Després de La terra oblidada i La pols, arriba la tercera part de la trilogia de la família escrita i dirigida per Llàtzer Garcia. En aquesta ocasió, Els nens desagraïts suposa una producció més ambiciosa on toca temes com el fanatisme, la religió i el problema de la fe en les persones. Es tracta d’un espectacle que posa en dubte algunes de les qüestions més profundes de l’ésser humà de manera tan àmplia que, fins i tot el propi autor, encara està reflexionant sobre el tema.
LLÀTZER GARCIA: Aquesta obra, curiosament, encara no la tinc prou clara com per definir-la, tot i que fa temps que la volia escriure. M’he deixat portar per la història. Tinc altres obres com Sota la ciutat que les tinc més controlades… però això també fa que m’agradin menys. Aquí hi ha alguna cosa que se m’escapa.
TEATRE BARCELONA: Ha estat un procés d’escriptura més intuïtiu, doncs?
L.G.: En certa manera sí, Especialment, la segona part. Sabia que volia aquest canvi concret que surt a l’obra però no sabia, exactament, cap a on em portaria. Amb La Pols, el procés va ser similar. Al final d’Els nens desagraïts hi ha alguna cosa a la qual em resistia. No sé què és. Sóc molt descregut i, segurament, això em frenava. Fins que em vaig llençar!
T.B.: Llavors, parla de la fe…
L.G.: Més aviat, crec que parla de la necessitat de fe que tenim. Una fe que no ens permetem o decidim pensar que no la tenim. I de la necessitat de les persones de creure en alguna cosa.
T.B.: En quin moment de tot el procés vas decidir que seria una trilogia?
L.G.: En el moment de presentar La Pols. Fins llavors, no m’havia plantejat mai que seria una trilogia. Vaig escriure la primera i la vam estrenar. Era una obra i prou. Però, quan vaig escriure la segona, un amic em va dir que li recordava a La terra oblidada pel seu rerefons. I era veritat. En aquell moment, vaig decidir que seria com una mena de trilogia sobre la família. A més, a nivell intern, ens interessava fer-ho així. Per tant, vaig escriure Els nens desagraïts amb aquesta idea al cap i, per aquest motiu, vaig poder incloure més referències de les altres dues. Això és un dels avantatges d’un concepte d’aquestes característiques. Quan tractes un tema, sempre et queden aspectes pendents que volies tocar i no han entrat. D’aquesta manera, et pots permetre anar-los afegint en les següents continuacions.
T.B.: Valores l’opció d’escriure una quarta part?
L.G.: Ara mateix, la trilogia està tancada. El tema de la família sempre apareixerà en els meus textos perquè el tinc molt present i m’interessa en molts sentits. Però ara també em ve de gust fer coses totalment diferents.
T.B.: Què és el que et crida tant l’atenció del tema de la família?
L.B.: Normalment, les coses que més m’interessen són les que menys m’agraden. Jo sempre he volgut sortir dels nuclis. Qualsevol grup al qual hi pertanyo em produeix la sensació de voler estar en un altre. I, quan m’intento introduir en l’altre, torna a començar la mateixa sensació. No estic agust mai enlloc. Tot i que ho estic intentant corregir… Amb la família em passa una mica això.
T.B.: En quin sentit?
L.B.: Un dels meus objectius sempre ha estat arrencar-me de la meva família… però, finalment, he après que de la família mai podràs escapar perquè la portes a dintre. Tu ets també la teva família. És un qüestió de sang. Encara que no tinguis relació… té un pes increïble. No pots extirpar-te la teva pròpia arrel a menys que et matis. I, si no et vols matar, doncs, l’has d’acceptar. I acceptar d’on vens.
T.B.: Retrates molt bé a la família disfuncional. Això és una expressió natural o una decisió meditada?
L.B.: El retrat de la família disfuncional em surt natural perquè la meva ho és. No me n’amago. No ha sigut gens fàcil. Quan he tingut parelles amb famílies molt ideals, sempre m’han produït una sensació de rebuig… i d’enveja. Les famílies ideals em molesten profundament. Crec que hi són. Allò que deia Tolstoi que no existeixen… no és veritat. Segur que existeixen. Almenys famílies amb bones relacions entre els seus membres. Però la majoria tenen conflictes.
T.B.: Què hi trobes d’interessant en aquests conflictes?
L.B.: Els teus conflictes familiars són un reflex de la teva relació amb el món. El món és una gran família. Per tant, la teva relació amb la família és el que tu penses de la societat. A mi, quan la gent em diu que la vida és bonica, em molesta profundament. Jo els contesto: “Escolta, mira el món!”. Pots dir que hi ha moments molt bonics però la vida no ho és. És espantosa! Només has de veure les notícies. Qui diu que la vida és bonica té una percepció molt irreal del món.
T.B.: Això sona una mica pessimista…
L.B.: Al contrari. De fet, jo em considero optimista. Sóc molt feliç, dintre de tot. Però penso que, segons quins comentaris, neguen la realitat. Això és no voler mirar el món que ens rodeja. Les coses que passen al nostre voltant… És espantós! Com funciona tot. Miro la televisió i m’esgarrifo. I, com que no sé què fer amb tot això, escric obres de teatre.
T.B.: A Els nens desagraïts parles de la religió i de la manipulació. Creus que són dues coses que estan relacionades?
L.G.: L’element de la manipulació és, necessàriament, present a la religió… o al tema de la fe. Sigui per manipulació dels altres, perquè els individus és deixen manipular o perquè ells mateixos es convencen de pensar d’aquesta manera. Es tracta d’acceptar una certa manipulació, en qualsevol cas. Tota la gent que creu en determinades coses negarà moltes altres que són reals. Ja sigui el nacionalisme, el comunisme, la religió o el que sigui… La manipulació existeix. I la necessitat de creure cegament. Vull dir que tu mateix seràs el que et negaràs a veure moltes coses i et deixaràs guiar per d’altres.
T.B.: En aquest cas, la manipulació la veiem molt present en el personatge de la mare fundadora…
L.G.: Sí, el que no tinc clar com a autor és fins a quin punt ella n’és conscient o, directament, també està manipulada per les seves pròpies creences. Jo no m’he plantejat si són reals o no, quan he escrit la història. Crec que ella s’ho creu i, per tant, des del seu punt de vista, no manipula als altres, sinó que intenta fer que segueixin allò en el que ella creu. Tinc una idea, potser, una mica romàntica: penso que la gent no és mai dolenta del tot. Crec que els personatges més dolents de la història han procurat fer el bé sota el seu punt de vista i per a una determinada gent.
T.B.: De fet, la manipulació la trobem a tot arreu…
L.G.: Exactament. Jo cada dia manipulo per aconseguir el que vull. A la meva parella, per descomptat, i, si tingués fills, també segur que els manipularia. I tothom del meu voltant també em manipula a mi. Al col·loqui sobre l’obra, va sortir un tema molt interessant: “Aquesta secta no és més fanàtica que el món que ens rodeja”.
T.B.: Què vol dir, això, exactament?
L.G.: Les persones creiem fermament en moltes coses. En certa manera, som uns fanàtics de les coses en les quals creiem. Som uns fanàtics de l’educació, per exemple, perquè ningú ens pot fer canviar d’idea respecte a aquests principis. Som igual de fanàtics que els personatges de l’obra, simplement, allò que ells defensen a nosaltres ens repugna. Si comences a analitzar-ho tot, veuràs que és d’una fragilitat esfereïdora.
T.B.: Consideres que, en els darrers temps, la societat s’ha tornat més fanàtica?
L.G.: Darrerament, ho penso molt, això. Perquè no parem de veure-ho a tot arreu. El que ens envolta, és pur fanatisme. Crec que el fanatisme ha existit sempre però, en moments de crisi, siguin vitals o econòmiques, torna a aparèixer tot allò que ja existeix però no ens adonàvem que hi era. En tot cas, ara ha pujat de to. El fanatisme sempre hi és però necessita una espurna que l’encengui.
T.B.: Com definiries el teu mètode de treball amb els actors?
L.G.: Normalment, els deixo bastant marge. A vegades, treballo amb improvisacions. En aquest cas, tenia el text bastant tancat però, tot i així, vaig deixar que provessin moltes coses. M’esforço molt perquè soni natural. No suporto que els diàlegs semblin literatura. Sota la meva percepció, no accepto que res no soni com a real. Per aconseguir-ho, els faig repetir moltes vegades fins que trobin la manera. D’altra banda, no els marco mai els moviments. Deixo als actors seguir els seus instints i les necessitats dels seus personatges; després, fixem l’escena quan veig que funciona.
T.B.: L’obra té una atmosfera molt especial, com l’has aconseguit?
L.G.: La clau ha estat comptar amb Paco Amate, el director de fotografia de la versió cinematogràfica de La Pols. Va ser la primera pel·lícula per a tots dos i ens vam entendre molt bé. Ell ve del món del cinema però es va oferir a fer la il·luminació d’alguna obra meva i vaig pensar que aquesta era molt adient. Jo tenia al cap una visió molt pictòrica. Està inspirada en Tarkovski i sabia que ell és molt fan. Ens va fer les fotos, la llum i va completar l’atmosfera amb altres elements com el fum.
T.B.: Parlant de fum, el dia de l’estrena va haver un petit incendi pel qual es va haver de cancel·lar la funció, tot i que no va tenir més conseqüències. Et va sorprendre aquesta casualitat, tenint en compte que el foc està molt present a l’argument de l’obra?
L.G.: En aquell moment, vaig flipar. De fet, el dia que vaig decidir fer aquesta obra, al cap d’unes hores, vaig tenir un accident. Em va atropellar un cotxe. Jo no li dono massa importància però sí penso que la vida, a vegades, té casualitats i coincidències molt curioses. Ara trobo que aquell incendi va fer mítica l’estrena. És una estrena per recordar.
T.B.: Quins altres projectes tens ara mateix, que ens puguis avançar?
L.G.: Primer de tot, m’agradaria fer la trilogia sencera. Estem parlant per dur-la a terme. Ens agradaria representar les tres obres en un mateix teatre, en dies diferents, i després tres dies fer les tres seguides, com una marató. L’ordre seguiria el fil del pare: primer Els nens desagraïts, on el pare està bé i es posa malalt, després La terra oblidada, on el pare no parla, i, per últim, La Pols, on el pare està mort. Seria una gran experiència. A part d’això, estrenaré a la Biblioteca una adaptació de Sopa de pollastre amb ordi d’Arnold Wesker. I, la temporada que ve, m’agradaria fer amb el Pau Roca alguna cosa de John Cassavetes… i, potser, estrenar al Teatre Nacional que sembla que volen muntar un text meu. Tinc moltes opcions, ara mateix. No em puc queixar.
Redactor: Iván F. Mula
