El 20 de juliol de 2001 Gènova estava blindada i dividida en tres zones en funció de la seva accessibilitat: la zona grialla, d’accés restringit, la zona rossa, on no s’hi podia acostar ningú, i la resta de la ciutat. S’hi reunien els membres del G8 i el moviment antiglobalització havia organitzat una contracimera que arribava amb el ressò del primer Fòrum Social Mundial i el famós Un altre món és possible. En una de les manifestacions, i segons la versió oficial, un policia va disparar “en defensa pròpia” contra Carlo Giuliani, un jove de tan sols 23 anys que hi perdria la vida.
Lali Álvarez es basa en la seva història per construir un monòleg interpretat per Oriol Pla, Ragazzo, que explica en poc més d’una hora extremadament intensa i d’una manera ficcionada els darrers tres dies del jove. El públic l’acompanya en el seu dia a dia, des de l’esmorzar a les manifestacions i els concerts que es van organitzar aquells dies. I, sobretot, comparteix la sensació de control i bloqueig de la ciutat, patrullada per milers de policies i militars. 7 anys després de la seva estrena i d’un reconegut èxit aclaparador per tot el país l’espectacle s’acomiada dels escenaris a la cartellera a de La Villarroel.
Oriol Pla i Lali Álvarez. Imatge: Ismael Álvarez (Ara)
Lali Álvarez: Ragazzo neix de la necessitat de donar a conèixer el cas de Carlo Giuliani. Un dia, xerrant amb l’Oriol Pla i altres joves després d’un assaig de Jo Mai (Teatre Lliure, 2014), va sortir el tema. Parlàvem de moments polítics que ens havien marcat i no els sonava de res. Quan va passar jo tenia 21 anys, pràcticament la mateixa que ell, i ho recordo molt. Però no només no coneixien el seu cas, pràcticament tampoc no sabien res del moviment antiglobalització o els zapatistes. I no és perquè siguin persones desconnectades políticament, sinó perquè són històries que han passat a l’oblit deliberadament.
Teatre Barcelona: Han passat 20 anys d’aquella Cimera de Gènova on el moviment antiglobalització era molt fort. Avui sembla que hagi desaparegut.
Les coses no passen perquè si. Penso que el poder té moltes estratègies que no coneixem i no podem ni tan sols imaginar o potser no… potser va ser veritat i va ser una casualitat, però mai sabem què pensar. Aquest és un dels objectius de l’obra: pensar-hi, encara que ens sembli que som uns conspiranoics, encara que ens sembli que no entendrem mai res, com a mínim parlem de les coses que van passar i imaginem quines podrien ser les causes i les conseqüències.
Graffiti de Carlo Giuliani a la Plaça Vetra (Milan)
Quan tens un tema entre mans d’aquesta magnitud, suposo que se t’acudeixen mil maneres de portar-lo a escena. Podria haver-se explicat des de la reunió dels membres del G-8, fins i tot.
O des del furgó de la policia, sí! De fet Carlo Giuliani va ser el tret de sortida, però al final l’obra s’acaba dient Ragazzo i no passa a Gènova, passa a una ciutat europea l’any 2001. Hem extret tota les referències directes a la ciutat i al cas, malgrat és evident i reconeixible que està basat en la seva història. Tot el que es descriu és molt similar al que va passar o a una versió del que va passar, perquè la veritat sempre té múltiples focus. En un inici vaig escriure un diàleg entre Carlo i Mario Placanica, el policia que en teoria va disparar. Un jove de 21 anys que feia relativament poc que feia de Carabinieri i que, segons diu la versió oficial, es va cagar de por enmig de la manifestació “de radicals” i va disparar. A aquest noi se’l va jutjar, però se’l va absoldre per legítima defensa i mai ningú ha sigut responsable de la seva mort.
Ell també va acabar molt malament, amb la baixa per motius psicològics i un accident estrany pel mig.
Ell té la vida destrossada. Temps després va dir que ell no havia disparat, que ell havia disparat a l’aire. És tot molt fosc. Jo no m’atreveixo a dir que fos un cap de turc ni que hi hagués un tirador especialitzat disparant perquè hi hagués un mort a Gènova i que la gent agafés por al moviment antiglobalització, però té molta pinta que podria ser això.
Realment m’interessava la idea de dos joves -molt joves!- que en teoria estan a bàndols diferents, però que al final acaben pringant a la mateixa banda, un mort i l’altre mort en vida. Però era una qüestió molt dramàtica, moralista i a més, quan va estar escrit em vaig adonar que n’havia de parlar amb la família. En aquell moment l’obra es deia Carlo Vive, com les pintades que van omplir tot Gènova. Vaig localitzar la mare, Haidi Giuliani, i vam fer un Skype. Per mi va ser molt impressionant; em va rebre a casa seva, des de l’habitació de Carlo. Totes les idees que tenia em van caure de cop. Estava parlant d’un jove! Li vaig explicar què estava fent i em va aturar ràpid: “Per què vols parlar de Mario Placanica? Què t’aporta aquest personatge? No sabem ni si va ser ell“.
Els pares de Carlo porten 15 anys lluitant perquè es faci justícia perquè s’aclareixi. I no tenen clar ni que fos ell que va disparar. Algunes coses els feien pensar que la història no era tan simple. Entre altres el mateix projectil, que no concorda amb el que porten els Carabinieri. I em va dir: “Per què ho fas? Vols fer un homenatge? Fer periodisme d’investigació?”. Tampoc no ho tenia clar. Vam estar xerrant i em va explicar com era, que era molt alegre, que li encantava el mar, que li agradava molt escriure, fins i tot em va enviar alguns poemes.
“La potència de la història està en els motius que porten els joves a lluitar, en les pors i en el què entenem per política”
A partir d’aquí tot canvia?
Aquí va ser on em vaig començar a fer la idea de qui estava parlant i que no podia mostrar senzillament d’un activista que assassinen en una manifestació. La potència de la història també estava en els motius que porten els joves a lluitar, en allò que et vibra quan ets jove i que després potser no et vibra tant, les pors que tenim, com ens enfrontem a la política, què entenem per la política… Aquí va deixar de ser Carlo Vive per ser Ragazzo. Després ha estat un procés de dos anys amb l’Oriol. Quedàvem, llegíem, i ho treballàvem junts.
Costa imaginar un altre Ragazzo. L’Oriol Pla hi aporta una gran potència física.
L’Oriol és una bèstia escènica. I no només en les funcions, també en els assajos. Proposa moltes coses, dubta molt i no es queda mai amb la primera opció, sempre li dona la volta. Han estat dos anys de treball de text i no seria el mateix si no hagués treballat amb ell. És un luxe escriure sabent qui ho interpretarà, ens ho hem fet a la mida de tots dos.
Oriol Pla protagonitza ‘Ragazzo’
Hi ha moments en que t’oblides que està sol a l’escenari; pot fer-te creure que ets enmig d’una multitud en plena manifestació i disturbis.
Aquesta pensàvem que seria la part més difícil perquè en 10 minuts passa tot, és molt bèstia. Però potser per aquesta potència física de l’Oriol, aquesta capacitat de moure’s ell i fer moure tot l’escenari, va sortir de manera fluida. En tota l’obra passen moltes coses, hi ha molta informació i això requereix una coreografia molt marcada. Per sort, queda molt amagada perquè ell té la capacitat de naturalitzar una cosa molt mecanitzada. Hi ha una escena -quan l’amiga el truca per explicar-li la situació que es viu al centre de la ciutat- on fa dos personatges alhora, un físicament i un altre de discurs, i això es molt complicat!
Durant tota l’obra hi ha un altre “personatge”: la ciutat i la sensació de control.
Pensa que aquells dies molta gent va marxar de Gènova. Hi va haver una campanya molt gran de por: “hi haurà disturbis, vindran els radicals a trencar-ho tot…“, va quedar tot blindat, fins al punt que a partir de cert moment no es podia sortir de la ciutat. Això era una cosa que teníem molt clara de treballar en la posada en escena. Aquest jove està en un territori de guerra, no és una ciutat democràtica europea: hi ha un estat d’excepció. Això vol dir que tens constantment un helicòpter vigilant, els carrers estan tallats i hi ha check points on et poden identificar en qualsevol moment. És una ciutat policial amb els drets alterats. A la funció hi ha el so de l’helicòpter tota l’estona, excepte l’última nit de la seva vida, l’únic moment de silenci. És l’amenaça constant, la metàfora del control. I no és res que ens sembli estrany, fem la nostra vida i passem. En nom d’una suposada seguretat ciutadana s’han anat restringint els nostres drets, quan el que hauria de garantir l’estat és el nostre dret de manifestació.
Oriol Plà és Carlo Giuliani a ‘Ragazzo’
Davant d’aquest control tens dues opcions: quedar-te a casa o sortir al carrer. Ell, tot i que en algun moment dubta, opta per sortir.
Aquest és el dubte d’aquest ragazzo: “Sóc jove, és estiu i tot això no ho estem provocant nosaltres, ens ho estan provocant, per què he de sortir al carrer ara si jo vull anar a la platja?”. Però sent que hi ha de ser i aquesta és una de les claus del personatge.
És un jove que desprèn molta humanitat, entusiasme i alegria. L’obra, malgrat tot, és molt vitalista.
Sí, nosaltres volíem parlar d’un jove així, un ragazzo dels que creuen que hi ha una lluita per fer, la fan, i accepten les conseqüències de fer-la. Estem explicant moltes lluites: està okupant, cuina amb verdures d’una caixa que segurament són de proximitat, sense envasos de plàstic, no guarda els diners al banc… Jo tinc molta tendència política, activista, crec en el teatre com una arma política i social i com una manera de qüestionar-se i reflexionar col·lectivament. Inevitablement vaig cap aquí.
I nosaltres, estem adormits?
Està clar que estem en un moment que és molt complicat a nivell social, cada cop pitjor, i estem tots a casa, no estem al carrer. Però de fet tampoc és que hagi canviat gaire la història. No és que ara estiguem fatal, és que mai hem estat bé, el que passa és que hem estat un temps pensant que estàvem en un estat del benestar. I és cert que ens ha vençut la por, que tots tenim una responsabilitat i que no ens hem d’empassar les pastilletes de dormir, però és que el mecanisme que ens injecta la por és molt gran. Jo cada cop que vaig a una mani, penso que puc tornar a casa amb un ull rebentat. Entenc que la gent quan veu la presència policial marxi cap a casa. Ho entenc i penso en el que li va passar en el seu dia a l’Ester Quintana o al Juan Andrés Benítez. La història de Ragazzo també és aquesta. No és un tio que està al platja i el maten perquè sí. És un tio que està en una mani i que, tot i que hi ha un moment en que pot marxar, decideix no fer-ho perquè si no pilla ell, pillarà una de les 10.000 persones que hi ha darrere.
“No crec que sigui una obra de teatre polític”
Creus que l’obra pot arribar als espectadors allunyats del teu posicionament polític a través de l’emoció?
Patia perquè pensava que ho estava fent pels de sempre, però després veient-ho amb perspectiva veig que no ha estat així. M’ha sorprès veure com persones de les qui estic allunyada en la qüestió política han vingut, han gaudit de la funció i han entès el ragazzo. I crec que és perquè encara que tinguis una tendència o una altra, els impulsos que et porten a la política (parlo de les persones, no dels polítics professionals) són els de canviar el món. Vull pensar que tenen una idea de com seria el món més just i humà i la volen portar a la pràctica. Això després pot derivar que votis a uns o els altres -o no votis, perquè hi ha moltes maneres de participar en l’engranatge de la política- però qui té interès polític és per aquesta idea d’un món millor. I això hi és, a Ragazzo. A més, t’he de dir una cosa: no crec que sigui una obra de teatre polític. Potser sí que té un cert contingut polític de temàtica, però al final no deixa de ser una obra molt convencional.
És a dir que és polític en el contingut, però no en la forma?
Es fa poc teatre polític, però sí que se’n fa de temàtica política. Però el teatre polític, per mi, és una altra cosa. Aquí al final estem fent teatre, la gent s’emociona i reflexiona, però no estem alterant cap mecanisme sistemàtic, estructural. Però el col·lectiu artístic de Barcelona i les companyies estem intentant fer les coses d’una altra manera, que la nostra feina sigui un bé comú més enllà de la recerca artística personal.
Lali Álvarez
Com és el teatre polític, doncs?
Aquesta és una de les grans preguntes a la que m’enfronto. Ja fa temps que molta gent ens estem preguntant com hauria de ser el teatre polític o democràtic. Parlo d’un teatre deslligat de la idea de mercat, per exemple. Pensar en teatre polític és pensar en aquest tipus de coses. Un teatre al servei de la societat, per utilitzar-lo més clarament com a arma política; que no es pugui vincular tant fàcilment a l’oci o l’entreteniment. La cultura és política, tot és política i el teatre també ho és, és cert… Però per mi el teatre polític té més a veure amb la comunitat, amb les creacions col·lectives que t’activen, et posen en acció, et connecten amb el que està passant al món i et fan sentir que no ets un mer espectador.
Cal ser el protagonista de la història, doncs? Com al teatre de l’oprimit?
Teatre polític, teatre social, què són, si tot el teatre es polític… Són temes molt grans. Al final es tracta de posar la teva eina artística al servei de la societat, més enllà de la teva recerca individual com a artista.
Més informació, imatges i entrades a:
