Les Impuxibles recuperen l’espectacle Suite Toc Núm 6 a la Sala Beckett. La companyia, capitenejada per la coreògrafa Ariadna Peya i la compositora i músic Clara Peya i que completen Èlia Farrero, Pau Vinyals, Adrià Viñas i Gràcia Camps, recupera aquesta peça que se centra en la desestigmatització dels trastorns mentals i en la deconstrucció dels relats oficials. Amb elles parlarem d’aquests temes i molt més.
Teatre Barcelona: Per què ara Suite Toc Num 6? Fa 11 anys que et van diagnosticar TOC (trastorn obsessiu compulsiu), però en parles ara.
Clara: Suposo que perquè és quan m’he sentit més preparada, i sobretot, perquè és quan me n’he adonat dels meus privilegis. He entès que per mi és molt més fàcil “sortir de l’armari”, perquè tinc una xarxa afectiva i perquè soc “sucre”: els artistes que tenen un diagnòstic són sagrats, s’assimila al boig i a l’artista, socialment. La gent pensa: “ah clar, per això fa aquestes obres, i toca el piano així”. Tinc un privilegi i, per tant, una responsabilitat, per parlar-ne.
La salut mental té molt a veure amb la classe social, amb la raça, la orientació sexual…
Clara: I amb els recursos, també amb els recursos. Arrel de tot aquest procés me n’he adonat que sempre he pogut anar al psiquiatre privat. Abans me’l pagaven, de fet, només fa 5 anys que me’l pago jo. La Seguretat Social només et dona 20 minuts de visita cada 3 setmanes, i jo puc anar-hi quan vull, sempre i quan pagui els 100 i pico euros que val la visita, si puc pagar-los. La Seguretat Social no et dona aquesta llibertat, i opta per una altra solució. T’enganxa a unes medicacions… crea ionquis. Així les farmacèutiques fan pasta.
Tot està lligat al capitalisme, en definitiva.
Clara: Sí, absolutament.
L’entorn capitalista et cataloga per productivitat, hi ha malalts mentals que no son productius i per tant no vàlids socialment.
Clara: I no només això. També es tracta d’encaixar. Mira l’educació, que només potencia dos tipus d’intel·ligències. Com pot ser que gent que emocionalment és potentíssima, té gran capacitat d’empatia i de comprensió, no pugui fer una carrera perquè acadèmicament no ha pogut ni obtenir el batxillerat?
Entre vosaltres, entre germanes, havíeu parlat del TOC d’una manera tan oberta, abans d’aquest procés de creació?
Ariadna: Mai, mai. I menys, així. No li havíem posat consciència. És a dir, hi era present, però almenys jo no l’havia mirat de cara.
Clara: Ni jo tampoc. Aviam, sabia que em medicava, però ja està. I quan deixava la medicació m’agafaven èpoques molt dolentes, i tornava al cicle, i a medicar-me. Però no feia un anàlisi del tema. És a dir, sabia que tenia el diagnòstic, però ja està. La meva relació amb el TOC ha canviat completament, però també la meva relació amb la gent. He après a cedir espai, me n’he adonat de tot l’espai que he arribat a ocupar de les altres persones, no només de la meva germana, he après a gestionar-lo millor.
Sou afortunades perquè la creació us permet fer catarsi.
Ariadna: És un privilegi, totalment.
Clara: Nosaltres ho tenim molt fàcil per fer això. I sinó ho fem nosaltres, qui ho fa? Tenim una responsabilitat. Ara, també et dic que un dia tancaré l’aixeta de responsabilitats i me n’aniré a viure a la muntanya a descansar (riu).
Ariadna: Jo a la muntanya ni parlar-ne… però et vindré a veure (riu).
A l’espectacle ja ho dieu. Com hem de ser feliços en un món que no ho és?
Clara: Totalment. El capitalisme que vivim, l’heteropatriarcat… és molt salvatge. És molt dur viure així constantment.
Aquest capitalisme també empeny a produir sense parar, i vosaltres porteu uns anys molt inquietes, no pareu de fer coses. Aquest sector, a més, sovint esprem a les persones que estan de moda fins que ja no poden més.
Clara: Nosaltres no ho fem per això. Estem obsessionades, no podem parar de crear, és la nostra manera de viure. Segurament un dia deixarem de viure així, aquest ritme és impossible de sostenir tota la vida. No dona espai a que passi res més.
Gràcia: Jo crec que és al revés. No és el sector qui empeny per a que fem coses, són elles les qui van empenyent, les qui van animant a fer més coses. Ara estrenem això, i ja estem pensant les dues pròximes coses que farem, i aquest ritme és així des del 2011.
Clara: Jo penso en aturar-me i em moro. Què farem si no fem res? Que jo l’any passat vaig marxar de vacances 10 dies i al quart ja volia tornar. No sé fer vacances. Si baixo d’intensitat, el meu cap és el que “puja”.
La mescla de disciplines dels vostres espectacles, on uniu dansa, música, teatre… fa que els periodistes no sapiguem classificar-ho enlloc.
Clara: No ho classifiqueu!
Ariadna: Sembla que sigui necessari posar etiquetes per entendre el món. I amb l’art també passa. A Les Impuxibles ens passa el mateix que a nosaltres per separat. Ningú sap classificar la música que fa la Clara, tampoc saben quin tipus de dansa faig jo a nivell de moviment.
Clara: L’etiqueta està per trencar-la, al final. Perquè és molt limitant. No només passa en la cultura, també en els moviments socials. Mira, nosaltres estem barrejant i barrejant… i potser creem un estil nou.
Ariadna: Fins que ens acabin col·locant una etiqueta.
I malgrat no estar classificades, i fer coses que alguns consideren estranyes, funcioneu a nivell de taquilla. Jo he vist espectacles vostres que pensava, “això no funcionarà, el públic no sé si ho entendrà”. I funcionen. Limbo, Aüc, Paintball… Heu trobat la tecla de l’èxit?
Ariadna: No sé si és la tecla… però assagem molt. Assagem molt. Molt. (Riu). Segurament també és el contingut que expressem, que deu generar cert interès en les persones, però és cert que el treballem molt, li donem a tot moltes voltes.
Gràcia: Fem una mescla que funciona. La dansa per a molts és molt abstracta, però l’Ariadna fa uns moviments súper expressius que comuniquen idees molt concretes, i ajuda al públic que no ve de la dansa a entendre-ho molt millor, a connectar amb el que volem explicar.
Aquest espectacle pot funcionar com a referent de teatre que parla de salut mental.
Clara: Ui, i generarem molts detractors també, segur. Hi haurà molta gent que dirà que parlem sense saber-ne, perquè ens estem posant en una cosa científica, intocable.
La salut mental sempre s’ha tractat des d’una perspectiva científica, farmacològica, però ens hem oblidat de tractar-la des de l’antropologia, la psicologia, la sociologia, la història de l’art…
Gràcia: El nostre assessor en l’espectacle, de fet, ha estat un antropòleg, tens tota la raó. El monòleg del Pau (Vinyals) ho diu a l’espectacle: com pot ser que en aquest món tant boig no ho estigui tothom, de malalt? Fem aquesta reflexió.
Si com dieu, tothom té alguna cosa de salut mental, al final poc a poc les línies divisòries van desapareixent. On està la personalitat, on el diagnòstic? Existeixen les malalties mentals? Tots ho estem, de malalts? Quina és la teva relació actual amb el teu TOC?
Clara: Jo de fet, arrel de fer l’espectacle, vaig canviar de psiquiatra, per una recomanació de l’antropòleg que ens ha ajudat. I em va sorprendre l’apropament que ella va fer a mi. Jo li vaig explicar el primer dia que tenia TOC i ella em va dir: “oblida el teu diagnòstic, vull saber qui ets tu, quins problemes tens, com et sents tu. Parlarem de tu i del teu dolor, les sigles no t’identifiquen”. I quan un psiquiatra et diu això, ostres, ho poses tot en dubte. Segons la societat tinc un trastorn obsessiu compulsiu, però… és veritat?
Com sempre, tot depèn de la perspectiva amb què mirem les coses.
Clara: Bé, com això dels nens que tenen TDAH. Com pots catalogar de dèficit d’atenció un nen que només vol jugar al jardí, que és més mogut que els altres? Dèficit d’atenció respecte a què?
Potser hem de repensar-ho tot.
Clara: Absolutament sí. Aquest espectacle vindrà a veure’l gent que ja està convençuda del que diem, i potser no li servirà. O vindrà algú que té una idea totalment diferent a la nostra, i l’espectacle no li farà canviar d’opinió. El meu pare, que és metge, dirà que és molt maco, però no sé si li penetrarà tant endins com per fer-se un plantejament del meu diagnòstic.
Ariadna: No ho sabem.
Obrir l’escletxa al dubte.
Ariadna: Sí, sí, exacte.
Una cosa, per cert, que no han fet altres espectacles que parlen de salut mental. En altres casos parlem de falta de referents, però no és el cas. Tenim molts referents d’espectacles que parlen de salut mental.
Clara: Però no ens interessen. Potser ho fan des de la comèdia, però sense saber-ne. O amb un altre objectiu.
Tothom té el referent del Toc Toc, per exemple.
Clara: Nosaltres no som de la comèdia, que diguem (riu).
Gràcia: Ho fem des d’un altre punt, nosaltres connectem diferent amb el tema.
Tu Ariadna has començat i acabat la funció plorant.
Ariadna: Faig un viatge. Igual que per la Clara ha estat un pas parlar-ne obertament, per mi també ha estat important parlar de la meva figura, del meu rol, i posar-ho damunt de la taula. Té les seves contradiccions i debilitats. No és només que jo la sostingui, és molt més complex que això, darrere la nostra relació hi ha moltes coses. I posar-les damunt la taula em desencalla, em fa avançar, aprendre.
PER SEM PONS / @SEMPONSPUIG
Més informació i entrades:
