LAminimAL converteix El suïcidi de l’elefant hipotecat en una experiència teatral a la Seca-Espai Brossa. Ens ho explica la seva directora, Daniela De Vecchi i tres dels actors, Xantal Gabarró, Esperança Crespí i Eloi Benet.
“Per què salten els elefants?” Santiago Alba Rico titulava així un article sobre els suïcidis per culpa de desnonaments l’any 2012, quan més d’un centenar de persones van decidir treure’s la vida per por a perdre casa seva. L’article començava amb el suïcidi d’un elefant del zoo de Tunísia, que després de 12 anys de captivitat, va tirar-se al riu i es va ofegar. LAminimAL parteix d’aquest fet per convidar l’espectador a passar a l’acció i participar d’una experiència teatral basada en textos atemporals de Sanchis Sinisterra. Uns textos que volen convertir el teatre en una àgora per debatre l’actualitat i generar reflexió sobre allò que ens envolta.
LAminimAL va néixer fa quatre anys com un laboratori de creació a la Sala Beckett al voltant de Daniela De Vecchi i la figura de Sanchis Sinisterra. Aquesta és la primera part de la triologia Fer sonar una flor…, que ha arribat al Grec, FiraTàrrega i el Temporada Alta amb La supervivència de les lluernes.
TEATRE SISTÈMIC, LABORATORI DE CREACIÓ
Eloi Benet: El nostre objectiu era investigar sobre sistemes minimalistes i el teatre sistèmic. Aquest mètode neix els anys vuitanta a partir d’una idea de Sanchis Sinisterra. Va treballar molt fort però es va quedar pel camí, sense que ningú trobés com plasmar-ho en un escenari. La nostra voluntat era intentar buscar quina sortida tenia, perquè mai s’havia fet i es desconeixia si tenia interès pel públic. I aquí és on vam centrar els nostres esforços, fins que ens vam decidir a fer un espectacle, perquè sempre que et poses a fer investigació desconeixes quina rebuda tindrà del públic. A mesura que hem vist que ha anat funcionant, ens hem arriscat més.
Daniela De Vecchi: El teatre sistèmic com a tal no existeix, fem servir una sèrie de moviments o accions repetitives per, a partir de la forma, generar els continguts. És la mateixa forma de tots els principis minimalistes on s’investiga a partir de la forma que genera un contingut. Per tant, els actors treballen amb una partitura d’accions físiques, que nosaltres anomenem “actema”, que és l’equivalent al fonema: la mínima unitat d’acció. I a partir d’aquests actemes ells poden modular, variar i anar introduint la seva part creativa. Podríem dir que és l’eina que treballa amb la constricció com a eina de creació, com més constricció, més llibertat per crear. Aquest és el principi del teatre sistèmic. A l’Elefant Hipotecat treballem la sistèmica de manera bastant acurada, però ja amb algunes passes de transgressió general del sistema, que s’accentua després amb La supervivència de les Lluernes.
SANCHIS SINISTERRA: UN REFERENT
Daniela De Vecchi: En els seus textos breus hi trobem llocs on poder posar el nostre significat a la dramatúrgia, perquè no és una dramatúrgia tancada que obliga a explicar necessàriament una història concreta, sinó que ens permet construir la nostra pròpia història. Ens permet fer una dramatúrgia que camina paral·lela, una capa que camina per damunt d’aquests textos i permet als actors construir els significats dintre d’aquelles paraules que són molt atemporals. Té una gran capacitat per construir petites escenes que, en principi, sembla que no signifiquin res i que quan les poses a escena, guanyen un significat impressionant. Detectar això va ser una de les coses que ens va permetre veure que els sistemes podien donar la passa endavant. I és que els textos del Sanchis ens propicien equilibri, frontera. És un home que ha treballat molt amb la frontera tant en dramatúrgia com en direcció, aquest estat entre abstracció i figurativitat.
UN TEATRE-ÀGORA
Xantal Gabarró: Ens agrada parlar de l’actualitat, de la política, de la nostra societat d’avui en dia. A La supervivència de les lluernes, ens situem al passat per entendre el present i interrogar el futur. A El suïcidi de l’elefant hipotecat ens situem al present, l’any 2008, l’inici de la crisi, i partim d’un text de Santiago Alba Rico que parla de suïcidis per desnonaments. També agafem la premsa diària i l’introduïm en un dels textos que fem servir del Sinisterra per modular-ho, portar-lo aquí i ara i jugar amb el públic. De fet, com que sempre juguem amb la frontera, amb el públic aconseguim que se sentin partícips, encara que no estiguin participant activament de l’obra. Els arropem d’alguna, els fem entrar, ser part d’això que estem creant entre nosaltres, encara que no els demanem que surtin a escena amb nosaltres, però si que els fem part d’aquest debat que nosaltres estem creant.
QUIN ÉS EL MOMENT DE PASSAR A L’ACCIÓ?
Daniela De Vecchi: Quan vam plantejar aquest espectacle el 2011 hi havia un gran immobilisme respecte la crisi. Malgrat que hi havia hagut les mobilitzacions dels indignats uns anys abans, estàvem en un moment en què semblava que no teníem més alternatives, estàvem estàtics, hi havia molt de patiment, però també la creença no es podia fer res en contra dels desnonaments ni en contra dels atacs dels bancs. I realment, respecte la gran part d’aquestes coses no s’hi ha pogut fer res, però sí que han canviat algunes coses i hi ha gent que ha pogut aturar desnonaments i s’han pogut fer mobilitzacions. Podríem dir que una mica aquest és el moment de passar a l’acció. Igual que per nosaltres ha sigut el nostre moment de passar a l’acció com a companyia i com a actors. Aquest espectacle ha estat com una passa endavant, de mostrar el treball que fem, de veure que aquesta recerca també ha de passar a l’acció i l’hem de compartir amb el públic.
Esperança Crespí: Més que donar respostes, el que volem és provocar preguntes a l’espectador. Posem les notícies sobre la taula. També en la nostra teatralitat hi pots buscar preguntes, no és que t’ho donem tot resolt, ho deixem obert. De fet, potser ni t’ho has plantejat que ha de passar a l’acció! Però volem que, com a mínim, la gent pensi que es pot passar a l’acció.
FER SONAR UNA FLOR… 3: FUTUR APOCALÍPTIC
Daniela De Vecchi: Està en procés de creació i producció, que és el més complicat per una companyia petita com la nostra. Fins ara hem passat pel suïcidi, per la supervivència, i ara no ens queda més remei que aterrar a l’apocalipsi. Per tant, a la tercera part de la trilogia Fer sonar una flor… parlarem dels animals de l’apocalipsi.
Text i fotografies: Mercè Rubià
