El teatre contemporani no és només aquell art mil·lenari que es desenvolupa entre quatre parets, sinó que va molt més enllà. I la participació de gent corrent en escena és un dels elements que l’està fent créixer. D’això, una de les persones que més en sap és l’argentina Lola Arias. Al Grec 2019 ens va deixar bocabadats amb Campo minado, una peça d’alt voltatge en què ajuntava en un mateix espai antics combatents de la Guerra de les Malvines (1982), argentins i anglesos que es podien haver volat el cap al camp de batalla i que ella va aconseguir que muntessin una banda de rock i creessin un espectacle vibrant.
Els protagonistes de ‘Los días afuera’
De Campo minado en va néixer el film Teatro de guerra. I de la pel·lícula REAS, n’ha sorgit Los días afuera, un espectacle en el qual Arias compta amb un grapat d’expresidiàries. La directora explica que l’objectiu del film, estrenat a la Berlinale 2024, “no era fer un altre drama carcerari, sinó centrar-se en els llaços d’amor i comunitat entre dones cis i persones trans que les mantenen vives en un espai de confinament i de violència”. Són sis ex-preses marcades pel seu pas entre reixes.
La música serà el que les unirà. I per això, com Campo minado, tot acaba tenyint-se de musical perquè, diu Arias, la música i la dansa eren “formes perfectes per explorar els seus records”. A través de cançons basades en les experiències de les protagonistes i coreografies desenvolupades amb elles, la vida real es va transformar en ficció. Utilitzen diversos gèneres populars: una cançó pop explica el desig de Yoseli de viatjar a París, una cúmbia relata la complexa relació entre les detingudes i el servei penitenciari. A cada moment musical es desenvolupen històries reals en direccions insospitades.
Imatge d’escena de ‘Campo minado’
Podríem pensar que Arias és una rara avis dins del panorama teatral argentí. No treballa amb una base textual com els seus contemporanis Mariano Pensotti, Claudio Tolcachir o Romina Paula. Ella, però, no pensa el mateix. Quan va estrenar Campo minado a Barcelona ho va deixar clar: “Em vaig formar en la ficció, als tallers de Daniel Veronese, Ricardo Bartís… Mariano Pensotti va ser company meu en molts d’aquests llocs. No soc gaire diferent d’ells, si tenim en compte la manera singular de produir del teatre argentí, on els artistes són artistes en un sentit ampli. No són només directors. O només dramaturgs. Tots venim de l’escena underground i hem pogut tirar endavant gràcies al suport internacional que hem trobat”.
Més informació, imatges i entrades a:
