Per Aída Pallarès / @aidapallares
“La vaig escriure pensant en ells” em confessa l’argentí Lautaro Perotti. Acaba de presentar en roda de premsa Cronología de las bestias, la història d’una família destrossada per la desaparició del seu fill fa més de deu anys. Una família que, incapaç de suportar el dolor del què va passar, es veu obligada a defensar-se fins a les últimes conseqüències. L’espectacle es podrà veure fins al 2 de desembre al Lliure de Gràcia i el 7 de desembre al Teatre Municipal de Girona.
Fa més de dos anys, m’explica, que tenia l’obra al cap, sabia de què volia parlar i, sobretot, a qui volia: Carmen Machi, Pilar Castro i Santi Marín. Ras i curt. “La vaig acabar d’escriure, els hi vaig passar i els hi va encantar. Després ja vaig buscar la resta del repartiment”. Però va topar amb la realitat: No podien començar a assajar fins a mitjans de 2017, quan les agendes de tots ells començaven a buidar-se. Així doncs, Perotti – un dels fundadors de Timbre 4– va decidir muntar-la abans a Buenos Aires, on ha gaudit, per cert, d’una gran acollida entre crítica i públic.
Mentre altres mitjans entrevisten Carmen Machi, que pocs minuts abans ha confessat que el de Cronología és el personatge més difícil que ha interpretat mai, seiem a una de les taules del bar del Lliure i li pregunto com és tornar a un text que ja has treballat, a una obra que ja has assajat i muntat però amb uns altres actors. Perotti s’ho pensa però no triga a contestar. Té clar que fer Cronología de las bestias amb aquests actorassos “era un regal que m’estava donant la vida o que jo m’estava generant” i, per tant, no es podia permetre transformar-se en una espècie de franquícia, fer productes en sèrie. “Si tenia l’oportunitat de treballar amb aquests actors, l’havia d’aprofitar. Però també per pròpia diversió” m’explica. Evidentment, un cop comences el procés d’assajos, tot es va modificant. Mai queda igual.
Més enllà de la il·lusió de treballar amb Machi, Castro i Marín, un dels motors per parir Cronología de las bestias, era investigar al voltant de l’estructura dramàtica: “Estem tots entrenats perquè amb dues o tres dades que hem vist a la tele o escoltat a la ràdio, treure conclusions de com han anat les coses i fins i tot actuar en resposta a aquesta conclusió i em semblava interessant proposar una estructura que generés en l’espectador aquest exercici. Un s’acomoda i pensa que l’obra va de tal cosa i als cinc minuts t’adones que no. I quan tornes a acomodar-te i construir una teoria, passa el mateix. I això passa fins al final”. De fet, per Perotti l’espectador és un personatge més. És ell, som nosaltres, els que haurem de completar l’obra.
A aquesta inquietud per l’estructura i la posada en escena – dividida en dues realitats – s’hi sumen quatre elements més: Un cas policial que havia llegit, Los árboles mueren de pie, d’Alejandro Casona, – que “no té res a veure però parla de l’engany i autoengany per poder sobreviure”- i l’interès de Perotti per entendre la figura de l’apropiador. “Com faig creure a un noi que és fill meu? Si parteixo d’aquesta mentida fundacional, quina xarxa de mentides he de sostenir al llarg de la vida per seguir creient en això?” reflexiona. Una pregunta, això sí, que, més que com a influència, funciona com a disparador. Com a detonant per començar a escriure. Quart ingredient: la família. A l’Argentina, m’explica, la família està molt present. “Ara estem reformulant el concepte de família i la construcció d’una família, però en canvi no es qüestiona”. La família és una petita mostra de com és la societat, per això tenia molt clar que tot havia de passar al seu voltant”. Abans d’esprémer la batedora, Perotti hi va afegir un darrer element: l’humor. “L’obra només era digerible amb humor” conclou.
Per Aída Pallarès / @aidapallares
