Àlex Rigola dirigeix l’adaptació de la novel·la de Joan Sales a la Sala Petita del Teatre Nacional amb Nao Albet, Pau Roca i Mar Ulldemolins entre els protagonistes.
Joan Sales va publicar la primera edició d’Incerta Glòria l’any 1956, tot i que la va anar ampliant en diverses edicions fins al 1971. Ara, gairebé 60 anys després, arriba damunt dels escenaris mentre Agustí Villaronga i Isona Passola comencen a rodar-ne la pel·lícula i, amb la traducció a l’anglès, obté el reconeixement internacional. L’interès del director Àlex Rigola per portar-la a l’escenari, però, ve de lluny. El seu avi, que havia estat al front de l’Ebre amb la quinta del biberó i més tard Camp d’Argelers, ja de petit li explicava la guerra civil “per fascicles”, mentre l’àvia li explicava el dia a dia a la rereguarda, a Barcelona. Així doncs, “portava la temàtica als gens” i tenia ganes de dur-la a escena. Va ser fa 10 anys, en llegir Incerta Glòria, quan va tenir clar com, perquè tot allò que tenia ganes d’explicar ja ho havia fet abans algú; algú que, com el seu avi, havia estat al front i als camps de concentració francesos.
“La Guerra Civil és un catalitzador perquè personatges molt joves es facin preguntes sobre el sentit de la vida que normalment es fan més endavant”, diu Rigola. I aquesta és, per ell, una de les grandeses d’aquesta obra: les reflexions i la profunditat dels personatges, principalment en Lluís (Nao Albet), la Trini (Mar Ulldemolins) i en Cruells (Marcel Borràs), tres joves moguts “per la presència angoixada, inquietant i incontrolable que és en Soleràs” (Pau Roca). Uns personatges i una història que Rigola reconeix només poder acariciar parcialment perquè “toca molts temes i calia sintetitzar-la”. Tot i això, amb tres hores i mitja de durada (amb dos entreactes), manté la forma epistolar dels dos primers actes, on primer Lluís mostra la vida al front i després Trini la vida a Barcelona. El tercer acte reviu les memòries d’en Cruells, el seminarista, mentre que en Soleràs sempre apareix amb la visió que en tenen els altres.
Tot i la proposta de dur-la a la Sala Gran, Rigola ha preferit la proximitat de la Sala Petita perquè, diu, “és una peça èpica, un viatge intel·ligent que demanava una certa contenció i espais petits”. Per Maria Bohigas, néta de Joan Sales, “el fet portar una novel•la literària a escena és treure-la del seu lloc” i, per tant, “cal transgredir-la, no ser-hi fidel”. Per ella, doncs, va ser una bona notícia que al capdavant s’hi poses un director com Rigola, “que fa el que li dona la gana”, tot i que a vegades “els infidels, són els més fidels”. Pel que fa al resultat, explica que l’ha remogut, però que “ha estat molt plaent conèixer els personatges”. Per una entusiasta de l’obra del seu avi com ella, “poder sentir la veu de tots ells i que afinin l’emoció que sempre he sentit, és magnífic.”
“UNA SENYORA NOVEL·LA”
La revista The Economist situava recentment Uncertain Glory com un dels deu títols de ficció més interessants del 2014. Un reconeixement que al seu dia l’escriptora Mercè Rodoreda lamentava que no tingués en una carta al mateix autor: “és realment molt trist que s’hagi hagut de publicar tan mutilada a Barna. I ha de ser una pena per a vós. A més a més em sembla que s’ha donat poca importància a Incerta glòria”. En el mateix escrit, Rodoreda expressava la seva admiració per l’obra: “s’ha de llegir almenys dues vegades. […] És una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra… Encara no m’he refet d’aquesta lectura”.
