Al Teatro Español de Madrid hi ha unes sales desconegudes per la gran majoria del públic. Podràs entreveure-les des de la Plaça Santa Anna, al primer pis. Darrere d’aquells finestrals que ja apunten sostres alts, hi ha uns salons grocs, propis d’una època senyorial. Allà ens trobem amb Lolita, durant la presentació de Poncia abans de la seva estrena al Grec Festival de Barcelona. És una nova versió del mític personatge de García Lorca, marcada per les 3 “els” com diu ella: Lorca, Luque (escriptor i director d’aquest muntatge) i per descomptat, Lolita Flores.
Amb només 17 anys debutes com a cantant, als 19 anys com a actriu de cinema i ja fa 18 anys que estàs d’experiència a les taules del teatre. Què et va inspirar a fer la transició de cantant a actriu?
Bé, jo crec que els cantants també som una mica actors, perquè quan parles en una cançó has de dir alguna cosa, són versos. Perquè et puguin arribar i traspassar a la gent, lògicament has de ser una mica actriu. Em va arribar, simplement… les coses arriben. Et passa el tren i jo sóc de les que pujo. Potser quan m’arribo Rencor em vaig tirar a la piscina. Si hi ha aigua, res, i si no hi ha aigua, doncs et xoques. Quan m’ofereixen una cosa que m’agrada, ho faig. No penso “estic fent teatre, ara deixaré de fer televisió…no”, jo faig el que m’agrada fer i el que m’ofereixen, sempre que tingui la qualitat.
Farem un viatge al passat fins a la teva estrena com Conchita a l’obra Ana y el trópico. En aquell moment, vas ressaltar «que difícil i cansat és el teatre, sobretot per a algú que ve d’un món més llibertí com la música».Com va ser aquesta primera experiència?
Els músics som més bandarres. El teatre té una disciplina, sobretot horaris. Cantar ets tu, estàs cantant, i encara que interpretis el que estàs cantant, no deixes de ser tu, Lolita Flores o qui sigui. El teatre és un personatge, i és un text que t’has d’aprendre, i no te’n pots sortir. És una línia ia més la línia és molt prima. No podeu traspassar aquesta línia. Per això hi ha un director, quan fas un concert, no tens un director d’escena. Tu et mous, hi ha un tècnic de llums, un tècnic de so, hi ha els músics, assages, però ets tu i fas el que et dóna la gana… en una obra de teatre, no.
“Cada personatge té el meu cos, els meus ulls, les meves mans, però tenen ànimes diferents”
Cinc anys després et veiem a Don Juan Tenorio fent de Brígida, serventa de Doña Inés. Encara no sabies que dècades més tard faries d’una altra criada, en aquest cas de Poncia. Veurem alguna escletxa d’aquesta Brígida en aquesta Poncia?
No. Brígida és Brígida, Poncia és Poncia. Conchita era Conchita. Cada personatge té el meu cos, els meus ulls, les meves mans, però tenen ànimes diferents, són éssers diferents.
Et sents més còmoda amb històries actuals o amb drames carregats d’emoció?
Tot té dificultat perquè tot té la seva intríngulis i li has de posar l’ànima, t’has de disfressar d’aquesta persona. Cada persona és única i cada personatge també. Cada personatge té la seva manera de pensar, moure’s, estar per un escenari, o en una sèrie. Cada personatge és diferent.
En comèdia, vas fer Sofocos amb vestidor d’Ágatha Ruiz de la Prada. Et condiciona el vestidor la teva interpretació?
El vestidor ajuda sempre, perquè és la part exterior del personatge. T’ajuda a treure’n la part interior.
Defensar un monòleg sempre és complicat, però quan ve de la mà d’una figura literària tan important com Mercé Rodoreda per a la Plaça del Diamant m’imagino que encara més. Tot i això, de la teva actuació es va ressenyar: “una actuació pletòrica, de força, emoció i proximitat en què la poètica del dolor brilla amb llum pròpia”. Com va ser posar-te a les sabates de la protagonista, aquesta Colometa?
Bé, esperem que amb Poncia també… Ja han dit coses boniques. Ja n’han sortit dues o tres crítiques i han dit coses molt boniques. M’alegro moltíssim perquè ha estat una feina molt exhausta… d’assajar cada dia, fer dues passades, fins i tot als assajos. I en un monòleg fer dues passades és molt dur. Però val la pena, ha valgut la pena. És una bellesa, no sols el text, sinó l’estètica, els llums, la posada en escena. Jo crec que us agradarà.
“El vestuari ajuda sempre, perquè és la part exterior del personatge. T’ajuda que treguis la part interior”
El teu actual alter-ego, Poncia, és un personatge que Miguel Narros va proposar fer a la teva mare però que mai no va dur a terme. Com et sents en agafar el relleu?
De relleu res. Ella és amb mi, dins meu, perquè per això m’ha parit. Els pares, la família no se’n va mai. Jo sóc una continuació del meu pare, de la meva mare, del meu germà, de la meva germana, i els meus fills són una continuació de tots nosaltres. “Fills, que hereten una vegada i una altra sense saber-ho”. En aquest cas de Poncia és el turment dels pares, però aquí és l’amor enorme i l’art dels pares.
Més informació i venda d’entrades:
