Leo Bassi és una de les llegendes vives del món del circ. Malabarista antipodista i bufó provinent d’un antic llinatge que es remunta a mitjans del segle XIX, és sobretot un mestre de la provocació. Amb les seves mediàtiques intervencions ha aconseguit encimbellar-se com a referent internacional del món del circ. Amb divuit anys va actuar a Munic al costat d’un altre pallasso mític, Charlie Rivel. Amb gairebé setanta-tres, ofereix misses patòliques a Lavapiés i defensa amb humor l’art d’envellir, al seu darrer espectacle, 70 años.
Leo Bassi presenta en Barcelona ’70 años’ (c) Leo Bassi
Teatre Barcelona: No és fàcil atrapar-te. On ets ara?
Leo Bassi: Avui des de Saragossa hi ha molt bon ambient. Estic fent una gira per tot Espanya i fa pocs dies vaig estar a Itàlia, Nigèria, Alemanya. Continuo tenint una activitat internacional, tinc fans i amics a molts països. Al Perú vaig al febrer…
Ets un artista internacional.
Al món de l’humor no hi ha gaires còmics que puguin entrar a l’escenari en un idioma i sortir amb un altre. Jo vaig canviant. Tinc públics molt diferents de països diferents. En conec les problemàtiques, el sentit de l’humor, què fa riure els alemanys en aquest moment, quina és la cosa per la qual els italians es descollonen. És molta informació que he anat adquirint amb els anys.
“Sóc un dels pocs còmics que segueix viatjant”
El món de la comèdia sol ser molt local.
Jo em trobo molt sol en aquest moment, molt sol. Els còmics estan enganxats cadascú al seu mercat i al seu món. Sóc un dels pocs còmics que segueix viatjant.
D’una família amb llarga tradició circense, nòmada.
De petit al meu voltant es parlaven molts idiomes, tots barrejats. Tenia la sensació que el planeta era petit i que les fronteres, les policies… eren una mica ridícules. El públic era igual a Àfrica que al Canadà. Continuo amb aquesta filosofia.
Canviar de plaça cada dia ha de ser un bon entrenament còmic. El riure té un factor cultural ineludible.
A la meva infància, quan arribàvem a un lloc nou, el meu avi i la meva besàvia s’informaven per estar al lloro del que sentia el públic. Hi ha cap problema? De quines coses es parla als carrers? Durant la funció la gent estava asseguda… Però havíem de saber què cony els passava pel cap a aquesta gent. Quins acudits podien funcionar. Jo ho segueixo fent: li pregunto al taxista, al xofer, al cambrer del bar. És molt estimulant.
“Com a pallasso faig la meva feina com es feia 100 anys enrere”
T’emportes sorpreses?
Com a pallasso faig la meva feina com es feia 100 anys enrere: parlo amb la gent, obro diaris d’aquí i d’allà. El País, The Guardian o The New York Times de vegades tenen els mateixos titulars, només traduït en idiomes diferents. Amb el mateix ordre de les informacions i importància, els seus comentaris… Com si hi hagués una organització central que mana els articles a aquests enormes diaris. Aleshores, em pregunto: com pot la gent, a peu de carrer, saber la veritat del que està passant al país?
Dóna la sensació que no anem millor.
Noto una decadència política, un desencís social i un buit de propostes que, instintivament, les omple l’extrema dreta. Manca crítica i implicació per canviar el sistema.
Leo Bassi actuando en Palestina, 2011. (c) Leo Bassi
També passa a les arts escèniques. Les cartelleres de Londres, Nova York, Buenos Aires o Madrid cada cop s’assemblen més.
Hi ha musicals d’organitzacions mundials. Tu pots veure exactament el mateix a Detroit, als Estats Units, Berlín oa Saragossa, a les festes del Pilar. Estem en un món organitzat per molt poca gent amb molt de poder. L’aparença és de democràcia i llibertat cultural, però està molt limitada. I per això segueixo tenint valor per lluitar, a la meva manera, per la diversitat.
Davant la globalització, diferència?
Sí, i saps què? Veig que el públic se n’adona. Ahir a la nit un home se’m va acostar i em diu: “és increïble el que vostè està dient a l’escenari. ¿Vostè no té por de les repercussions?”. Li vaig respondre que allò que faig s’anomena llibertat d’expressió i que per utilitzar-la cal ser una mica valent. L’espectador no podia imaginar que un escenari no tingués por. Per estar en un escenari se suposa que no sóc un ximple, sinó un intel·lectual. I assumeixo que, com per a ell hi ha certes coses de què no es pot parlar ni en un teatre… el que jo faig és perillós.
En certa manera, ho és. Han atemptat contra tu diverses vegades.
Sí, em van posar una bomba al Teatre Alfil. A l’Església del Paticano (a Lavapiés, Madrid) em van llençar un còctel molotov fa sis anys i em van cremar tota la casa. Pel carrer m’han donat cops. Per mi això és part de la llibertat dexpressió. Si el que dius no molesta ningú, potser no és gaire important. Exerceixes la llibertat d’expressió veritable quan dius coses que van contra el corrent, que molesten. I per molestar cal compromís amb el teu discurs i amb el que vols dir. És fàcil llençar la tovallola. Molts còmics avui dia no fan grans discursos polítics als seus monòlegs. Hi ha molt pocs que s’hi atreveixen.
A Espanya segueixen havent-hi casos sonats de còmics que perden la feina per fer sàtira política a la televisió.
A la televisió no ets lliure. Si el patrocinador entén que molestes els clients, et fan fora al carrer. La gent de circ érem de molt baixa classe social. Bassi en italià significa “baixos”, és plural de “basso”, i significa “gent de baixa classe social”. No és fàcil ser lliure si ets pobre i de baixa classe. La cultura burgesa no et protegeix. De la meva tradició de circ he après que per mantenir la fantàstica llibertat de viatjar, dir i fer el que vols, cal lluitar de valent. I cal estar molt, molt, molt a l’ull del que passa.
Leo Bassi cubierto de plumas en el espectáculo ‘Lo mejor de…’ (c) Leo Bassi
Sense autocensura?
Me’n recordo, de petit, al sopar després de l’espectacle, el meu pare, el meu avi, parlaven de política amb els amics i la família. S’hi posaven d’acord fins on podien dir les coses. Com explicaven els acudits per mantenir la força i el significat, però que la gent no s’enfadés. Calia torejar amb enginy la dictadura franquista per poder dir certes coses. Mantinc aquesta tradició. La figura del bufó neix amb la voluntat de desafiar el poder sense aparentar-ho d’entrada.
“La figura del bufó neix amb la voluntat de desafiar el poder sense aparentar-ho d’entrada”
És curiós que un mestre de la provocació reivindiqui la subtilesa.
L’humor és una arma capaç de fer passar coses per sobre del cap dels ignorants. Generalment els feixistes són súper estúpids. Un bon acudit intel·ligent amb un joc de paraules pot passar per sobre del cap del ximple, que només sentirà l’acudit i la gent rient, però no s’adonarà de tota la crítica política. Així vaig passar la censura quan vaig actuar a Polònia als anys 80, en el moment final de la Unió Soviètica quan la repressió era molt dura. Cal ser astut i molt fi.
De tots els oficis circenses, per què vas escollir l’humor?
També sóc malabarista. Era un dels millors malabaristes antropòlegs del món. Els meus pares em repetien sempre que per fer riure el poble has de mostrar que tens una habilitat física. Als obrers, a la gent que treballen amb les mans, si et presentes només amb les paraules et consideraran com un intel·lectual. Els pallassos havien de ser malabaristes, tocar un instrument, fer acrobàcies o trapezi. Un cop ensenyada la targeta de visita que deia “sóc obrer com tu”, tenies més força per deixar anar idees i acudits intel·lectuals. Els meus pares em van obligar a aprendre l’ofici i com fer malabars amb els peus era una tradició familiar, vaig triar aquest. Ara amb la meva edat ja no ho puc fer.
Ara reivindiques la vellesa.
La nostra societat ho consumeix tot molt ràpid. Ser vell és negatiu, és mal vist. Hi ha un tabú per parlar de vellesa i jo ho reivindico com he fet sempre: provocant. Em glorifico de ser vell en una societat on el que és bo és ser jove i molt actiu. Fins i tot si ets vell cal demostrar que fas moltes coses.
Sense condescendència.
Molt del meu públic té la meva edat, els parlo a ells. Faig acudits que potser els joves no entendran, però el públic vell ho entén perfectament i es descollona.
Temies fer-te gran?
Ara estic content de ser vell. Tenia molta por d’envellir, quan tenia vint, trenta, quaranta anys. Veia que tot el que feia, un dia ja no ho podria fer. Vaig deixar de celebrar els aniversaris quan vaig arribar als cinquanta..
“Vaig deixar de celebrar els aniversaris quan vaig arribar als cinquanta”
Quan vas tornar a bufar les espelmes?
Un dia em vaig adonar que era vell, més gran que els jubilats. Vaig fer setanta i em vaig adonar que estava de puta mare. És fantàstic ser vell. M’importa poc la manca d’activitat física perquè m’avorreix a més. No sóc un gran esportista i m?agrada tenir temps per llegir. Encara tinc força per continuar fent comèdia.
Ets en pau amb la vida.
Tot el que he viscut i totes les provocacions que he fet m’han donat molta saviesa. Tinc moltíssimes experiències vitals i conec la realitat, avui, mil vegades millor que quan era jove. Finalment entenc una mica més perquè som aquí.
Leo Bassi a ‘The best of Bassi’ (c) Leo Bassi
Quan ho vas entendre?
Quan vaig perdre la por i l’ànsia per envellir. En els moments més alegres de la meva vida pensava “això no durarà, un dia seré vell i s’acabarà”. Ara sóc vell, estic de puta mare i molt content. Tinc certa tranquil·litat a nivell material, diners i puc fer el que vull. Això ajuda. No sóc multimilionari però tampoc moriré de gana. Això em fa sentir lliure, feliç i content per continuar fent el pallasso. M’estic divertint a l’escenari com mai. Ho visc com una festa i crec que tinc més èxit ara que fa 20 anys.
“El circ m’ha donat la capacitat de reconèixer noves èpoques i no ser nostàlgic”
Has viscut a l’auge i la decadència del circ, la televisió, ara estem amb les xarxes socials…
Vinc d’un món gairebé prehistòric, sense internet ni telèfon… Quan vaig néixer els circs eren igual com a l’època medieval. L’única diferència eren els cotxes, els camions i els cavalls. El circ m’ha donat la capacitat de reconèixer noves èpoques i no ser nostàlgic, per això no m’agrada el circ nostàlgic, ancià… Fins i tot el Cirque du Soleil segueix fent les coses com en el passat. Una merda! El circ no era així, era el Tik Tok de l’època! Al segle XIX la gent anava al circ per veure les coses més increïbles, modernes i rares, com la primera llum elèctrica. Tinc un cartell a casa meva on s’anuncia una bombeta elèctrica i els pallassos surten molt petits en una cantonada.
No has llençat la tovallola: segueixes aquí.
Continuo buscant com captar l’atenció del públic i donar-los plaer. Un plaer pel qual valgui la pena comprar una entrada. O que la paguin amb els impostos.
Parles de Tik Tok… Has basat la teva carrera a sorprendre, provocar i molestar, cosa que les xarxes socials fan sempre molt millor.
El circ ha mort amb les xarxes socials. Sempre necessita ser més gran, més fort… Però per fi és difícil de superar el més sorprenent. Crec que el TikTok hi va. Fa 20 anys, quan vaig començar a Crónicas Marcianas, anava cada setmana a fer desastres: llençar una merda de vaca sobre el públic, penjar-me no sé on, omplir-me d’ous i plomes… Sempre coses diferents. Encara avui la gent em recorda que s’esperaven per anar a dormir que jo sortís. Ho vaig deixar quan ja no podia sorprendre més. Puc dir que he anticipat Tik Tok, la meva lluita ha estat correcta, he anticipat tendències, com amb el Paticà. Vaig saber veure que la gent necessitava noves creences.
A què et refereixes?
A la capella celebrarem desenes de casaments en els propers dos mesos. La gent necessitava rituals, però no es vol casar en una església, això és una mica trist. Però tampoc no volen anar sol a l’ajuntament a signar un paper. He creat un ritual per viure amb amics. També fem sis misses el cap de setmana, s’omplen les sis. Aquesta idea de crear una mena de religió basada en l’humor ha triomfat, funciona al màxim.
(c) Archivo Leo Bassi
Quina mena de gent s’ha casat al Paticà?
Hi ha casos curiosos. Un senyor es va voler casar amb si mateix. (Riu). És una bona manera d’acceptar-se un mateix. També va venir una dona gran, que havia viscut 40 o 50 anys amb un home que no li agradava, i va voler celebrar que se’n separava.
Suposo que si feu casaments, també fareu funerals.
Potser és una de les coses de què sento més orgull. En els darrers tres anys, hem fet cinc funerals al Paticà. El primer va ser un amic meu. Vaig pensar que era terrible, fer riure i plorar alhora. Però va ser extraordinari: tocar les coses més terribles de la vida, la mort i la pèrdua d’algú que tu estimes… I alhora celebrar que la vida segueix.
“Tinc molt present la meva pròpia mort”
Planeges el teu propi funeral?
Sí! No et puc dir on i com, però m’estic creant un monument funeral enorme a un terreny que he comprat. Jo no sóc modest i tinc molt present la meva pròpia mort. Estic construint-me una tomba que superi la de Felip II, molt semblant a la dels faraons.
Espero veure-la d’aquí molt de temps.
Sí, jo també. M’ho estic organitzant bé. Saber que és allà on acabaré finalment… És un darrer divertiment que em produeix molta satisfacció.
