¡Chakapum! el musical rumbero d’El Terrat, dirigit per Xénia Reguant, torna del 8 al 28 de maig a la cartellera del Teatre Victòria. Un viatge al cor de la rumba que celebrarà cada nit amb el públic l’alegria de viure amb mítiques cançons que formen part de la memòria col·lectiva. L’aposta del seu creador, Joan Grau, és “tornar a donar a la rumba el lloc que es mereix” i per fer-ho compta amb un repartiment de músics i actors encapçalats per Litus, el protagonista de la història. Amb ell farem un viatge a través de la memòria i el temps que combina la seva història personal amb la història i evolució de la rumba catalana.
Teatre Barcelona: Què significa ¡Chakapum!?
Litus: És l’onomatopeia del ventilador, un moviment de guitarra, però també és percussió. És una paraula que ho defineix tot. És la paraula del so, del ritme. És poesia. I parlant amb Rogelio Herrero de Los Manolos, em va explicar que El Gato Pérez els va fer la portada d’un disc amb una caricatura del moviment del ventilador. I ja estava escrit ¡Chakapum! Em va preguntar si no m’havia inspirat en aquesta portada del disc i em va venir un record de la meva infantesa del dibuix. Potser inconscientment sí.
Parles d´un record de la teva infància a través del qual s´estructura la funció: els teus records. Però l’autor és Joan Grau. Com ha estat posar els teus records a la mà del Joan?
Joan ha estat meravellós. Es va lliurar al projecte amb el cor. Al començament em va dir que li podia enviar anècdotes rumberes a través de àudios de WhatsApp, però després va considerar que seria millor escriure’ls i ordenar-los. Aquesta feina m’ha servit per decobrir que tots aquests records que semblaven caòtics, tenien sentit i estaven més connectats del que pensava. Va ser una feina vital molt bonica. Cada setmana li enviava una anècdota i així va començar el projecte, enviant-li capítols de les meves anècdotes rumberes. Després ell va crear alguna cosa nova, una obra que unia la història de la rumba amb totes les meves vicissituds.
«¡Chakapum! és un homenatge a la professió, un homenatge als pencaires de la música»
Podem dir que és un homenatge a la rumba?
Sí, però també hi ha un punt molt important a l’espectacle que és un homenatge a la professió, un homenatge als pencaires de la música. Als cantants de pub. Molts espectadors ens ho an dit i ens alegra molt que sigui així. La rumba és el centre, però també era molt important fer un homenatge als inicis de tots els músics, dels cantants de bars, els músics de sala, que són llocs vitals a la nostra professió.
Inicis com els teus, que hi són molt presents. Què et ve a la ment quan menciono Mutis?
Em ve a la ment la meva adolescència, la meva primera banda, que curiosament és un nom molt teatral!
Ja estaves marcat pel teatre!
Sí i, a més, teníem un tema que era una rumba: Tempesta. Ja hi havia la rumba unida al teatre.
Però, és allà on comença tota aquesta història?
Tot comença a les sobretaules dels meus pares. Quan era petit, després dels sopars amb els amics, els meus pares treien la guitarra, es posaven a cantar i ho feien molt bé. Aquí comença el meu primer contacte amb la rumba i el meu primer contacte amb la música en general. És una cosa molt important a la meva carrera. Era molt potent per a un nen veure com s’ho passaven bé, veure música en directe, veure com el teu pare feia el ventilador, que era com si tingués un superpoder. Era una cosa màgica.
Però la teva carrera ha estat unida a altres estils.
Se’m coneix més pel rock, pel pop. Però jo sentia que devia alguna cosa a la rumba. D’una manera molt íntima, la rumba sempre m’ha estès la mà en els moments durs de la vida. La rumba sempre m’ha recordat per què m’hi dedico. Té una cosa instintiva, troglodita, pur.
Tots tenim als nostres records lletres i melodies de rumba que ens transporten a la infància, però no les descobrim fins que sona la música.
Sí, és veritat, però nosaltres no volíem fer un espectacle que fos un museu. No volíem una mostra de coses passades. La rumba és viva. Més enllà de les modes. És una música que connecta de manera molt directa amb la gent. És com si de sobte prems un botó i a la gent se li dibuixa un somriure o es posa a ballar. I això passa a l’espectacle.
Joan Grau, l’autor, defineix l’espectacle com una barreja d’un concert i una obra de teatre. Com ho definiries tu?
Realment és una obra de teatre amb molta música. Però és una combinació de moltes arts: hi ha la música, el ball, el text… i és com si estigués fet de manera cinematogràfica. És clar que és un concert, és clar que és una obra de teatre, però la música és com una banda sonora que sempre està acompanyant l’acció. És una manera de contar històries que ja vaig viure quan vaig fer amb Sergio Peris-Mencheta, Lehman Trilogy. Sobretot ¡Chakapum! és una festa, però una festa tendra.
No és una festa per cridar i ballar?
Sí! Però té un pòsit entranyable. Celebrar la música amb la gent que vols. Celebrar amb la família, amb els teus amics. És compartir la música.
Abans has anomenat la funció Lehman Trilogy, de la qual has dit alguna vegada que et va canviar la vida.
Jo porto deu anys al teatre, em sento una mica nou encara. Em sento músic, però em van donar l’oportunitat d’actuar i des de llavors no he parat de fer coses. A Lehman Trilogy vaig trobar alguna cosa nova. Una cosa que em va apassionar, una feina descomunal. Era com una ceba, plena de capes. Estudiem moltíssim, investiguem una barbaritat, revisant la música de 120 anys. Va ser increïble! Una sort estar en aquest projecte perquè tots els artistes remàvem amb el mateix esforç al mateix lloc. Com a músic no ho havia viscut, entenia el treball en equip en una banda, però aquest muntatge traspassava aquest concepte de treball en equip. Érem un equip implicat al cent per cent. Ho vam fer amb tot el nostre cor. Això també passa a ¡Chakapum!. Tots els artistes hi estem implicats al màxim. Allò era una experiència per a l’espectador.
Si haguessis de dir-li a algú que no coneix la rumba, ni la teva carrera, que anés a veure ¡Chakapum! Què li diries en tres paraules?
Jo crec que “alegria de viure”, però el que m’ha sorprès als assajos és que hi ha una tendresa que ho fa molt interessant. Hi ha molt d’amor cap a la família, la música, la infància. Als assajos hi va haver moltes llàgrimes, llàgrimes boniques d’emoció, amb un somriure. És un viatge a les nostres arrels.
Però això són més que tres paraules.
No! Alegria, amor i emoció!
Tens raó! I si ¡Chakapum! fos un vers, només un, d’una rumba. Quina seria?
Doncs tornant que la rumba és molt viva: “No era morta, estava de parranda”.
Més informació, imatges i entrades a:
