Després de presentar-se amb Posavasos, el duet musicòmic Los Martínez torna als escenaris per donar vida a dos detectius dels anys cinquanta, amb la seva peculiar barreja d’humor, musical, thriller ¡i més humor!
A Teatre Barcelona hem parlat amb aquests dos referents de la nova generació d’humoristes 2.0: són els reis de la xarxa, on tenen els seus seguidors més fidels, però van néixer als escenaris de tota la vida.
Com van ser els vostres inicis al món de l’humor? I com van sorgir Los Martínez?
Los Martínez vam sorgir per accident. Tot va començar per la voluntat de beure cervesa gratis a unes ‘jams sesions’ de cantautors que es feien a la Monasterio, un soterrani tocant a la Barceloneta. Els cantautors que pujaven a cantar a aquell escenari tenien beguda gratis, nosaltres també en volíem i vam fer cançons de broma per cantar-les allà. La cosa feia riure al públic i vam descobrir que se’ns podia donar mes o menys bé això de l’humor.
Vosaltres escriviu les vostres obres, quins són els referents humorístics que seguiu? I musicals?
Sí, les escrivim nosaltres! Un cop escrites, aquestes van millorant totes soles gràcies al públic, allò que has escrit i que creies que seria molt graciós potser no ‘entra’ i d’altres coses que potser se’ns han acudit al moment, es queden per sempre al text de l’obra perquè en directe han fet molta gràcia. D’una altra manera no et venen al cap, sempre deixem un espai per a l’improvisació! Els nostres referents en això de l’humor són molts… Pepe Rubianes, Faemino y Cansado, Esperanza Aguirre… (riuen) Ens agrada reivindicar el duet com a figura còmica, s’està perdent i estem molt orgullosos de ser-ho. ¡Musicals també molts! El último de la fila, Sabina, Serrat… però realment ens agrada tot. Detectives Martínez és una obra plena d’aquestes referències, ja que tot són versions.
A Detectives Martínez també us inspireu en el món de la novel·la negra. Per què?
És un pretext que ens agrada molt, del que som molt consumidors i del que creiem que podríem extreure una bona comèdia! Un gènere ple de clixés i tòpics d’on volíem treure-hi tot el suc possible.
Quin és el resultat de barrejar un gènere tant fosc com la novel·la negra amb un altre tant lúdic com és el musical?
Això ho han de decidir els espectadors! Però esperem que una comèdia molt divertida. El contrast sempre funciona en comèdia, i aquí és un element implícit a la premisa.
I sobre els personatges que heu creat per l’espectacle, quina quantitat de vosaltres mateixos hi ha?
Som molt mals actors, així que els dos personatges –oposats i extrems– són una exageració brutal de les notres personalitats reals. Un és la part racional i l’altra és més esbojarrat i dispers.
Creieu que, a vegades, utilitzem l’humor per protegir-nos? I per relacionar-nos?
L’humor forma part de la nostra quotidianitat d’una manera tan evident com natural. Més que per protegir-nos, ens agrada pensar que és una mena d’edulcorant vital. Per aquesta vida hem de passar-hi tots, ja que hi som, anem a passar-ho bé, no? El que no aplica l’humor en el seu dia a dia, no sap el que es perd.
Què opineu sobre la censura, hauria de tenir límits l’humor? I al nostre país, creieu que es fa poca crítica?
La censura és un error. El límit se’l posa un mateix, l’humor no hauria de tenir límits, mai! Si creus que una cosa és graciosa, transgressora o necessària, digues-la! Una altra cosa és que després faci gràcia, o que el públic s’ofengui. Has de fer el que t’agradi a tu, tot depén de la teva intenció artística. Cada cultura té els seus temes tabú, al nostre país hi ha molta crítica, cada cop més, i això és collonut. Només cal obrir twitter… el nivell d’enginy i crítica de la gent és molt alt.
A part de teatre, també feu aparicions televisives i teniu un canal de Youtube. El vídeo que més visites té és Canción de amor definitiva. Quin és el secret? Els recursos de cançons que estan a l’imaginari de tots, els jocs de paraules…? Quin tipus d’humor preferiu, quin funciona més?
Moltes preguntes! (riuen) Aparicions televisives ens agradaria fer més, però sí, ha estat un plaer participar a En el aire amb Buenafuente i aparèixer a El club de la comedia. La Canción de amor definitiva va marcar la tendència que impregna aquest nou espectacle, el fet de que les cançons siguin versions i que fonèticament encaixin amb la original és molt graciós o reconeixible. Però no som una banda de versions, fem espectacles de teatre i aquest és un recurs més dins de l’obra. Sobre tipus d’humor al final, tot és humor i de vegades és injust fer distincions… el que fem és el que ens surt, l’únic que sabem i ens agrada fer. L’humor blanc no ens interessa, és més aviat boig, absurd i surrealista.
