Després d’enfrontar-se tot sol a l’escenari per interpretar Terra Baixa, Lluís Homar es posa al capdavant de L’art de la comèdia d’Eduardo de Filippo a la Sala Gran del TNC.
L’art de la comèdia del dramaturg napolità Eduardo de Filippo (1900-1984) és, segons Homar, una “partitura magnífica, com una peça d’orfebreria, com una festa del teatre” i “el paradigma de la paraula popular, un teatre fet i pensat perquè el públic la gaudeixi”. Una obra que a més a més reflexiona sobre el paper del teatre a la nostra societat i que, segons el director del TNC Xavier Albertí, acostumen a programar aquells teatres que tenen alguna cosa a celebrar. I potser ells dos també estan en un bon moment per fer-ho, Albertí perquè compleix ara els 25 anys del primer muntatge, i Homar perquè es troba en un moment especialment dolç de la seva carrera teatral. De fet, diu l’actor, des que es va adonar de la importància de treballar amb aquells que treuen el millor dels seus companys no s’ha separat d’Albertí i sempre busca fer-lo còmplice dels seus espectacles, a Terra Baixa es va encarregar de la il·luminació i aquí de la traducció del text. Ara, ha intentat traslladar aquesta mateixa complicitat a tots els actors: Joan Carreras, Andreu Benito, Roger Casamajor, Eduard Muntada, Victòria Pagès, Quimet Pla, Mar Ulldemolins, Oscar Valsecchi, Lluís Villanueva i Pau Viñals.
– Has intentat treballar amb el teu equip com si fos una companyia que porta molt de temps junta.
Sí, és fonamental que allò que fem sigui important en la mateixa mesura per tots. Em sento molt incòmode quan veig que el que estic fent és molt important per mi i els altres només participen de la meva importància. És indispensable que en qualsevol projecte, s’hi tingui més o menys participació, tothom senti que allò que fa és important. En aquest cas hem tingut molta sort, pel que porta el teatre per ell mateix, l’equip de la casa i per tot el grup que hem creat per fer l’obra. Només em surt una paraula, excels, perquè realment no sé si és possible trobar un equip millor.
– Tenies clar des del primer moment que, a més de dirigir, també pujaries dalt de l’escenari?
Em va fer respecte perquè -afortunadament per mi- venia de fer Terra Baixa i el calendari estava una mica atapeït… Però és una obra que, quan la vaig descobrir ja fa anys, m’agradava perquè m’oferia aquesta possibilitat de compaginar les dues tasques. El paper que faig, Oreste Campese, només té una escena llarga, l’escena principal amb el prefecte De Caro (Joan Carreras), i em semblava que era factible compaginar les dues coses. Sempre és més fàcil separar-ho del tot, o dirigir o actuar, però potser com que en origen ja era així (De Filippo a part de ser-ne l’autor, també feia d’actor i director), sembla que l’obra ho suporta més o que convida a que aquesta formula sigui més viable.
– Xavier Albertí ha destacat de la vostra proposta que heu portat els personatges a un codi interpretatiu propi, buscant la veritat des de l’instrument de la pròpia tradició, allunyant-vos de la napolinització.
Sí, les primeres converses sempre són molt importants. Després que en Xavier em fes l’encàrrec li vaig dir: què, això des d’on ho hem de fer? I el primer que vam tenir clar és que mai de la vida havíem d’italianitzar els personatges. És com si féssim un Shakespeare fent veure que som anglesos, quin absurd! Els grans autors ho són perquè transcendeixen i els seus textos són universals, i en aquest cas del que es tractava és que dintre d’aquest joc extrem de teatre que proposa l’autor, els personatges fossin persones, independentment de la seva nacionalitat.
– Heu agafat tota una sala gran i l’heu deixat buida!
A vegades sembla que no ens poguéssim arribar a creure que el teatre pot no anar acompanyat de les grans infraestructures. Quan les vam fer, vam fer allò que crèiem que havíem de fer, però de tant en tant també està bé reflexionar sobre allò que vam decidir fer, i aquesta és una oportunitat per veure què passa amb una eina com la Sala Gran si, quan el públic hi arriba, està buida, quan sembla que has d’entrar i trobar-hi la gran escenografia. Volem mostrar que fins i tot en una sala gran podem jugar a construir i deconstruir l’espectacle, tant els que el fem com els que se’l miren, els espectadors. Al final, al teatre l’important no són els mitjans, sinó l’ànima des d’on es fan les coses.
– L’obra es va estrenar ara fa 50 anys, la relació entre poder i cultura continua sent la mateixa?
Malauradament estem allà mateix. El poder polític considera que la cultura és un bé de primera necessitat? Em fa por pensar, i en aquest sentit l’obra no obre cap porta d’esperança, que és una mena de tanca infranquejable. Estem a dos llocs diferents, només cal remetre’ns al que està passant. Hi ha diferents graus, la situació no és la mateixa a França que a Espanya, és evident que hi ha països on hi ha una consciència més gran, però tot i això, al final sempre hi ha aquesta necessitat de pensar que el senyor que té el poder és el que mana. Costa d’acceptar que a una cosa tan efímera com l’art i la cultura se li pugui donar una carta de naturalesa d’igual a igual. Em fa por pensar que el polític senti que està per sobre. Estic segur que Rajoy pensa que el destí dels éssers humans passa per la seva ma. En canvi, no sé si pot pensar que llegint un llibre, mirant una quadre, anant al cinema o al teatre, pot canviar d’alguna manera i fer que les decisions que pren puguin anar en una altra direcció. A mi em sembla que no, que ell pensa que el teatre o la cultura no li poden aportar res.
– Es diu que l’Art de la Comèdia és un gran homenatge al teatre.
No és només un homenatge al teatre, és un homenatge al fet de ser persones humanes i d’estar vius, al teatre com a eina. És un homenatge a l’espectador, més que no un homenatge al teatre. M’agrada més veure-ho així, com una possibilitat que l’espectador pugui viure i plantejar-se coses no només d’ell mateix sinó del sentit de la vida. I, sobretot, fer-ho des de la festa, des del plaer, passar-ho bé i en aquest sentit és una obra rodona.
– Després de dirigir i interpretar L’art de la comèdia i interpretar tot sol Terra Baixa, quin és el repte?
Estic en un moment en què molts dies em trobo donant gràcies. No sé a qui o què, però dono gràcies per poder treballar de la manera que m’agrada, amb la gent que vull, amb l’esperit que vull… Em sembla que tinc tot el que vull tenir, no vull més que això.
Entrevista: Mercè Rubià / Fotografies: May/Zircus – TNC / Vídeo: Albert Ibáñez
