Hi ha algun dispositiu en els creadors inquiets que els impulsa a somiar, a continuar pensant en mons possibles, a obrir les seves ments a noves aventures expressives. És el cas de la coreògrafa, ballarina i directora Lali Ayguadé (Barcelona, 1980), qui després d’anys com a intèrpret per a artistes com Akram Khan o Hofesh Shechter va tornar a Catalunya i va iniciar una carrera creativa amb segell propi.
“He treballat amb diferents persones que m’han ajudat a entendre la importància del que vols explicar amb una imatge en moviment, perquè es pot ballar i contar històries alhora”, afirma. Encara que en absolut vulgui cenyir-se a la literalitat, sinó més aviat explorar aquest món de suggeriments que facilita la dansa i la seva expressivitat escènica per, a partir d’aquí, provocar emocions. “El meu treball es basa en l’exploració de l’abstracció de la dansa, del moviment, posant-lo en una situació concreta que el converteix en una cosa més conceptual. Això em permet emfatitzar els sentiments i les emocions dels intèrprets en l’escenari. La dansa pot semblar molt abstracta, però com a humans emprem una cosa molt tangible, que és el nostre cos”, afegeix.
“La dansa pot semblar molt abstracta, però com a humans emprem una cosa molt tangible, que és el nostre cos”
Aquestes idees prenen forma a Runa, la peça que ara estrena al Festival Grec, un duo en el qual dos personatges contraposats habiten un món de records i de present, acompanyats per objectes que activen la memòria i marquen la relació. Un sofà, una sabata, una fotografia, un bidó i altres artefactes als quals la història dotarà de sentit concret en la posada en escena.
Ella és una ballarina excel·lent, atresora una gran experiència que canalitza a través d’un inconfusible estil, enèrgic i alhora subtil, amb un vocabulari poètic que estén des del gest més ampli fins al detall més ínfim. Torna amb Runa a ballar en una obra de llarga durada després d’haver estat concentrada en la direcció de la seva recentment conclosa trilogia (Kokoro, 2015; iU an Mi, 2017, i Hidden, 2020). “M’encanta ballar i volia tornar a estar en escena amb l’equip creatiu que m’ha acompanyat aquests últims anys: Conchita Pons amb la il·luminació, Miguel Marín amb la música, Martina Cabanas amb l’escenografia, amb l’assessorament de Jordi Oriol, l’ajuda de Fanny Cleyrat i el vestuari de Ferran Casanova i Cristian Betancurt”. Crear i interpretar alhora és difícil, per això l’acompanya Lisard Tranis, experimentat ballarí amb qui ja ha compartit dansa i escenari en més d’una ocasió. Tots dos donen vida a dos personatges que es mostren amb la seva màgia i la seva vulnerabilitat a través de la dansa, de la seva relació amb l’espai i amb els incomptables elements que esquitxen l’escena. Es recreen les restes d’alguna cosa que va tenir forma i ara evoquen un passat, aquesta runa a la qual al·ludeix el títol, també metàfora del que passa pel cap de la dona protagonista, algú que viu en el seu propi món. Seran els objectes els que despertaran la memòria i activaran el cos.
La ductilitat del ball i les coreografies d’aquesta incansable creadora l’han portat a col·laborar amb artistes molt pròxims al circ, com Roberto Oliván, Joan Català, el col·lectiu Baro d’Evel i altres noms destacats de l’escena contemporània que fusionen llenguatges i troben en la dansa una gran aliada a l’hora de construir un espectacle.
D’aquesta relació amb el circ procedeix una poètica molt concreta, de personatges singulars, somiadors, perplexos a vegades davant la realitat, sempre en recerca, en procés de canvi. No és l’únic imaginari que utilitza, però sí que és present a Runa . Per una banda, una dona atrapada en el seu món de somnis, per una altra, un home que és el seu oposat, que viu la realitat, s’ocupa d’ella i se’n preocupa. Tots dos, des de la seva fragilitat, convertiran un entorn ruïnós i desconcertant en un món de possibilitats, de jocs i complicitats. Ayguadé ha volgut injectar vida a dos éssers perduts a través de la seva relació amb la matèria, amb l’espai, amb el pes, amb els seus cossos.
“Runa és una vivència per a tots, per als personatges a través d’una experiència que els afecta i transforma i per als espectadors que ho miren i senten”
En aquesta recreació hi haurà lloc per a la intensitat interpretativa i per a la calma. Amb el joc d’oposats va traçant un viatge per a l’espectador, a qui situa en una espiral d’energia i velocitat per a després donar-li el silenci i la subtilesa del gest.
Runa és “una vivència per a tots, per als personatges a través d’una experiència que els afecta i transforma i per als espectadors que ho miren i senten”, conclou.
Més informació, imatges i entrades a:
