia. Els suports en aquesta branca van ser impossibles d’assolir i els creadors participants havien de dedicar cada vegada més temps a feines que els permetessin seguir pagant el seu dia dia fins que, finalment, els era impossible participar en la recerca.

Si prenem com a referència la creació i l’exhibició, ens adonem de les dificultats per a la majoria de companyies per a poder arriscar i crear més enllà dels marcs excessivament estrets que els permeten accedir al mercat.

Si es vol canviar el rumb actual, cal un canvi urgent que englobi la totalitat del fet teatral, que el pensi en la seva totalitat. Des d’un espai tan petit com el nostre, hem intentat nombroses iniciatives, però cap ha aconseguit el ressò i el suport suficients.

Si a la complexitat de mantenir un projecte d’arts escèniques a Barcelona hi afegim els problemes de gentrificació, tenim la tempesta perfecta. Després d’un període llarg lluitant per mantenir en condicions l’espai, abocant diners a mantenir unes infraestructures que una vegada i una altra es deterioraven pel mal estat de l’edifici, ja no ens queda energia, temps, ni diners per seguir amb la lluita. L’empitjorament de les condicions físiques de l’edifici ha malmès material important per a la creació, terres i altres elements de l’espai, i ha augmentat el nivell d’humitat fins a fer impossible un treball saludable. L’estat de l’espai, juntament amb el soroll dels veïns en horaris de funció, ens reclamaria dedicarnos a una altra lluita davant la qual ens sentim esgotats.

En tots aquests anys, La Vilella ha seguit viva gràcies la gestió no remunerada de l’espai duta a terme per un nombrós grup de persones que han cregut en el projecte; teníem l’esperança d’aconseguir els suports necessaris per a poder seguir el projecte de forma seriosa, rigorosa i professional. Però els suports han estat insuficients i no volem que la fe en un projecte i en el desig de canvi siguin l’únic motor. I no veiem, a curt termini, cap possibilitat de millora en aquest sentit.

L’ofec actual ens porta a prendre la decisió d’aturar La Vilella i dirigir els nostres esforços a la resta de projectes de cia. Sargantana. Seguim creient amb la necessitat d’iniciatives com La Vilella per a Barcelona, però també constatem que potser la ciutat ara mateix mira cap a una altra banda. Moltíssimes gràcies a totes i a tots els que heu format part de La Vilella, als que l’heu fet viure amb el vostre treball desinteressat i als socis que ens heu acompanyat en aquest viatge. Marxem satisfets d’haver pogut oferir espai a noves companyies i projectes que han iniciat el seu camí amb nosaltres, satisfets del treball de recerca i creació que ens ha permès l’espai, així com d’aquells projectes d’acció directa amb el barri que seguiran més enllà de l’edifici.

Mort al teatre, visca el Teatre”