Per Oriol Puig / @ori_uri
Explica Lola Herrera (Valladolid, 1935) que l’oportunitat de representar Carmen Sotillo, Menchu, a Cinco horas con Mario va arribar casualment i l’obra l’ha acompanyat al llarg de la seva vida. La primera vegada va ser a finals de 1979, quan es va portar l’obra de Miguel Delibes al teatre. Després, en cinc etapes diferents ha tornat a ficar-se en la pell d’un personatge que en principi li provocava rebuig. La seva Menchu perfila a una dona d’una altra època, plena de frustracions i limitacions, que aquests dies el Teatre Goya ressuscita. El monòleg de Carmen Sotillo davant el cadàver del seu marit segueix reflectint una època de la nostra història, una condició femenina que existia, una vida espanyola no massa llunyana. Ens parla d’uns valors que són clàssics i alhora eterns. La culpa, la incomunicació, la soledat i l’humor segueixen arribant igual a un públic que no va viure aquella època.
Portava 15 anys sense representar aquesta obra. Com ha estat el retrobament amb la Menchu?
Tornar a interpretar el mateix personatge per a mi és com si m’hagués tocat la grossa de la Loteria. Són d’aquestes coses que no li sol passar a una actriu, una cosa molt rica i singular. No tinc paraules per agrair que això passés, perquè mai em podria imaginar gaudir a hores d’ara, amb 84 anys, d’aquesta Carmen tan diferent, tan profunda i tan total.
Què té Cinco horas con Mario per seguir omplint teatres 40 anys després?
L’èxit fonamental es deu sens dubte a qui va escriure aquesta història, que va ser Miguel Delibes. Parla del sentit de la vida, les coses que ens preocupen, la culpa, la soledat, la incomunicació i, sobretot, la manca de llibertat, en aquesta època la dona no existia més que per a la llar i adornar al marit i això segueix vigent, és un clàssic i com tots, és etern.
Què va pensar quan li van oferir el guió l’any 1979?
Quan vaig llegir el guió vaig pensar que ho havia de fer. No sabia com es podia fer, perquè m’apassionava al mateix temps que em produïa una mena de rebuig el personatge. Vaig pensar que era una cosa que calia fer perquè retratava molt bé tot el que passava en aquell moment i d’on veníem les dones.
Delibes va admetre que ja no podia veure un altre rostre i una altra veu per al seu personatge que no fos vostè.
Que l’autor estigui satisfet amb el personatge que ha creat i amb que siguis tu la qui ho interpreti et dóna confiança, intercanviar opinions i experiències amb l’autor i aprofundir poc a poc en el personatge va ser un luxe.
Cinco horas con Mario és, entre moltes altres coses, un document viu dels anys 60 a Espanya. Les paraules de Carmen són un bon retrat de la mentalitat de l’època?
Són les queixes d’aquesta dona en la improvisada conversa amb el que va ser el seu marit, però són les queixes de moltes altres dones que, relegades a les tasques de la llar, mai van saber com posar veu a tants desitjos que s’han tornat necessitats.
Carmen és moltes dones alhora?
Sí, és una dona plena de mancances, buits, frustració, soledat, desigs no satisfets, somnis no complerts.
Darrera l’aparença d’un matrimoni benavingut s’amaga una col·lecció de ressentiments i disgustos.
Amb tot, el que es dibuixa és un matrimoni com tants altres, en el qual es fan patents les diferències i els conflictes, es calla més del que es parla, un matrimoni modèlic de portes enfora, però dos desconeguts de portes endins.
A l’Espanya del segle XXI encara hi ha moltes “Carmen Sotillo”?
Hem fet passos de gegant, enormes, però ‘Cármenes Sotillos’ existeixen, tot i que amb altres mirades. Afortunadament hi ha una immensa majoria de dones que estem per la labor de lluitar pel que ens correspon i, sobretot, a veure si algun dia de veritat, podem estar en els llocs on es prenen decisions perquè les dones tenim una manera diferent, una mirada diferent en la vida i en el procés de dur a terme les coses… som aquí… Afortunadament hi ha una explosió per part d’una immensa majoria de les dones al carrer i això no té marxa enrere. El camí és dur, tot el que vam guanyar en el fons té una fragilitat i es pot perdre en un tres i no res, per això hem d’estar alerta. La dona ha aconseguit molt, però segueix sense tenir res segur.
Avui Carmen Sotillo hagués estat una feminista?
Pels seus pensaments i les seves paraules, crec que sí. Si Carmen Sotillo visqués avui seria feminista reivindicant drets.
A Cinco horas con Mario li queda gira fins al 2020. Què farà quan acabi aquesta obra?
A la meva edat no puc fer masses plans. Jo, per descomptat, seguiré caminant. Mentre tingui les capacitats d’ara seguiré treballant perquè el teatre és una part importantíssima de la meva vida.
