La recerca del paradís contemporani de la companyia Atresbandes arriba a la Sala Beckett de Barcelona amb Locus Amoenus, un espectacle que defineixen com “una oda al carpe diem”.
L’obra pren el nom del tòpic literari que etimològicament significa “lloc idíl·lic” per presentar una escenografia amb (gairebé) el mateix nombre de seients que hi ha a la platea. Tres personatges i un tren. I la urgència de dirigir-se cap a l’abisme que és la mort, que acostumem a ignorar en la nostra constant recerca dels plaers eterns i les distraccions, però que és condició sine qua non per poder viure un carpe diem, ens han explicat els tres actors que conformen Atresbandes: la Mònica Almirall, l’Albert Pérez Hidalgo i el Miquel Segovia –també autors de la dramatúrgia–.
El text parteix del relat El Tunel, de l’alemany Friedrich Dürrenmatt, que dóna a la peça l’espai i permet a la companyia explorar la presencia de la mort amb la metàfora d’un tren que es dirigeix inevitablement a l’abisme. Aquest treball de creació es va estrenar al festival TNT de Terrassa, el setembre de 2014, i es representa per primera vegada a Barcelona. A Catalunya s’ha pogut veure a Tarragona, Girona i Berga. També ha visitat Kosovo –on va guanyar el Premi a la Millor Direcció del Skena UP Festival–, Birmingham i Gateshead (Regne Unit).
HISTÒRIES QUE ES CREEN A LA PLATEA
“És com veure una hora de vida de tres persones quotidianes que van en tren. Com si t’aturessis a observar què fan”, descriu la Mònica. El públic rep pistes sobre el moment vital de cada personatge, “escletxes d’un rocòdrom on cada espectador pot recolzar-se i construir la seva narració”, anota el Miquel. Però “les histories es creen a platea, com passa quan s’observa un quadre”, sentencia l’Albert, que afegeix la importància que dóna la companyia al dispositiu escènic, a la col·locació i moviment dels personatges en l’espai, a l’hora de narrar.
Els tres joves creadors han volgut reflexionar sobre “aquests paradisos físics i idealitzats amb els que estem bombardejats” a través de la publicitat i els mitjans, “llocs utòpics on tothom vol arribar, com una llar o un cos de model”, expliquen. Treballa molt per a poder anar de vacances a les Bahames; marxa a treballar a Londres, on tindràs més expectatives; troba el teu amor idíl·lic, la persona amb qui tindràs fills i formaràs una família…
LA MORT COM A REVULSIU
Tot es plaer, joventut eterna i vacances de la realitat. Una absència del dolor i de la mort que, contradictòriament, “fa que no visquem en un carpe diem” –el tòpic literari que anima a aprofitar el moment present–, asseguren. “Per viure un carpe diem pur al 100% has de tenir present que tot s’acabarà”, interioritzar la mort.
La mort, un tema que qualifiquen de tabú entre tots aquest missatges plaents, “funciona –a l’obra– com un contrast” de l’actitud de “buscar durant tota la vida una cosa que no existeix”, creant urgència. Marcant el tempo. Assegurant un final, al fons del túnel.
Text i fotografies: Neus Riba
